No era una amenaça per marcar paquet ni un parlar per parlar: la “llista de Puig” ja és una realitat. La web dels Mossos d'Esquadra, feta amb la finalitat que la ciutadania puguem identificar —i, sobretot, delatar— fins a una setantena de persones que haurien participat d'actes violents durant les manifestacions a Barcelona de la vaga general del 29 de març, ja està activa.
La iniciativa ha provocat alarmes, indignació i preocupació. Lògicament. No només perquè, en publicar este web, el Departament d'Interior mostre una ètica discutible. Ni perquè pugue estar incomplint algunes de les seues pròpies lleis com la de Protecció de Dades o la de Protecció del Menor, o perquè evidencie una vegada més el doble raser convergent, que en altres situacions —com el cas Millet— ha maldat per conservar la intimitat, la pressumpció d'innocència i la privacitat dels sospitosos.
La qüestió va prou més enllà, i és que gràcies a l'iniciativa dels Puig Boys des d'ara mateix qualsevol de nosaltres podem navegar entre les cares de les persones presents a la llista i “col·laborar” amb la Generalitat denunciant al veí, al company de classe o al professor que ens fa repàs de mates. No entrarem aquí en el debat sobre què és violència i què no, ni en si esta mena d'accions són lícites, d'una banda, i/o estratègiques, de l'altra. Allò que cal abordar és el rerefons que porta el Govern de la Generalitat a tirar endavant esta iniciativa. Perquè en realitat el web presentat per Interior no és quelcom aïllat que ens hauria de sorprendre, sinó la materialització d'un discurs i una praxi que fa temps que s'alimenta des de Convergència i Unió.
L'augment del control social i del discurs del fantasma de l'enemic que habita entre nosaltres (sigue l'antisistema, sigue l'immigrant) o la inseguretat i el “tot s'hi val” per combatre-la són a la pràctica la continuació lògica de l'assumpció d'una estratègia palpable ja des de la campanya del 2008 i més enllà, i del qual hem tingut mostres continuades amb, per exemple, la criminalització i repressió del moviment 15-M. Un discurs que beu directament d'una ultradreta europea que està aconseguint resultats més que bons amb esta estratègia —mirem França o Holanda— i que insta la dreta tradicionalment més centrista a una radicalització cada cop menys gradual. Si guarnim el plat d'alarmisme amb un toc del mccarthisme més clàssic i l'amanim amb una mala paròdia d'allò anomenat participació ciutadana arribem precisament a esta promoció del xivato de la classe versió 2.0 revestida de persecució al crim i el vandalisme.
El resultat cuinat pel xef Puig, en realitat, és perfecte: mà dura contra els “violents” i per extensió contra els moviments socials —fet que un electorat cada vegada més acostumat a la dretanització de la política “per la crisi” difícilment criticarà— i el joguet perfecte per a marcar l'agenda política de l'esquerra durant unes setmanes. Perquè mentre l'esquerra acusarem la iniciativa convergent —amb tota la raó del món— de no respectar drets, de criminalitzar moviments socials i d'intentar fer pagar justos per pecadors; mentre l'esquerra intentarem —també amb tota la raó del món— convèncer l'opinió pública de la necessitat de relativitzar la violència dels aldarulls del passat 29-M i parlar de la violència estructural, d'acomiadaments, d'atur, de gent a qui foten fora de casa i de gent que mai no ha tingut casa; mentre tot això passe, Artur Mas continuarà retallant. Més que mai. I sense protestes, o si més no amb moltes menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS