Per "pèssims antecedents", per ser un "socialista perillós" o "un devastador de temples", per "trobar-se fugit", per "ser més empedreïda en les idees socialistes que el seu propi marit" ... Les fórmules que els colpistes franquistes van emprar per justificar les il·legítimes confiscacions patrimonials que van abastar uns 250.000 expedients de confiscació il·lustren l'arbitrarietat d'un dels majors espolis de la història de l'Espanya contemporània.
Les estratègia que avui, després de 40 anys de la fi de la dictadura, utilitza el govern i fins i tot l'opositor partit socialista [les dues formacions que s'han alternat en el poder a l'Espanya democràtica] per no fer cas de les reclamacions dels diferents col·lectius que segueixen exigint la devolució dels béns que els van ser arrabassats, és el silenci. La mateixa que apliquen per evitar respondre a les preguntes plantejades per VICE News a l'respecte.
A la fi de segle XX, es van aprovar diferents iniciatives legislatives per a la devolució de l'patrimoni confiscat a partits i sindicats, però el govern no ha reconegut el deute contret amb els particulars que també van ser víctimes de l'espoli. Diners, cases, terres, mobles, joies, cotxes i tot tipus de propietats.
Els activistes que lluiten per recuperar la memòria històrica asseguren que els successius governs s'han negat a compensar els afectats perquè el deute, el valor encara resulta impossible de xifrar, és enorme i perquè molts dels beneficiats mantenen estrets vincles amb el poder.
El 'saqueig' de Franco: 750 famílies exigeixen la devolució de diners que els van confiscar. Llegir més aquí.
"Que ens demanin perdó d'una vegada, no tenen vergonya, no tenen perdó de Déu, a mi m'ho van treure tot", assegura una dona de 90 anys que prefereix no revelar la seva identitat perquè, diu que "a hores d'ara" ja no es fia "de ningú".
Per a la família d'aquesta catalana, natural de la població lleidatana de Verdú, que va patir l'empresonament de la seva mare durant la seva joventut i es va veure obligada a abandonar casa en diverses ocasions, la fugida es va convertir en l'única forma de vida possible.
"Érem com els refugiats que veus ara per la televisió. Ens marxàvem cop i un altre perquè volien dur-se a meu pare i al meu avi a lluitar a al front. De Verdú (Lleida) a Manresa (Barcelona), després a la veïna població de Vilomara , ... ", recorda.
En una d'aquestes fugides, "els nacionals ens van confiscar la maleta on havíem empaquetat tot el que ens quedava: les joies, la coberteria de plata, els diners, tot", relata.
"Jo no vull que em tornin els diners, vull una condemna explícita i oficial a el règim franquista", exigeix. Per deixar clares les seves intencions, aquesta damnificada, filla d'una sindicalista de la UGT, explica que va interposar una reclamació a l'Defensor del Poble per exigir que el govern li tornés una pesseta. "Era una demanda simbòlica, la manera d'intentar forçar un reconeixement per part de govern de tot el que ens van fer patir els franquistes".
El cas de Paqui Maqueda, oriünda de Carmona, és molt diferent. Aquesta andalusa de 51 anys considera que la devolució de la casa que li van requisar a la seva família és "un acte de justícia". "Al meu besavi Joan el van afusellar el 23 d'agost de 1936 per ser d'Esquerra Republicana, al meu oncle avi Pascual, el mateix dia de l'any 39, i al seu germà, el van empresonar i el van condemnar a treballs forçats. Ell va ser un dels presos que va participar en la construcció d'canal de el Baix Guadalquivir, conegut com el canal dels presos ", explica Maqueda.
El delicte que van cometre va ser, diu, defensar la legalitat.
Però la repressió no s'acabava amb la vida dels suposats enemics de l'anomenat front nacional. Després de la guerra, continua, "la casa del meu besavi va ser confiscada i la seva companya va marxar amb el seu fill petit, ja que els altres dos homes s'havien sumat a les forces republicanes". "L'alçament va destrossar la meva família. Recuperar la casa és com recol·locar una de les peces que van volar pels aires perquè tot torni al seu lloc", afegeix.
Maqueda compta amb la nota de l'registre de propietat que prova que la casa era de Joan, però la resposta de l'Ministeri d'Hisenda a la seva reclamació de devolució va ser clara i rotunda en aquest sentit. En la missiva de resposta, el ministeri, ens explica aquest testimoni, "nega el dret de la meva família a recuperar l'immoble al·legant que no hi ha cap llei que reguli la devolució de propietats a particulars".
"Si poses cara a la víctima, poses cara a l'botxí", assegura a VICE News José María Pedreño, president de l'Fòrum per la Memòria fins al passat mes de febrer i actual membre de la junta d'aquesta organització, per explicar el per què de la reiterada negativa de l'administració central a rescabalar les víctimes de l'espoli.
Afusellaments i tortures de l'franquisme tornen als tribunals espanyols. Llegir més aquí.
