UN DRET CONSTITUCIONAL: El nostre sistema de pensions ha de seguir sent un gran acord solidari entre generacions. Això pot passar en un futur més o menys proper.

Imagineu ... Arriba l'edat de jubilació, deixen de ingressar-la nòmina i no hi ha cap pensió de cobrar al mes següent. Un escenari realment desolador.

La immensa majoria dels que hem de treballar per poder viure no tindríem estalvis suficients com per seguir vivint d'ells la resta de la nostra vida. No tindríem una altra opció que seguir treballant mentre ens quedés una mica de força i a aquesta edat qui ens anava a contractar? Només aconseguiríem feines mal pagades amb els quals comprar alguna cosa de menjar i prendre un tallat de tant en tant però, per descomptat, no per arribar a final de mes.

Treballs low cost, com es diu ara. ¿I després, quan ja no ens quedi cap força? Si es fes càrrec de nosaltres algun familiar doncs mal que bé podríem anar escapant, i si no, a l'alberg municipal, si de cas ... I ni pensar en una residència pública perquè, si ara hi ha una gran llista d'espera, ja es poden imaginar el que que passaria amb tanta gent gran al carrer. És a dir, tornaríem als temps, no tan llunyans per cert, en què no hi havia seguretat social.

LES RAONS DE LA RESIGNACIÓ

Això pot passar en un futur més o menys proper? No podem saber-ho. Dependrà de les decisions polítiques que es prenguin, bé per preservar el sistema o bé per deixar-lo morir, i això dependrà de la pressió que exercim sobre les institucions responsables de prendre aquestes decisions i de la cura que posem a l'hora de triar als nostres representants.

Però la veritat és que, si preguntem a qualsevol jove amb menys de quaranta anys, ens contestarà que quan es jubili no cobrarà pensió, que a ell o ella no els arribaran. I no obstant això, excepte escasses excepcions, hi ha una mena de resignació que els impedeix sortir al carrer amb els seus majors per protestar per aquest futur de misèria a què es consideren abocats.

Possiblement la raó d'aquest pessimisme estigui en els incessants missatges que apareixen contínuament en els mitjans de comunicació proclamant que la societat espanyola no pot suportar per més temps un Sistema Públic de Pensions de repartiment com el nostre, amb l'argument repetit fins a la sacietat que tenim la població més envellida del món i l'índex de natalitat tan baix que cada vegada un menor nombre de treballadors i treballadores hauran de suportar a un major nombre de pensionistes.

TENSIONS FINANCERES

És cert que la Seguretat Social travessa actualment per greus tensions financeres, però la raó no està en el fet que visquem més anys o en que l'índex de natalitat sigui molt baix, com insisteixen a fer-nos creure els malastrucs que profetitzen la insostenibilitat del sistema, generalment economistes directament vinculats a fons privats de pensions, sinó en altres factors provocats per decisions polítiques, com les dues últimes reformes laborals que, com és sabut, s'han abaratit l'acomiadament i han desarticulat el mercat laboral, deixant als treballadors en una gran indefensió, la qual que ha precaritzat la contractació, provocant una dràstica caiguda de salaris i generant un gran frau laboral. Això és realment el que ha determinat que els ingressos de la Seguretat Social siguin, en els últims anys, molt inferiors a les despeses i no la major expectativa de vida de la població espanyola.

INGRESSOS I DESPESES

Davant d'aquesta realitat, les solucions adoptades (Llei de Modernització del Sistema de la Seguretat Social el 2011, de Zapatero, i Llei Reguladora de l'Factor de Sostenibilitat i de l'Índex de Revaloració del Sistema de Pensions de la Seguretat Social el 2013, de Rajoy) no han tingut un altre objectiu de reduir les despeses del sistema i per tant reduir les pensions, en lloc d'intervenir sobre els ingressos, garantint els drets dels actuals i futurs pensionistes.

ALGUNES ALTERNATIVES

Durant aquests dos últims anys, en els quals les mobilitzacions de pensionistes s'han posat a les pensions en el primer pla del debat social i polític, diversos analistes han aportat alternatives que garantirien un augment immediat dels ingressos del sistema, com la possibilitat de destopar les bases de cotització.

Actualment la cotització màxima és la dels que guanyen 4.070 euros al mes, el que vol dir que per sobre d'aquesta quantitat no es cotitza a la Seguretat Social, i en conseqüència, els salaris més alts estan parcialment exempts de cotització, mentre que els més baixos han de cotitzar íntegrament. Sembla lògic que, en una situació de menys ingressos, es destope aquesta base màxima, el que aportaria més de 7.000 milions al sistema.

Una altra mesura immediata, que sembla molt lògica, hauria de ser la d'eliminar les exempcions fiscals a les empreses per la contractació indefinida, que a més d'injustificada, s'ha mostrat ineficaç, el que aportaria altres 1.800 milions.

UN DRET CONSTITUCIONAL

Si després d'aquests i altres possibles ajustos, segueix havent dèficit en el sistema, el seu equilibri ha de garantir-se amb els pressupostos de l'Estat, com fan molts altres països d'Europa.

És l'Estat qui té l'obligació de garantir les pensions (art. 50 de la Constitució: "Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat), i no oblidem que la Constitució és la norma superior de convivència i per tant el que caldria establir és si, com a societat, ens estem gastant molt en pensions i, en aquest cas, caldria baixar-les, o per contra gastem poc i el que caldria fer seria pujar-les .

És a dir, si l'Estat disposa de recursos suficients per garantir les pensions, i evidentment els té. Espanya dedica a pensions, segons l'última estimació, un 10% del seu producte interior brut, molt per sota de la mitjana de la Unió Europea, al voltant del 12%. Segons la Comissió Europea, Espanya gastarà el 2050 el 14%, el que avui gasten països com França, Itàlia o Àustria.

LES PENSIONS SÓN SALARI

A la joventut que pensa que no va a cobrar pensió quan els arribi l'edat de jubilació els estem dient, amb el nostre exemple, que no es resignin i que barallin per elles, que no oblidin que les pensions són salari. Un salari diferit. Durant la vida laboral cotitzem perquè, quan ens arriba l'edat de jubilació, l'Estat ho reporti en forma de prestacions per jubilació.

El nostre sistema de pensions ha de seguir sent un gran acord solidari entre generacions: treball decent per a treballadors i treballadores joves i pensions dignes per als que ja s'han jubilat.