L’emergència de Vox no hauria estat possible sense la realitat alternativa que ha construït la caverna mediàtica espanyola. Quan la màquina del progrés en pilot automàtic s'estavella, els autoritaris estan llestos per oferir-nos el que anomena “política de l’eternitat”. La vocació dels partits d’ultradreta no és cap altra que encallar el debat públic en aquesta eternitat, convertir la conversa sobre el futur en una conversa sobre el passat.

Amb aquesta idea, l’historiador Timothy Snyder llençava un flotador a una audiència a la deriva. Dilluns passat, amb el resultat de les eleccions andaluses monopolitzant les converses del país, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es va omplir per escoltar un dels principals experts mundials en història d’Europa intentant explicar, entre tots els temes, l’auge de l’autoritarisme. En la que segurament hagi estat la millor conferència de l’any, el que hauria pogut sonar com una teoria flotant es convertia en una sacsejada d’urgència per a un públic necessitat de terra ferma a partir de la qual començar una reconquesta moral. Què vol dir que el futur ha mort i que els partits com Vox estan fent un festí amb el cadàver?

“La llibertat vol dir tenir una idea dins teu sobre com hauria de ser el món, diferent de com és el món de fora”, explicava Snyder, fent sonar una tocant una corda que va interpel·lar el públic reunit a l’instant. Segons l’autor de Sobre la tirania (Destino), les crisis del debat públic en les democràcies occidentals comparteixen la inhabilitat per articular una visió de futur acompanyada de la intenció deliberada de no fer-ho. Allà on hi havia un mapa d’un tresor promès i una brúixola, ens trobem una tripulació de polítics i intel·lectuals que no ens poden oferir res més que tapar forats i, amb sort, una orquestra del titànic que segueixi tocant mentre el vaixell s’enfonsa. Snyder em va fer pensar instantàniament en una frase del filòsof Slavojk Zizek: “Avui ens és molt més fàcil imaginar la destrucció del món per culpa d’una catàstrofe ecològica provocada per nosaltres mateixos que un canvi substancial en el sistema econòmic que la previngui”.

Snyder ha identificat les dues alternatives a una política del futur: una ens ha dut fins aquí i l’altra és la resposta de l’onada de dretes populistes que està escombrant el globus. La primera és la política de la inevitabilitat, que diu que “el progrés és inevitable, el futur és predictible i les coses bones del futur són com les coses bones del present. I, per cert, ja ha arribat la fi de la història”. El més interessant d’aquesta visió no és només que sigui manifestament falsa –el futur és impredictible i la història un flux convuls i contradictori que mai s’acaba-, sinó que ens converteix en vulnerables: quan deixem de creure que hi ha alternatives, quan deixem de ser crítics amb la nostra noció del bé, ens tornem incapaços de reconèixer les alternatives fins i tot quan s’han colat al menjador de casa, ja és massa tard i tothom està cridant “crisi econòmica!”.

Però, quan la màquina del progrés en pilot automàtic s’estavella, els autoritaris estan llestos per oferir-nos el que Snyder anomena “política de l’eternitat”. En aquest paradigma, la línia recta ascendent se substitueix per una línia circular: “Tot anirà malament, fem el que fem. Hi havia un passat, no gaire específic, on tot anava bé. Però van venir uns altres i ho van fer malbé, igual que ara tornen a venir i vindran en el futur”. La vocació dels partits d’ultradreta no és cap altra que encallar el debat públic en aquesta eternitat, convertir la conversa sobre el futur en una conversa sobre el passat. Però el que cal aprendre d’Snyder és que la política de la inevitabilitat i la política de l’eternitat són igualment perilloses: totes dues serveixen als polítics per deixar de fer política.

Com tornar a fer política o, el que és el mateix, com tornar a parlar del futur? En el seu últim llibre, El camino hacia la no libertad (Galaxia Gutenberg, 2018), Snyeder ha anat a buscar les arrels de tot plegat a Rússia que, segons la seva anàlisi, és l’experta en polítiques de l’eternitat. I si ens fixem en el que els russos han fet a casa seva i al món, des del monopoli estatal dels mitjans de comunicació fins a la campanya de fake news a través de Facebook que va acabar amb Donald Trump a la Casa Blanca, entendrem la lògica dels enemics de la llibertat: la fi del futur necessita la fi de la veritat. L’estratègia de Vladimir Putin i companyia no ha estat mai ocultar el frau que representen, perquè tothom a Rússia sap que viu a una oligarquia injusta i corrupta, sinó aconseguir convèncer a la gent que a la resta del món és igual o pitjor.

En els cercles il·lustrats hi ha una idea molt estesa segons la qual, si la veritat i la mentida s’enfronten en igualtat de condicions, la veritat acaba guanyant. “La popularitat d’aquest argument és la millor prova de la seva falsedat”, va dir Snyder, intentant fer veure al públic que els fets no se’ns revelen seductors a la mirada, perquè “el que ens atrau de manera natural és qualsevol porqueria que confirmi el que ja pensem”. Amb això en ment, els èxits de la campanya global de desinformació russa corroboren que no és tan difícil disseminar la noció que res és veritat. Portant aquestes idees a casa nostra, n’hi ha prou amb veure el que ha passat a Espanya arran del conflicte català per entendre que l’emergència de Vox no hauria estat possible sense la realitat alternativa que ha construït la caverna mediàtica espanyola.

Podria ser que la democràcia liberal tal com l’hem coneguda necessités un seguit de condicions tecnològiques, especialment pel que fa a tecnologies de la informació, que ja no es tornaran a produir o, en paraules d’Snyder, “Internet ha demostrat que és un mal ecosistema per a la veritat”. La tímida recomanació de l’historiador per recuperar la veritat en l’oceà de mentides és tan simple i alhora tan difícil com una reeducació periodística col·lectiva: “quan sortiu d’aquí, subscriviu-vos a un bon diari i compartiu-ho amb els vostres amics”. Segons Snyder, els grans estafadors han acabat amb el futur desconnectant a la gent de la seva realitat immediata, substituint el periodisme local de fets per un periodisme llunyà de conflictes abstractes i grandiloqüents. Snyder creu que la veritat s’ha de construir començant pel que és a prop, que no s’ha de parlar de geopolítica de la sanitat fins que no entens què passa amb els metges del teu barri. La campanya electoral andalusa ressonava perfectament amb aquesta diagnosi, que un titular del satíric El Mundo Today resumia de manera insuperable: “La dreta aconsegueix frenar l’independentisme català a Andalusia”. Perquè del futur d’Andalusia no en va parlar ningú.