Què vol dir que Catalunya té un Dèficit Fiscal amb Espanya?. No és el Vampir qui Dóna la Sang

A un informatiu de TVE1 que es va emetre a l’estiu del 2010, s’entrevistava a una parella de turistes espanyols que havien vingut a passar uns dies a Catalunya. Estaven dins del cotxe, visiblement irritats. Mentre el marit posava cara de circumstàncies, la senyora escridassava l’entrevistador tot dient: "Es que estos catalanes son unos robagallinas. No solamente van a Madrid a chantajear al gobierno y quedarse con nuestro dinero, sino que encima, cuando venimos a Cataluña, ¡nos hacen pagar hasta para ir por las autopistas!"

Situacions com aquesta són bastant comunes i són el fruit d’una campanya d’intoxicació d’informació que s’ha portat des de diversos sectors de la societat i la política espanyola. La veritat, però, és ben diferent: no només els catalans tenim la desgràcia de pagar peatges cada dia per anar a treballar mentre que d’altres només paguen quan van de vacances sinó que, a més, la nostra relació fiscal amb la resta de l’Estat espanyol ens és molt desfavorable ja que mantenim un enorme dèficit fiscal. No és el vampir qui dóna la sang.

Per aquest motiu, a SI creiem que és important que la societat sàpiga la veritat i és per això que he creat un document que intenta explicar el problema del dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya d’una manera clara, entenedora i assequible per a tothom.

Catalunya ha de ser Solidària amb les Regions Pobres d’Espanya :

Hi ha qui diu que tenim un dèficit fiscal, "no perquè ens interessa per a ampliar mercats, ni perquè tinguem un deute històric, sinó perquè volem ser solidaris amb els nostres compatriotes ‘menys afortunats’. Al cap i a la fi, a ningú no li agrada viure en un estat on les diferències de riquesa són molt grans. I el dèficit fiscal és una manera de reduir aquestes diferències que hi ha entre les regions espanyoles".

En aquest sentit, els defensors del concepte de solidaritat entre comunitats autònomes dirien que no és que Catalunya doni 1,2 bilions de pessetes a canvi de res, sinó que les dóna "a canvi de formar part d’una societat unificada que es diu Espanya".

Aquest argument tampoc justifica el dèficit fiscal que Catalunya manté amb Espanya.

Per començar cal recordar que el concepte de solidaritat s’ha d’aplicar amb les persones i no pas amb les regions o les comunitats autònomes. En aquest sentit, val la pena recordar que, tot i que és cert que hi ha diferències de renda mitjana entre Catalunya i d’altres comunitats de l’Estat espanyol, també és cert que aquestes diferències són mínimes si les comparem amb les grans diferències que hi ha entre les persones de dins de Catalunya. Catalunya és de les comunitats on la renda per càpita abans d’impostos i transferències és més igual. Ara bé, un cop comptats els impostos i les transferències, la renda per càpita entre les persones a Catalunya és de les més desiguals d’Espanya, la qual cosa vol dir que els impostos pagats pels catalans rics van a parar als ris d’altres comunicats i no pas als pobres de Catalunya. De fet, els estudis econòmics indiquen que si eliminéssim les diferències de renda entre les comunitats espanyoles, només eliminaríem l’11% de les diferències de renda entre persones. Si el que volem és combatre la desigualtat de renda entre les persones, aleshores el que hauríem de fer és invertir 1,2 bilions de pessetes a les zones més pobres de Catalunya i no pas regalar els diners a d’altres comunitats per què aquestes s’ho puguin gastar en ampliar encara més les seves sobredimensionades burocràcies.

