El procés de precarització laboral que la classe obrera espanyola ha patit des dels anys 90 ha estat constant, continu i agressiu amb l'objectiu de destruir la força dels treballadors i individualitzar per desposseir del poder del col·lectiu. Aquests atacs s'han dirigit a enderrocar els pilars dels drets bàsics i condicions laborals, l'estabilitat, el salari i la protecció social.
L'element prioritari sobre el qual s'han sustentat aquestes agressions contra la classe treballadora és l'ofensiva duta a terme contra l'estabilitat de l'ocupació. La inclusió de la temporalitat com a component prioritari de les relacions laborals és el baluard sobre el qual ha pivotat la resta de reducció de drets. No només pel factor personal que per al treballador té el fet d'estar sotmès a la coacció que suposa la incertesa permanent de la por a la pèrdua del lloc de treball, sinó per l'influx que té aquesta por en els processos d'organització col·lectiva obrera. Un treballador amb por i sense suport de la resta del col·lectiu és menys combatiu.
El Codi Penal de 1973, en el seu article 499 bis ( "Dels delictes contra la llibertat i la seguretat en el treball"), establia com a delicte la cessió de treballadors d'una empresa a una altra per suprimir o restringir l'estabilitat en l'ocupació: "el que per cessió de mà d'obra, simulació de contracte, substitució o falsejament d'empresa o de qualsevol altra forma maliciosa suprimeixi o restringeixi els beneficis de l'estabilitat en l'ocupació i altres condicions de treball reconegudes als treballadors per disposicions legals". És a dir, fins a la reforma laboral del PSOE de 1994, suprimir l'estabilitat laboral d'un treballador era delicte. Un tipus penal que els socialistes es van encarregar de liquidar per poder crear les Empreses de Treball Temporal (ETT) i establir així que l'estabilitat laboral seria un privilegi a l'abast d'uns pocs. Montserrat Avilés, històrica advocada laboralista, va definir de manera succinta el que suposaven les ETT: "Són les antigues empreses de prestamisme laboral legalitzades. Contribueixen, sens dubte, a la precarització del mercat de treball ".
La CEOE va ser la principal impulsora de l'aprovació de les ETT a Espanya. En cap moment els empresaris van argumentar que la implantació d'aquestes empreses suposaria una minva considerable dels drets dels treballadors, una precarització del teixit productiu i l'establiment de la temporalitat com un element estructural de la societat. Juan Jiménez Aguilar, secretari general de la CEOE el 1986, explicava que la legalització de les ETT suposaria l'aflorament de milers de llocs de treball que fins llavors se situaven en l'economia submergida. Res més lluny de la realitat. Un estudi elaborat pels catedràtics Maria Isabel Escobedo López i Ignacio Mauleón Torres establia que, el 1991, l'economia submergida suposava el 14% del PIB. El 1997, tres anys després de la legalització de les ETT, la taxa se situava en el 17%, segons un altre treball d'Ignacio Mauleón i Jordi Sardà. Avui dia, l'economia submergida ronda ja el 20% del PIB.
L'únic objectiu que la CEOE buscava amb la legalització de les empreses temporals quedar aviat en evidència. Només un any després de la seva aprovació, grans empreses com Eulen van crear la seva pròpia ETT per lliurar-se del salari fixat en el conveni i subcontractar amb preus més baixos. El PSOE havia facilitat als empresaris un instrument per aconseguir feina més barat i instaurar la incertesa en el treballador, que poc a poc es faria més submís. Perquè això és just el que és una ETT: una peça més de l'engranatge estructural que busca atomitzar la força dels treballadors i destruir totes les xarxes de solidaritat i organització sindical i laboral. Així, cada treballador ha de ser només un individu aïllat sense cap força per exigir millores de les seves condicions laborals.
Aturades sense concessions
Els antics treballadors fabrils, els miners i la resta de col·lectius organitzats de la classe obrera tradicional sabien que sortien a exigir millores laborals, el manteniment del seu lloc de treball era una certesa. Lluitaven amb el coneixement ple que un sol acomiadament suposava la vaga indefinida i sense concessions dels seus companys fins a la readmissió.
La força d'aquests col·lectius s'ha vist minada i la inestabilitat laboral estructural s'ha desintegrat les xarxes d'organització obrera que permetien exigir drets amb la força del puny. Cal eliminar l'individualisme i reinstaurar en la consciència col·lectiva que la lluita obrera és una realitat que vivim cada dia i que té el seu més terrible evidència a la cua de l'atur, els desnonaments i les retallades en sanitat i educació. El gran desafiament per a tots aquells que, des de la política, vulguin canviar de forma radical la situació de la classe treballadora part de trobar solució a les maneres d'organització col·lectiva per exigir i recuperar tots els drets perduts pel camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS