dimecres, 10 d’agost de 2016

La imposició del castellà en l'educació, una guerra que està guanyant Espanya .Ja hi ha 11 centres catalans que apliquen el 25% de castellà a les seves aules .La sentència del TC sobre l’Estatut, el principi del final .







En la legislatura 2010-2012, Solidaritat Catalana per la independència fou la formació amb una posició més contundent davant les sentències. Davant la primera sentència del Tribunal Suprem, el partit independentista fou l’únic que afirmà amb rotunditat que significava la liquidació del model lingüístic actual del país. La formació va mantenir en tot moment la necessitat de desacatament a les sentències. A més, va proposar com a solució l’aprovació d’una llei que establís el català com a única llengua vehicular, contradient així la nova jurisprudència imposada pel TC arran de la sentència sobre l’Estatut, per la interpretació restrictiva que feia del redactat, potser no prou clar, en relació amb el català com a llengua vehicular de l’ensenyament. D’aquesta manera, SI pretenia donar cobertura legal a les escoles per seguir implementant el model d’escola en català. De fet, la posició contundent de SI va portar a una forta tensió amb el govern de CiU d’aquell moment. Un clar exemple n’és el fet que Irene Rigau va acusar Toni Strubell d’avançar cap a la imprudència esdevenint un traïdor. Aquesta afirmació va ser la resposta a una interpel·lació parlamentària, el febrer del 2012, en què el diputat solidari li preguntava què faria el govern quan el TSJC anul·lés definitivament el model d’immersió lingüística.

La CUP no va entrar al Parlament fins la legislatura següent, la del 2012-2015. La formació de l’esquerra independentista aposta per la desobediència a les sentències dels tribunals espanyols contra la immersió lingüística, una posició també contundent en relació amb allò que han practicat el govern de CiU i l’actual govern de Junts pel Sí. La interpel·lació més mediàtica de la formació va tenir lloc el maig del 2013, quan David Fernàndez, al Parlament, va estripar una de les sentències contra l’escola en català que s’havia emès aquells dies, tot apostant per la seva desobediència.

La campanya “Salvem l’Escola en Català”, un intent de frenar la destrucció del model

Enmig d’aquesta pluja constant de sentències en contra del model d’èxit d’escola en català, que havia aconseguit, almenys, que la població que s’havia escolaritzat en aquest sistema tingués un mínim de competències en català i en castellà, el catalanisme polític intentava donar resposta als contundents atacs del sistema judicial espanyol a través de mobilitzacions reactives a cada sentència. Aquestes es van impulsar a través de la plataforma unitària Som Escola, que concentrava un gran suport de partits, entitats, AMPAs i sindicats, així com el govern català. Però malgrat les nombroses concentracions que es varen organitzar i la visualització d’un ampli suport social al model que s’aplicava al país, això en cap cas no va frenar la maquinària judicial per seguir fent passos cap a l’aplicació d’allò que havia dictat el TC.

Vista la manca d’efectivitat de les accions impulsades per Som Escola, va néixer una altra plataforma, Escola en Català, amb un objectiu molt més concret: salvar l’escola en català a través de l’impuls d’una llei que definís el català com a única llengua vehicular de l’ensenyament, contradient així la interpretació que havia fet el TC de la legislació estatutària, que definia el català com a “llengua normalment emprada com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya” -la qual permetia, efectivament, la interpretació feta pel tribunal espanyol. La plataforma, doncs, impulsada per un independentisme en creixement i no hegemònic en aquell moment, apostava per una estratègia d’enfrontament directe amb l’estat espanyol. Aquest fet va portar nombroses tensions amb les entitats i partits del catalanisme clàssic, que eren contraris a aquest tipus d’estratègia i apostaven per mantenir l’acció i la unitat al voltant de Som Escola.

Inicialment, la plataforma va registrar al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal d’impulsar aquesta llei a través de la recollida de signatures entre els ciutadans de Catalunya. Aquesta via va ser bloquejada per la Mesa del Parlament que, per unanimitat dels partits que la formaven (CiU, PSC i PP), va rebutjar la seva tramitació perquè la consideraven anticonstitucional. A causa d’aquest fet, el partit que compartia les mateixes tesis que la plataforma, SI, va registrar el text legislatiu en forma de proposició de llei. A més, Escola en Català va optar per recollir signatures de suport a l’aprovació de la llei vinculada a través del dret a petició que atorga la legislació catalana. La plataforma va assolir una extensa xarxa comarcal de grups que recollien signatures i que varen muntar nombrosos actes locals per presentar la campanya i explicar la situació a la gent. A més, es varen presentar mocions a nombrosos ajuntaments i es va aconseguir el suport a la campanya d’alguns d’ells, el més important dels quals el de Vilanova i la Geltrú.

La campanya, però, va patir el buit dels partits catalanistes -CiU, ERC, ICV-EUiA i el PSC-, que no estaven d’acord amb l’estratègia de confrontació directa amb l’estat espanyol. També d’entitats properes a aquestes formacions, que en alguns casos transmetien pels seus canals interns consignes als seus afiliats de no donar suport a la campanya. Això va suposar un obstacle important per la campanya, que, tot i tenir força èxit, no va poder acabar d’esclatar. Malgrat tot, algunes assemblees locals de l’ANC, de les JERC i de la JNC van fer parades recollint signatures. La campanya també va rebre suports transversals com el de Manel Camp, Miquel Calçada, Francesc Ribera (Titot), Víctor Alexandre, Txe Arana, Màrius Serra i Isabel-Clara Simó, així com d’entitats com la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), el CIEMEN, el sindicat d’estudiants FNEC o Ara o Mai.

Finalment, després de mesos de feina, la plataforma va assolir la xifra de 153.000 signatures recollides, que va presentar en una roda premsa al Parlament. Malauradament, cap mitjà de comunicació no va assistir a l’acte. La llei ‘Salvem l’Escola en Català’ va decaure de la tramitació en el moment en què Artur Mas va convocar eleccions anticipades per al 25 de novembre de 2012 i no va tornar-se a registrar al Parlament, ja que SI va perdre els seus diputats i cap altre partit no ha tingut interès per una iniciativa d’aquest tipus. En tot cas, si s’hagués arribat a debatre al ple, la iniciativa no tenia gaire esperances de prosperar, tenint en compte que tots els partits parlamentaris -de C’s a ERC- havien presentat esmena a la totalitat a la iniciativa legislativa.

El degoteig constant de sentències, l’actualitat que la Conselleria amaga

Com hem explicat anteriorment, el gener del 2014 el TSJC va emetre la primera sentència que imposava un percentatge concret de castellà a l’escola, del 25%. Posteriorment, el maig del 2015, el TS va confirmar aquesta sentència. Des de llavors s’han anat succeint tot un seguit de sentències executòries del TSJC, arran de recursos de diferents famílies que imposaven aquest 25% a diferents escoles del nostre país. La Generalitat de Catalunya sempre ha ordenat l’acatament d’aquestes sentències a les escoles i, quan el fet ha transcendit als mitjans, n’ha minimitzat la importància. Aquest mitjà es va interessar per conèixer les dades oficials d’escoles que apliquen sentències d’aquest tipus i es va posar en contacte amb la Conselleria d’Educació, que va rebutjar donar dades. D’altra banda, fonts sindicals de l’àmbit educatiu han facilitat a l’Unilateral el llistat d’escoles que saben que estan aplicant el 25% de castellà imposat per la judicatura espanyola.

Les escoles que, presumptament, estarien aplicant les sentències, són el Centre Educatiu Escolàpies Sant Josep de Sabadell, el Col·legi Sant Bonaventura i els Franciscans de Vilanova i la Geltrú; el Centre Educatiu Mare de Déu del Roser, l’Escola Cardenal Spinola i l’Escola Pia de Sarrià de Barcelona; l’Escola Santa Isabel de Sant Cugat del Vallès; l’Escola Cèsar August de Tarragona; l’Escola Pompeu Fabra i l’Escola Ramon Muntaner de l’Hospitalet de Llobregat. La darrera escola ha estat l’Escola Joan Rebull de Reus, a qui se li comunica el maig de 2016. Són un total d’10 centres que s’han vist obligats a fer el 25% de classes en castellà d’ençà que el Suprem va confirmar aquest percentatge ara fa poc més d’un any.