Segona, la solidaritat és un concepte que sovint empra sense entendre massa bé què vol dir. La solidaritat s'escau quan una regió A (Catalunya) veu que les regions B i C amb qui se sent identificada (per exemple, les regions d'Espanya), estan en una situació dolenta o desesperada i decideix voluntàriament donar-los-hi diners tot sabent que rebrà ajut d’aquestes regions retornaran el favor quan la situació s’inverteixi. Hi ha quatre aspectes d’aquesta definició que cal ressaltar: (1) els catalans s’han de sentir identificats amb els espanyols en un projecte comú d’estat, (2) els catalans han de veure que Espanya està en una situació dolenta o desesperada, (3) els catalans han de decidir donar els diners de manera voluntària i (4) els catalans han de saber que, de tant en quant, la solidaritat es produirà també a la inversa.

Diferents ciutadans de Catalunya se senten identificats amb Espanya de maneres diferents, per la qual cosa seria inútil discutir aquí si "el poble" català s’identifica o no amb l’espanyol. El que està més clar és que es fa difícil argumentar que Espanya es troba en una situació dolenta o desesperada, quan algunes de llurs comunitats decideixen de manera unilateral adoptar mesures tan cares com la jornada de 35 hores, l’augment de les pensions dels seus ciutadans o la medicamentada. L’aspecte de voluntarietat també és important ja que no només no s’ha preguntat mai a les famílies de Catalunya si realment volen donar 66.000 pessetes cada mes...a canvi de ser solidaris, o si prefereixen donar-ne només 10.000 o, com diu l’anunci, 100 pts al dia. I finalment, la solidaritat és un concepte que funciona en les dues direccions mentre que la situació espanyola en els darrers 60 anys només sembla anar en una direcció: uns sempre hi surten guanyant i els altres sempre hi surten perdent. ¿Com és que els espanyols no són solidaris amb els treballadors catalans que han de pagar peatges per anar a treballar?, ¿Com és que el govern de Madrid no és solidari amb el poble català quan veu que les multinacionals cinematogràfiques ignoren i maltracten la nostra llengua?

Tercera, hom hauria de pensar que dues de les condicions per a descriure la situació actual com a "solidaritat" serien que, com a mínim, es reconegués que l’esforç existeix tot fent públiques les dades que, ara com ara, el govern espanyol intenta amagar i que no s’acusés els catalans de "robar" els diners dels ciutadans de l’Estat espanyol, tal i com creia la senyora entrevistada per TVE1 que ja hem mencionat!

Quarta, un problema amb els "ajuts" interregionals és que no sembla que funcionin massa bé. Els estudis recents de l’evolució de les economies regionals de la comunitat europea, els Estats Units o Canadà demostren que les "donacions a canvi de res" com les que representen els dèficits fiscals no han servit per reduir les disparitats entre les regions. De fet, a partir de la introducció dels fons de cohesió europeus (fons que es van crear, precisament, per fer que les regions més pobres d’Europa convergissin vers les més riques), el procés de convergència real s’ha aturat. D’altres estudis mostren que fins i tot potser s’hauria de fer el contrari: la millor manera que les comunitats del sud d’Espanya vagin bé és que Catalunya vagi bé, ja que és el motor econòmic de l’Estat. En aquest sentit, regalar 1,2 bilions de pessetes cada any pot ser dolent tant per a Catalunya com per a aquestes comunitats.

Però el problema principal de la justificació del dèficit en termes de "solidaritat" és que a cap diccionari apareix la definició de solidari lligada al número 1,2 bilions. Ja hem dit que ningú no discuteix que Catalunya ha de mantenir un dèficit fiscal amb Espanya perquè es una comunitat relativament rica. El que estem intentar esbrinar, per tant, no és el signe sinó la magnitud que ha de tenir la nostra balança fiscal. Dir que Catalunya ha de ser solidària no justifica que el dèficit sigui d’1,2 bilions i no pas de 0,5 bilions o fins i tot 0,1 bilions de pessetes. Qui defensi la idea que Catalunya ha de ser solidària ens ha d’explicar com el concepte de solidaritat justifica un saldo d’1,2 bilions i no pas qualsevol altra quantitat. I això no ho ha fet ningú.