Entre agressió i la resistència . El Tribunal Constitucional ho ha entès de primera. Acusa la presidenta del Parlament de pretendre dinamitar l’Estat. Efectivament, sí, volem la ruptura total amb l’Espanya borbònica. Si, pot ser, que salti sencera pels aires amb la seva demofòbia .

ODI. Les intervencions d’alguns dels “hooligans” QWERTY als mitjans i les xarxes socials fan molta vergonya. Dimecres a la nit, al “Més324”, una Gemma Galdón plena d’odi, un veritable devessall d’inquina contra el camí de la independència, acabava per assimilar les restes del Born, testimoni dels patiments inenarrables durant 413 dies de setge de tanta gent senzilla de la Catalunya del segle XVIII, en defensa de les institucions del país (mentre la meitat dels privilegiats eren a recer); de centenars de famílies del barri popular de la Ribera,  a les quals es va obligar a enderrocar les seves pròpies cases; comparar tot això, amb un monument d’exaltació feixista com el Valle de los Caídos (un símil, per cert, copiat del regidor de Cultura d’Ada Colau, el socialista Jaume Collboni), demostra el punt de degradació personal fins al qual estan disposats a arribar per blindar l’statu quo borbònic. Fa veritable fàstic.

PERIODISME. Els mitjans espanyols continuen caient pel pendent de la degradació professional més absoluta. Diumenge passat, un veritable desplegament d’enquestes per a apuntalar l’abstenció del PSOE, aconseguida fa dies amb el cop de palau del susanisme, però que està costant massa de fer triomfar definitivament. El diari “El País” va haver de fer les seves habituals interpretacions “especials” de les dades (que tan bé coneixem en tot allò que fa referència al procés català) per fer dir als enquestats allò que ara convé a l’IBEX35. Per acabar-ho d’arrodonir, Televisió espanyola parlava d’un milió d’assistents a l’acte catastròfic de “Soledat” Civil Catalana a Can Dragó, que no va ser capaç d’aplegar gaire més de mig miler de despistats. Ha arribat un punt en el qual la realitat no importa absolutament res. Fa autèntica por comprovar fins a quin punt de manipulació estan disposats a arribar per a conservar per blindar-se.

PLURALITAT. El dependentisme no perd ocasió de desprestigiar els mitjans públics del país, el que la majoria dels seus ciutadans, exercint el seu dret de decidir, escullen majoritàriament per informar-se cada dia (i com cou). El diputat socialista David Pérez, tot sortint del “míting del milió” de SCC, per afirmar que la televisió més plural que hi ha Catalunya, ara mateix, és Telecinco, on participen zero opinadors independentistes. La maniobra d’intoxicació en demanda de suposada pluralitat, completament inexistent als mitjans espanyols, inclosos els públics que paguem del tot i els privats que també sufraguem en part, és tan absolutament barroera que fa fàstic. Eficient, perquè una part important dels catalans no mira mai TV3. Dominen totes les cadenes de televisió a accepció del Punt Avui Televisió, gairebé tots els diaris (amb la mateixa excepció i l’ARA) i bona part de la ràdio del país, però encara hi volen més omnipresència del dependentisme.

REGENERACIÓ. Ciutadans perd gas a cada nova enquesta, aquí i allà. Ha perdut utilitat per a l’establishment, que immediatament ha tallat l’aixeta, fins fa no fa gaire inesgotable, dels mitjans de comunicació. Aquí, la cap de l’oposició Inés Arrimadas, entestada a assajar un gir catalanista sense crèdit, apareix desbordada pels circs que munten a banda i banda de l’hemicicle, García Albiol i Coscubiela. Per acabar d’enterrar la seva credibilitat regeneradora a Espanya, lliurats amb armes i bagatges a Mariano Rajoy, els taronges han rectificat aquesta setmana la seva frontal oposició a la continuïtat de Jorge Fernández Díaz en un futur govern: diuen que no està implicat en cap cas de corrupció. Utilitzar els mitjans de l’estat a benefici de la seva causa política els sembla un signe de nova política, que per defensar la unitat d’Espanya val tot. La lluita contra l’independentisme està fent saltar pels aires del tot la feble cultura democràtica espanyola.

RETRATAR-SE. Accions esperpèntiques com la de l’assessora de l’ambaixada del Regne d’Espanya a Brussel·les, acarant-se amb els organitzadors acadèmics d’un debat a la Universitat de Lovaina, demostren que (per molt que intentin desanimar-nos els de sempre) som en el bon camí per a guanyar la partida. També ho demostren nervis com els de Joaquim Coll, un dels màxims representants del club ultranacionalista subvencionat anomenat Societat Civil Catalana, adreçant-se via xarxes socials amb tot el menyspreu a un representant polític francès per haver-se entrevistat amb el president Puigdemont: la manera extremadament impertinent com el nacionalisme espanyol, ànima malferida d’un estat en fallida tècnica, econòmica i política, tendeix a relacionar-se amb el món explica perfectament el perquè del paper cada dia més irrellevant del Regne d’Espanya. Si aquests són els valedors dels seus interessos van molt apanyats. Això no ho arregla ni les gravacions de Jorge Moragas.