dilluns, 14 de març de 2016

Un salari digne per a tothom és un principi bàsic i irrenunciable. Dignitat salarial a 1.000 €. Les meves propostes econòmiques recollida en el programa electoral de les últimes eleccions municipals era la proposta d'establir un salari mínim de Ciutat, de mil euros, començant per l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i amb l'aspiració d'estendre'l a tot Catalunya.






"La idea a llarg termini és arribar a un Salari Mínim Català. Mentrestant, i per aconseguir-ho, cal començar ara, i començar per Barcelona", assegura Alfred Bosch, regidor president del Grup Municipal d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'Ajuntament de Barcelona.

Un salari digne per a tothom és un principi bàsic i irrenunciable. Però la quantitat fixada actualment de 655 euros al mes és del tot insuficient per viure dignament i és necessari elevar-la a una xifra raonable i justa.

Una de les meves propostes econòmiques recollida en el programa electoral de les últimes eleccions municipals era la proposta d'establir un salari mínim de Ciutat, de mil euros, començant per l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i amb l'aspiració d'estendre'l a tot Catalunya. Per què mil? Hem arribat a aquesta xifra a partir de dues consideracions. La primera part d'aplicar un augment del 26,2%, que és la diferència del cost de vida a Barcelona respecte a la mitjana espanyola. A la segona, s'aplicaria la Directiva Europea que mana que el SMI ha d'equivaler a un 60% del salari mitjà. Tant si es calcula d'una manera com de l'altra, el còmput ronda els mil euros (la primera una mica per sota, i la segona, una mica per sobre). Per tant la nostra proposta és aplicar un barem arrodonit als mil euros (en 12 pagues mensuals).

La proposta ja s'aplica en altres ciutats de món

Més enllà de les raons morals i de justícia social que corresponen, aquesta proposta està avalada per altres arguments de pes. Hi ha nombrosos precedents en altres llocs del món. Ciutats americanes com Nova York, Chicago, Los Angeles, Mèxic DF o Montevideo. A Europa, tenim l'exemple dels Länder alemanys, que també apliquen aquest criteri.

Un estudi elaborat pels prestigiosos economistes David Card i Alan B. Krueger sobre els salaris mínims i l'ocupació demostra que els territoris o ciutats amb salaris més alts no generen atur ni són més improductius. Més aviat el contrari; allà on els salaris són més precaris, és on l'atur i la precarietat i el baix rendiment són més acusats. Això s'explica perquè en un lloc on predominen els salaris alts, s'estimula la formació, la qualificació professional, es atreu la mà d'obra més preparada, també es genera més consum, s'estimula l'activitat econòmica, es paguen més impostos i es garanteix major benestar.

L'economista nord-americà Paul Krugman, en un article publicat al New York Times, defensa que han de ser els estats i les polítiques públiques que, en varietat de formes, encoratgin a les empreses a optar per l'estratègia d'un bon salari. Krugman fa un temps creia que l'augment del salari mínim tindria un efecte negatiu sobre l'ocupació, però ara defensa tot el contrari. El salari mínim, assegura ell, no costa llocs de treball, perquè el mercat de treball el configuren persones i hi ha importants beneficis personals, fins i tot per a l'empresari: més motivació, menys rotació, augment de la productivitat. Aquests beneficis compensen en gran mesura l'efecte directe dels majors costos de mà d'obra, i, per tant, l'augment del salari mínim no costa llocs de treball.

Garanties d'aplicació

La idea a llarg termini és arribar a un Salari Mínim Català, dins d'un marc econòmic i laboral de país que es podrà aconseguir quan tinguem independència econòmica. Un cop més, la dependència d'Espanya ens impedeix recórrer el nostre camí, ara cap a una dignificació dels salaris. Mentrestant, i per aconseguir-ho, cal començar ara, i començar per Barcelona, ​​que és on la diferència del cost de vida en relació amb el salari mínim interprofessional espanyol és més pronunciada.

L'establiment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) a Espanya ha tendit a marcar salaris molt baixos. Aquesta política de precarietat laboral ha contribuït a la bombolla immobiliària, de la qual encara patim les conseqüències, o la degradació del model laboral en el turisme.

Dels països europeus punters, per sobre dels 1.400 euros mensuals, figuren Luxemburg, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya, Irlanda, França i Regne Unit. Amb diferència, i per sota dels 800 euros segueixen Eslovènia, després Espanya en el novè lloc, i altres països, com Malta, Grècia, Portugal, Turquia, Polònia o Romania.

La mesura plantejada no proposa inflar artificialment els salaris, sinó acabar amb un llindar artificialment baix. Tampoc es tracta de cobrir amb subsidis o prestacions, sinó que cal establir-la a partir de la concertació dels tres agents implicats: empresa, sindicats i administració.

La llei espanyola de l'Estatut del Treballador estableix que és el Govern qui fixa el SMI, però en cap cas diu que no es pugui marcar un llindar superior. De fet, abans existien els convenis provincials i, sectorialment, es fan convenis per gremis i sectors. En aquest sentit, l'Ajuntament de Barcelona i l'AMB poden exigir que les empreses concursants compleixin amb aquest SMI de Ciutat. Ha de ser, però, un acord consensuat amb els agents socials, tant les administracions com la patronal i els sindicats, perquè sigui realment una millora compartida i d'obligat compliment per a totes les parts.

Si volem un país amb una activitat econòmica competitiva exemplar i que generi ocupació, és capital i moralment imprescindible poder dir que a l'AMB no es paguen sous de misèria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS