Els sindicats caven la seva pròpia tomba

Els seus líders, Nicolás Rodó i Marcelino Camacho, homes decents, tenien l'halo heroic de la resistència antifranquista i prestaven certa legitimitat a governants de la Transició, ansiosos pel pacte i la creu i ratlla. Després, alegrement van impedir els intents de Felipe González d'ajustar les regles heretades de l'Organització Sindical a les exigències d'una economia oberta. Els seus successors, entronitzats com a agents socials, farien el propi amb José María Aznar. Mai van comprendre que els temps havien canviat. Inflats d'autoestima, presumint de superioritat moral, van ser incapaces d'adaptar-se a la nova realitat social i econòmica.
Amb la crisi i amb la magra competitivitat d'Espanya al descobert, l'estima pels sindicats va començar a fallir-se. Al meu judici, està en marxa, tarda però per fi, una importantíssima mudança de percepció que reconeixerà als sindicats, sobre tots els seus líders, per la qual cosa són i els col·locaran en l'irrellevant lloc que els correspon. Dijous que ve poden molt bé perdre el que els resta de respecte i consideració. Els sindicats han perdut la brúixola al país que triplica l'atur a Alemanya.
Al contrari del que es va negociar aquí amb un Govern socialdemòcrata en anticipació d'un nou entorn globalitzat, es neguen a admetre qualsevol transformació estructural del marc laboral. L'excepcionalitat d'Espanya, i convé recordar-ho ara que el país està de nou sota la mirada crítica dels mercats de deute, es deu a la seva altíssima taxa de desocupació. Aquesta xacra que condemna Espanya a l'estancament es deu a la rigidesa del seu mercat de treball i la consegüent dualitat dels contractes laborals. Per defensar això, que és injust a més d'ineficaç, els sindicats pretenen paralitzar el país dijous que ve.
L'última vaga general, el 29 de setembre de 2010, contra les mesures urgents per a la reforma del mercat de treball del Govern de José Luis Zapatero va ser un fracàs i el temps es va encarregar de demostrar-ho. La Unió General de Treballadors i Comissions Obreres no van forçar una marxa enrere governamental; molt al contrari, nou mesos després el Govern va introduir una nova llei denominada de mesures urgents per a la reforma de la negociació col·lectiva, i no van impedir el *irrefrenable ascens al poder del centredreta.