MARCA ESPANYA Campofrío ens estima. Només un imbècil, o un feixista, podrien comparar al bàndol colpista-a que en el seu espot diuen nacional- amb el legítim govern republicà que es va enderrocar a sang i foc.

Senyors de Campofrío: CEO, inversors, accionistes xinesos, directius i creatius publicitaris, autors i responsables tots de la infàmia d'espot publicitari que és seus "Fills del Entesa".

Una podria pensar que l'anunci de Campofrío és un altre exercici d'insipidesa nadalenca amb una mica de caspa nacional, una altra brillant ocurrència de les seves publicistes per vendre pernil a cop de nostàlgia. Però no: l'anunci no és carrincló, ni casual, ni inofensiu, sinó perillós i profundament ideològic. Si la posverdad és la paraula de l'any, els felicito per aquest clar exemple del seu exercici.

Durant cinc minuts de metratge, i amb un passeig a l'afusellament com a aperitiu, Campofrío escup sobre la dignitat, la història i els valors que han inspirat les millors lluites d'aquest país: les que van portar amb si els drets i llibertats, però també els presos, els morts i l'exili. També ho fa sobre els reptes del present, com si d'aquesta manera ens digués que ja no cal lluitar, ni tan sols votar, que tots som iguals, i que l'amor -quan és blanc, heterosexual i de classe mitjana- està per sobre de totes les guerres.

Només un imbècil, o un feixista, podrien comprar al bàndol colpista-a que en el seu espot diuen nacional- amb el legítim govern republicà que es va enderrocar a sang i foc. Només algú molt ignorant, -o potser molt intel·ligentment, jugaria amb la gosadia de posar al mateix nivell a persones solidàries que es manifesten pels seus drets que a la antiavalots que cobra per copejar-los. Només un descregut de la democràcia pot comprar el dret al vot amb ser del Sevilla o ser del Betis. Només algú a qui la dignitat animal li importés un rave tindria la insolència d'equiparar a qui la defensen amb qui gaudeixen amb la seva tortura i el seu patiment. Només algú profundament conservador podria caure en el clixé de la pija i el escombriaire sense despentinar-se. ¿No els sembla, senyors de Campofrío, que en aquesta equidistància hi ha un clar guanyador?. 

El seu anunci no reflecteix un país real, sinó la massa informe i desideologitzada que vostès voldrien veure: una societat sense memòria, sense ideologia, sense valors, sense compromisos, que oblidés les ferides sense tancar, que rebaixés als compromesos al nivell dels indiferents , els corruptes al nivell dels solidaris, els assassins al dels assassinats, igualant a tots, asseient-al voltant de la taula a menjar pernil cuit. El somni d'Albert Rivera a rodanxes molt fines. 

Senyors de Campofrío. No tot s'hi val. I no, no tots som iguals. No serà el mateix pernil qual mengin a taula aquesta nit de Nadal els seus directius, amb el seu salari milionari i el seu MBA per la Universitat de Michigan, que el dels treballadors que van patir el ERTO de dos anys després de l'incendi de la fàbrica de Burgos . Que no, senyors, que no som iguals. Que l'enteniment no és possible sense memòria, justícia ni igualtat social. Jo no sóc, ni seré mai, una filla de l'enteniment. Sóc una filla de la disconformitat, de la discòrdia, del conflicte: sóc la filla dels qui lluiten per no ser com vosaltres. I mai, mai, seré la filla d'una entesa banal a la mesura dels seus interessos, com tampoc seré la mare de la desmemòria que taca les línies de la nostra història. 

Però tot això ja ho saben. Per això han fet aquest anunci. I si en alguna cosa els pogués amargar, si més no una mica, el gall dindi de Nadal, tinguin per segur que a casa d'aquesta filla de perdedors no entrarà aquest Nadal un sol tros de les seves tan selectes carns.