"La repressió era una màquina d'apropiació de béns", explica a VICE News Emilio Silva, president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica. Silva recorda que quan es va abordar la Llei de la Memòria Històrica que, finalment, va ser aprovada el 2007, els ponents de l'aleshores governant Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que formaven part de la comissió que la va elaborar, es van negar a incloure la devolució de diners i dels béns confiscats a particulars.
"Ells van al·legar inseguretat jurídica i el parany és que el que, en realitat, genera és inseguretat econòmica per als que es van apropiar del que no era seu. Si a la meva família li tornessin el que li van prendre al meu avi, potser també ens sentiríem més segurs ", afirma Silva amb sarcasme.
"El procés de confiscació de el patrimoni tant de particulars com d'empreses i organitzacions es va desenvolupar en diferents fases. Tot va començar amb la rapinya dels primers mesos de la guerra, que es correspon als moments d'ocupació i consolidació dels colpistes en els territoris recentment envaïts ", explica a VICE News l'historiador i impulsor de el projecte todoslosnombres.org., José Luis Gutiérrez.
Després, continua, "a partir d'el 10 de gener de l'37 i per decret, el bàndol franquista va crear les comissions provincials de confiscació que eren organismes estables que operaven a les zones ocupades i que s'encarregaven d'establir les responsabilitats civils [d'aquells que no van donar suport l'alçament o cometre algun acte considerat perniciós per al moviment] ".
Finalment, explica l'expert, "amb la Llei de responsabilitats polítiques de el 9 de febrer de 1939, es van constituir uns tribunals homònims, mitjançant els quals els franquistes penalitzaven a el bàndol republicà [que va ser elegit a les urnes] per haver desencadenat la guerra civil a l' oposar-se a l'Alçament ", detalla Gutiérrez. Les sancions podien derivar en la inhabilitació professional, les restriccions a la llibertat de residència i les multes econòmiques o confiscacions.
"Hi va haver una evolució en aquests sistemes de repressió econòmica, cada vegada més organitzats i estructurats", conclou.
'La jutge ens ha desitjat sort pel que no es pot fer aquí a Espanya'. Llegir més aquí.
A 25 d'agost de 1938 i només a Segòvia, el valor de les confiscacions de béns ascendia a més de 160.000 pessetes, una fortuna en l'època. Aquesta xifra, limitada a aquesta petita província espanyola i circumscrita a un període de la segona fase de l'espoli, pot servir com a primera referència per dimensionar el saqueig executat pel bàndol franquista.
A Andalusia, per exemple, es van incoar més de 50.000 expedients de confiscació entre les comissions provincials i els tribunals de responsabilitats polítiques.
L'historiador Manuel Álvaro, en un intent d'aportar una fotografia més àmplia d'aquest capítol de la repressió econòmica, xifra en 250.000 el nombre d'expedients resolts i per resoldre en l'obra coral "La gran repressió. Els anys de plom de l'franquisme" dedicada a l'opressió dictatorial. Una xifra merament aproximativa, donat al fet que la màquina confiscatòria va créixer a un ritme tan ràpid que fins i tot els franquistes van perdre, en ocasions, el control de l'inventari de l'espoli.
De fet, la xifra procedeix de l'estimació que el mateix Tribunal Nacional de Responsabilitats Polítiques, desbordat per l'allau d'incoaciones, va realitzar a petició de la subsecretària de la presidència de el règim dictatorial, a càrrec de Luis Carrero Blanco, a la tardor de 1941.
Consultat per VICE News, Álvaro també es refereix a la dada relativa a Tribunal de Responsabilitats Polítiques de la província de Madrid que, des del final de la guerra fins a la seva desaparició, va executar una confiscació de béns per valor de 3,8 milions de pessetes.
"Les confiscacions van ser un procés que es va desenvolupar en paral·lel ia instàncies dels consells de guerra. Una cosa eren les condemnes penals que es traduïen en empresonaments o afusellaments dictaminats pels consells de guerra. Una altra, molt diferent, era la sanció econòmica que aplicaven les comissions provincials primer i els tribunals de responsabilitats després en una peça separada ", exposa a VICE News Santiago Vega, historiador i autor de" La política de la por ".
Vega explica que, en molts casos, després de l'afusellament de l'acusat, la família devia, a més, fer-se càrrec d'una penalització econòmica derivada de procediment de responsabilitat civil obert en paral·lel i que es resolia temps després.
Una doble condemna que, d'acord amb Maqueda, acabava "per mellar totalment a les famílies".
La repressió econòmica va tenir, però, altres canals d'actuació com les subscripcions patriòtiques, la confiscació de el paper moneda republicà, l'explotació de presos obligats a treballar en la construcció de carreteres, ports o monuments o la retirada de les cartilles de racionament als considerats com desafectes a el règim.
Per al franquisme, però, els efectes confiscats van servir per aprovisionar als seus combatents per a la guerra amb articles com peces de vestir, matalassos, roba de llit per a l'Exèrcit, maquinària, vehicles i, després, per apuntalar el règim recentment instaurat mitjançant la apropiació d'aquests béns per part dels nous governants.
Els rastres d'aquesta Espanya atroç i criminal encara poden recórrer a través de l'actual mapa patrimonial d'alguns dels beneficiaris de règim franquista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS