Espanya considera que té un problema anomenat Catalunya

Espanya té un problema anomenat Catalunya. No és res de nou. El problema catalán és inherent a la història d’Espanya des del segle XIX. Un debat cíclic que esgota, que avorreix. Una qüestió que s’arrossega en paral·lel a la construcció de la nació liberal i que arriba fins el present. Sempre que una crisi sacseja Espanya la manca de respostes s’amaga darrera de les banderes. És un joc massa vist. I en plena crisi del sistema capitalista construït amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial ja no amaga les vergonyes de la destrucció de l’Estat del benestar que busca emmascarar. És temps de cercar respostes, no de crear més problemes.

Per què un problema català? Perquè Catalunya és conscient que s’articula com una comunitat amb trets que la diferencien de la resta de l’Estat espanyol. També existeixen d’altres trets que ens podrien apropar, per descomptat. Però la manca de reconeixement ens allunya.

L’herència romana i visigòtica que forgen un naixement paral·lel de la cultura hispànica es bifurca a l’edat mitjana. Les herències carolíngia, gòtica, humanística, mediterrània, comercial i renaixentista marquen la personalitat de Catalunya. Forgen la seva cultura. Una cultura paral·lela a la castellana. Aquestes cultures es retrobarien donant lloc al que anomenem Espanya. Primer per la via de la monarquia composta (segles XVI i XVII) i després en la construcció fallida de l’Estat nació (des del segle XVIII). Si bé l’Estat és una realitat, la nació mai va consolidar-se. Nació política des de 1812, la nació cultural espanyola ha fracassat per no voler ser espanyola sinó castellana.

I és que una cultura o identitat nacional espanyola no pot ser mai cultura o identitat nacional castellana. La cultura i la identitat castellana és la pròpia de Castella, com la cultura i la identitat catalana és la pròpia de Catalunya. Una cultura o identitat espanyola només pot ser una síntesi de totes les cultures que l’integren. Una identitat plural. Una identitat a la que Espanya ha rebutjat.

L’Estat espanyol posa entrebancs a la nostra identitat. Una identitat que es basa en la continuïtat d’una cultura pròpia nascuda en l’edat mitjana, en paral·lel al naixement de la mateixa Europa, i que busca ser reflectida en la defensa de la llengua i les institucions pròpies. Un encaix que permetés la presència d’aquests trets diferencials arrelats en la població hauria permès que la catalanitat se sentís representada per l’Estat sense renunciar a la nació pròpia (fins i tot compartint-la amb l’espanyola). És el que des del segle XIX ha intentat el catalanisme, burgés i obrer, monàrquic i republicà, de dretes i d’esquerres. Cadascun a la seva manera ha buscat transformar Espanya. Però sembla impossible.

L’Espanya eterna nascuda en la Nova Planta borbònica, l’Espanya uniforme somiada per Olivares i articulada per Felip V, sempre es resisteix. Herència de les essències nacionalistes de la retòrica franquista, aquesta Espanya creu que s’ha d’assimilar Catalunya, fer-la espanyola diluint la seva identitat. Però arriben tard. Això és impossible. Catalunya és i serà. I la conllevancia d’Ortega ja no val. No es pot amagar el problema per més temps. El desafiament històric ha arribat al límit. És l’hora de la resposta definitiva. O encaix que respecti la voluntat de ser dels catalans des de les regles de joc que marca una democràcia madura o independència. No hi ha cap altra resposta. El mapa de l’Espanya assimilada de 1854 ja no serveix. No és acceptable. És hora que la política estigui a l’alçada de la història.