A banda d’aquestes, hi ha altres escoles que han rebut les sentències, però finalment no les han aplicades per motius diversos. L’escola El Pinar de Sant Cugat (amb cinc demandes) i l’escola Pia Santa Anna de Mataró (amb una demanda) van ajornar la mesura a petició de les mateixes families demandants. A l’escola Els Cossetans de Cunit i a l’Escola Vora Mar de Salou no s’ha posat en marxa la mesura del 25% perquè l’alumne ja havia marxa del centre. A l’escola Gaspar de Portolà de Balaguer, una sentència del setembre de l’any passat no es va aplicar perquè la família es va fer enrere en veure la resposta de les altres famílies del centre.

El darrer conflicte s’ha produït a l’escola Josep Guinovart de Castelldefels, on un grup de pares i mares ha intentat que el centre deixi d’aplicar la immersió en català. A través d’un escrit adreçat al director de l’escola, i signat per aquestes famílies, es demanava a l’escola l’aplicació del trilingüisme (33% en català, 33% en castellà i 33% en anglès). La resta de famílies va presentar també un escrit en què avalava el projecte lingüístic del centre.
En els casos en que s’aplica, segons les fonts sindicals, normalment es fan les classes de matemàtiques en castellà per indicacions del departament que demana discreció i acatar sense fer soroll.
La LOMCE, un nou front obert contra el català a l’escola
L’any 2011, amb l’arribada al poder amb majoria, el PP va obrir una legislatura espanyola molt ofensiva contra els drets del poble català, a banda d’un atac als drets de les classes populars de tot l’estat. El ministre d’educació José Ignacio Wert, un dels més bel·ligerants amb Catalunya, va elaborar una reforma de la llei orgànica d’educació espanyola (LOE) vigent llavors que contenia diversos canvis rellevants. Aquella llei, aprovada el desembre del 2013 amb el nom oficial de Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), popularment va ser anomenada Llei Wert. La llei modificava la categoria de les assignatures de llengües cooficials (català, basc i gallec), que passaven de ser assignatures troncals a ser assignatures de lliure configuració autonòmica i, per tant, a no ser necessàries per a l’homologació d’estudis.

L’altra gran novetat de la llei es trobava en l’afegit d’una disposició addicional a la LOE que reconeixia la possibilitat que es poguessin impartir totes les assignatures no lingüístiques exclusivament en una llengua cooficial, però que deia també que, en aquest cas, l’administració educativa hauria de garantir una oferta docent sostinguda amb fons públics, en la qual el castellà fos utilitzat com a llengua vehicular en una proporció raonable. Això es va concretar en el fet que la Generalitat, des de llavors, té l’obligació de pagar 6.000 euros a cada alumne que es matriculi en un centre privat perquè vol rebre educació en castellà. Aquesta xifra la va calcular el Ministeri d’Educació, basant-se en la mitjana del cost de l’escolarització de primària d’un alumne en un col·legi públic. Si l’escola privada que té més a prop la família té un cost superior a aquests 6.000 euros, la resta l’aporta el ministeri.

L’abril d’aquest any, la nova consellera d’educació del govern de Junts pel Sí, Meritxell Ruiz, va informar en sessió parlamentària que aquest curs hi havia hagut 39 famílies que havien sol·licitat els 6.000€ que els corresponien per haver matriculat els seus fills en escoles privades amb l’objectiu rebre l’educació en castellà. A més, la consellera Ruiz va explicar que “a tots ells se’ls ha enviat una carta informant-los de l’existència d’escoles que imparteixen matèries no lingüístiques (matemàtiques o ciències, per exemple) en castellà, per si volen matricular-hi els seus fills”. Es confirma, d’aquest manera, l’existència d’escoles públiques que utilitzen el castellà com a llengua vehicular.

El futur de l’escola en català en mans dels partits catalans

Com podem veure, el model d’escola en català que s’ha aplicat des dels anys 90 al nostre país d’una manera majoritària està tocat de mort. La jurisprudència actual posa totes les facilitats als partits espanyolistes i les famílies que recelen d’aquest model per anar laminant-lo a poc a poc. A més, aquesta situació genera situacions de conflicte i enfrontament entre famílies d’una mateixa escola, com hem pogut constatar. És de preveure que, si no es fa res al respecte, aquest degoteig constant en qualsevol moment pugui arribar a esdevenir una fuita d’aigua. És a les mans dels partits catalans cercar solucions a aquesta situació tan precària per la llengua del país que, en cap cas, no podran ser com les estratègies adoptades fins el moment, ja que s’han demostrat totalment ineficaces.

L'Unilateral . El digital de la independència .



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS