El funcionament estructural del capitalisme: més enllà del “capitalisme legal”

A l’article “Apunts sobre la economia furtiva del capitalisme”, inclòs al vuitè informe del Seminari d’economia crítica Taifa “La estrategia del Capital”, se’ns explica com la dinàmica de funcionament del capitalisme va més enllà del que representa l’empara institucional i legal. Més enllà d’aquesta esfera legal del capitalisme que els autors anomenen “nucli dur” existeix un “nucli tou”, conformat per una sèrie d’activitats que se situen en el llindar de la legalitat, la il·legalitat i l’alegalitat, amb l’objectiu de fer més eficient el procés d’explotació i per tant major el benefici que se’n deriva. Així doncs, en un determinat moment, activitats considerades Il·legals, poden passar a ser legals segons resulti més apropiat per la lògica del benefici privat, i viceversa. Per exemple, l’activitat de les Empreses de Treball Temporal (ETT) era considerada il·legal fins que la reforma laboral del 1994 la va legalitzar. El conjunt d’activitats que conformarien aquest “nucli tou” el podríem dividir en tres: la zona fosca, la zona gris i la zona blanca.

En la zona fosca hi trobaríem activitats com el tràfic de drogues, el comerç d’armes o la prostitució. Activitats totes elles entre la legalitat i la il·legalitat segons els propis interessos dels inversors capitalistes. Un autora com Saskia Sassen ja fa anys que defensava la tesi que l’anomenada economia submergida o informal -o fins i tot la il·legal- no són una anomalia del sistema, sinó més aviat elements estructurals del mateix. Segons les dades que es presenten en l’informe del Seminari Taifa, el conjunt del producte criminal brut que conformarien el conjunt d’aquestes activitats se situaria el voltant del 15% del comerç mundial.

En la zona gris, d’aquest nucli tou, es situarien totes aquelles activitats destinades a facilitar l’evasió de capitals. Aquí hi trobaríem des dels paradisos fiscals, activitats financeres legals -malgrat alguns intents infructuosos de situar-les en la il·legalitat- fins a totes aquelles dinàmiques pròpiament legals que faciliten la retirada del capital de la seva contribució fiscal. Aquí hi tindríem tot el que representen les SICAV, les amnisties fiscals -com la de Rajoy- o les suposades reformes excepcionals en la normativa impositiva que històricament s’han realitzat per atreure el capital internacional. També les que caldrien, entre altres, per tal de captar inversions com ara l’Eurovegas.

Finalment dins del “nucli tou” hi trobem un “zona blanca” que inclouria l’activitat perfectament legal de fundacions, determinades Organitzacions No Gubernamentals (ONG), organitzacions sense ànim de lucre, etc. La funció d’aquestes seria legitimar, per activa o per passiva, l’activitat explotadora i agressiva de determinades empreses així com cobrir la funció de legitimació social reservada a les institucions públiques. Així doncs, determinades empreses transnacionals amb una activitat d’espoli i explotació permanent sobre el medi ambient i les persones, en destinar una certa quantitat de recursos a satisfer les exigències de la Responsabilitat Social Corporativa, poden aparèixer davant l’opinió pública com a mereixedores fins i tot de rebre finançament de la Banca Ètica més naïf.

A l’actualitat, el capital, a través dels mecanismes d’extorsió social que representen el deute i les polítiques d’ajust, està aconseguint apropiar-se de tot l’excedent generat socialment. Així doncs, mentre patim una agressió brutal sobre tota la despesa de caire social, sorgeixen de la societat civil diferents iniciatives que, sense qüestionar en cap moment la perversitat assassina del model causant d’aquesta situació, estan disposades a cercar recursos entre la població per tal d’atendre als més desafavorits. Totes aquestes iniciatives com ara, “La Marató per la pobresa”, Cáritas o el mateix Banc dels Aliments, sense una denúncia explícita del model econòmic capitalista i de l’assenyalament conscient dels seus agents executors, financers, empresaris i polítics, esdevenen el poli bo de la tortura quotidiana que el funcionament del capitalisme representa per a milions de persones.

No resulta tolerable que, en societats suposadament avançades com la nostra, s’hagi de recórrer, de manera vergonyosa per a la dignitat humana, a un espectacle televisiu que apel·la a la “bona voluntat” de les persones, per tal de resoldre les necessitats socials d’aquelles que es veuen afectades pel funcionament del capitalisme tal i com és. La societat disposa de suficients recursos, així ho demostren el FROB (Fons de reestructuració ordenada de la Banca) o el FAAF (Fons d’adquisició d’actius financers), per tal de creure i caure en aquesta ignomínia. Com diu la dita, “de bones intencions, l’infern n’està empedrat”.

La cosificació de la crisi. La crisi com a objecte

El mecanisme és ben senzill, es tracta de generar un objecte i a aquest, atribuir-li tota la responsabilitat dels mals i les penúries que patim. Quantes vegades hem sentit en els darrers temps afirmacions com ara: “Creix el nombre de suïcidis a causa de la CRISI econòmica” o bé, “l’atur generat per la CRISI econòmica”. En definitiva la “CRISI” com a responsable de la brutal situació d’agressions i deteriorament social que patim. I ara veurem com la Marató s’acarnissarà amb la maleïda i terrible crisi que, segons el discurs dominant, és la causant de la pobresa tal i com s’afirma en la mateixa web de TV3: “Davant l’evolució de la crisi i com està afectant la nostra societat, TV3, Catalunya Radio i la fundació La Marató de TV3, tiren endavant una acció excepcional: La Marató per la pobresa”.

Aquesta forma de procedir, molt ben explicada per Marx en la teoria del fetitxisme de la mercaderia, ens demostra com una de les característiques de la dinàmica de funcionament del capitalisme és atribuir als objectes funcions i responsabilitats causades pel conjunt de les relacions socials que conformen la dinàmica del capitalisme. Així doncs, si aconseguim desfer-nos del fetitxe, veurem que la crisi no és res més que l’expressió del funcionament del capitalisme, no és un cos estrany, fantasmagòric i pervers, que com la Bruja Avería de la “Bola de Cristal” es passa el dia proclamant a dreta i esquerra allò de “Viva el mal , Viva el capital”, “Viva la injusticia Social”.

Atribuir a la crisi la responsabilitat de la situació social que vivim no es res més que un bonic truc d’escapoliment de tots aquells que defugen dir les coses pel seu nom i acceptar que el model de societat en que vivim és un model injust on cada cop una part major de la població és rebutjada dels mecanismes d’integració, sobretot el treball assalariat, que permeten aconseguir els recursos per satisfer les necessitats materials fonamentals. En un capitalisme ofegat per les seves contradiccions internes, que l’han portat a una situació de sobreproducció, cal entendre l’agressió social que estem patint com un clar intent d’aconseguir beneficis majors a partir d’apoderar-se de tot l’excedent possible. Mentrestant, s’avança en la transició cap un capitalisme sense drets socials amb uns menors nivells de creixement i per tant, tenint en compte la capacitat productiva, amb molta menys població integrada en el seu funcionament. Així doncs la societat del futur passa per la reconfiguració d’un capitalisme més agressiu, explotador, sense drets socials i molt més excloent.

La democràcia flexible. Les noves formes de pseudoparticipació

George Soros, aquest filantrop dels mercats finances, ja afirmava al 1996 que els “mercats voten cada dia, obliguen als governs a adoptar mesures certament impopulars però imprescindibles. Són els mercats els que tenen sentit d’Estat”.
Avui, ni el més incrèdul dubta de l’acompliment, fil per randa, de la sentència del filantrop. En el nostre àmbit més proper hem vist com l’article 135 de la constitució espanyola es modificava, sense cap debat públic, per consagrar al més alt nivell legal, l’obligatorietat del control del dèficit. A dia d’avui el sector financer dominant, col·loca sense rubor els seus representants en les altes instàncies dels governs europeus. I veiem com cada dia les societats de tots els Estats europeus ballen al compàs de les agències de qualificació i del seu hit la “prima de risc”. Ja no hi ha dubte que les decisions rellevants per a la dinàmica del funcionament actual de la societat estan absolutament fora del control de la ciutadania. La democràcia ha mort! (si es que mai havia estat viva).

Davant d’una absència tant rellevant i sentida, pel que fa a la legitimació del funcionament del capitalisme, només queda apel·lar als succedanis per tal de mantenir viu l’esperit de la participació ciutadana. La democràcia queda reduïda a votar cada cert període de temps per consagrar l’alternança en la gestió del mateix model, animar al nostre estimat equip de futbol en un afany esdeveniments d’identificació col·lectiva transclassista i sobretot ens queda participar en esdeveniments com el que ens proposa la Marató per la pobresa. Una proposta d’autorganització de la ciutadania animada per l’star system de l’espectacle televisiu amb un fi social no gens menyspreable i sobretot noble: ajudar-nos entre nosaltres. Això si, sense criticar ni gosar denunciar un model de societat fracassada.
Espectacles com la Marató de la pobresa serveixen per aixoplugar-nos en la falsedat d’un discurs de solidaritat social que darrera el show televisiu legitima l’ascens d’un model de societat que s’aproxima perillosament al feixisme, i on per exemple es nega l’atenció sanitària a les persones sense papers. Aquesta és la realitat!