La llengua catalana i l'espanyolisme

El violent psicològic, que és infinitament més pervers que el violent físic, té dues coses al seu favor per garantir-se la impunitat. La primera és que els seus cops no fan sang, ni soroll, ni deixen marca; la segona és que compta amb el suport d'aquells que s'escandalitzen quan algú trenca un vidre aliè, però que guarden un silenci còmplice davant d'agressions molt més sibil·lines o en homenatges del seu partit a antics dirigents feixistes. Val a dir, tanmateix, que l'aspecte més perniciós d'aquesta violència no rau únicament en la seva invisibilitat, sinó en la manera com manipula la víctima per tal d'empènyer-la a una reacció de violència física que permeti mostrar-la com a botxí davant la societat. Es tracta, per tant, que la societat, coneixedora només de la reacció, no pas de les maniobres que han alimentat aquesta reacció, emeti un judici merament epidèrmic dels fets. És a dir, que en lloc de considerar l'agressió una reacció a un cúmul d'agressions prepotents anteriors, cosa que no seria un eximent però sí un atenuant, la consideri una acció inicial en tota regla.

El Partit Popular és un mestre en aquesta praxi. Primer exerceix una violència psicològica repulsiva a través de tot l'aparell de l'Estat contra la nació catalana i la seva llengua -a Mallorca fins i tot hi ha persones jubilades fent vaga de fam contra els atacs del PP a la llengua-, i després espera que quatre eixelebrats piquin l'ham i li llancin una pedra per poder rendibilitzar mediàticament l'agressió i presentar-se com a víctima. Sense anar més lluny, l'operació per acabar amb la immersió lingüística a Catalunya és violència en el sentit més literal del terme. Com ho és també l'intent d'extingir la llengua catalana al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. És la violència repulsiva del Partit Popular, que demana cínicament que la societat condemni el trencament d'un vidre a la seva seu de Sant Cugat mentre continua negant-se a condemnar el règim franquista, un règim sanguinari que va cometre milers de crims contra la humanitat. Víctor Alexandre