Llegendes i històries del campanar de Santa Maria

El campanar de l'església parroquial de Santa Maria de Vilafranca ha viscut al llarg dels segles moltes històries. En el Racó de la història d'avui us n'explicarem algunes. El campanar de l'església de Santa Maria es va construir una miqueta separat de l'edifici de l'església. La seva planta és octogonal -és a dir, té vuit costats-, i en el seu interior hi ha diferents pisos, repartits entre els 51,31 metres d'alçada: a la planta baixa hi ha els pedals que es feien servir per tocar les campanes, a la primera planta es conserva l'antic àngel penell -actualment el campanar és coronat per una reproducció-, la segona planta conté l'antic rellotge mecànic de l'any 1929, a la tercera planta hi ha les campanes religoses -és a dir, les que toquen els tocs de missa, de difunts, de festa, l'àngelus...-, i a dalt de tot hi són les campanes horàries que ens avisen cada seixanta minuts de l'hora que és.
Les obres del campanar es van finalitzar al segle XIV. era el dia abans del lliurament oficial de les obres per part del constructor quan va succeir el següent fet: ja s'havien desmuntat les bastides i recollit totes les eines i els materials sobrants quan un dels sastres de la vila, de nom Jaumet, va anar a veure al constructor de l'obra, ja que s'havia de pagar el seu elevat cost. Uns dies abans però, el sastre havia fet córrer per la vila el rumor de què el campanar creixia sol. El sastre li va comentar el constructor que no calia pagar-li perquè tota la vila sabia que el campanar creixia sol. Davant d'aquesta afirmació per part del sastre va començar una gran discussió entre tots dos. El sastre va establir un pacte amb el constructor: "penjarem un fil de dalt del campanar fins al terra, si a l'endemà li falta un tros, serà cert el rumor de què el campanar creix sol!". L'endemà de bon matí, la placeta del campanar era plena de gom a gom, no hi cabia ni una agulla, tota la vila hi era allí per veure que havia passat... En arribar el constructor va poder observar amb els seus ulls que al fil li faltava un pam. El constructor, ben beneit, empipat com una mona, va marxar de la vila, sense rebre cap diner per la construcció del campanar de l'església parroquial de Vilafranca. El sastre havia anat de nit a tallar un pam al fil.
El campanar, al ser l'edifici més alt de la vila durant molts segles, ha vist de tot al llarg de la seva història. I també n'ha patit les conseqüències. Així, el 20 de desembre de 1567, a quarts de quatre de la matinada, va caure un llamp que va fer malbé la part superior del campanar del qual van caure moltes rajoles. El llamp va passar al filferro que tocava la campana dels quarts i el va fer malbé també. Tot seguit, va passar a l'espai de sota, anomenat "cambra del Torradons", el va malmetre per complet. A la cambra, el llamp va fer dos forats al mur del campanar, atravessant més d'un metre i mig de paret, sortint a l'exterior i desapareixent.
Uns quants anys més tard, el 1723, un altre llamp va caure al campanar de Santa Maria. En aquesta ocasió es va fer malbé la part superior del campanar, el cimbori, que fa de teulada i subjecta l'àngel penell. Així, els regidors de la vila van ordenar arranjar el desperfecte ocasionat pel llamp. Primer de tot, va ser necessari muntar una gran bastida formada per set grans pals al voltant del cimbori per anar col·locant les rajoles que faltaven a la teulada amb claus de bronze. Els treballadors de l'obra, Josep Ivern, mestre de cases, i Josep Trius o Joan Pausas, manobres, van prendre mides del campanar, trenta canyes i un pam, i de l'àngel penell, nou pams.
En les obres de restauració del campanar realitzades entre 1986 i 1989 va aparèixer un recipient de coure sota l'àngel penell amb dos tubs de zenc amb documents que indicaven algunes reformes importants ja què els llamps havien realitzat desperfectes. En una reforma, el 1775, en què es va baixar del campanar l'àngel, es va arranjar el cimbori; l'altra, a l'estiu de 1860, per reparar el cimbori i l'estructura de fusta. El notari Josep Anton Soler va deixar escrit que l'àngel penell tenia tants forats "de balas y otros" que els ocells hi podien fer nius.