dimecres, 30 de març de 2016

El catalanisme polític creua fronteres . Pot semblar mentida, però entre mitjans del 2011 i Agost del 2015, la Marina de Guerra Russa ha emprat Ceuta en, pel cap baix, 57 ocasions, mentre el govern espanyol proclamava als quatre vents la seva lleialtat envers l’OTAN i ferma oposició a l’annexió de Crimea, emprant la crisi entre Moscou i l’Aliança Atlàntica per a embrutar el nom de Catalunya i combatre les seves legítimes aspiracions a recuperar la independència.







Durant dècades, el catalanisme polític ha insistit en un ampli ventall de reivindicacions, tant de caire lingüístic i cultural com social i econòmic. La negativa espanyola a acceptar-ne cap, ni tan sols de caire simbòlic, ha acabat empenyent cap a l’independentisme tots aquells que per pragmatisme o convicció havien defensat romandre dins d’Espanya sota alguna fórmula que garantís el respecte per a la personalitat nacional de Catalunya, el futur de la seva llengua i cultura, i el benestar social i econòmic dels catalans. Tant a l’etapa autonòmica com a l’actual sobiranista, però, la política de defensa ha estat un gran tabú per al catalanisme polític, que no ha qüestionat mai, per exemple, que els Ministeris de Defensa i d’Indústria espanyols practiquessin obertament l’“apartheid” en recerca i desenvolupament, i fabricació, de material militar i de doble ús, marginant la indústria catalana i contribuint a l’enorme taxa de desocupació del jovent català. Tant a l’etapa autonòmica com a l’actual sobiranista, el catalanisme polític ha mirat cap a l’altra banda, deixant la política de defensa en mans espanyoles, sense ni tan sols opinar.

Per sort, això s’ha acabat. El catalanisme polític ha perdut la innocència, ha creuat el Rubicó, i ho ha fet aliant-se amb representants de diversos països de l’OTAN al Parlament Europeu per a adreçar-se a Federica Mogherini, vicepresidenta de la Comissió Europea i màxima responsable de política exterior, en relació a la presència naval russa a Ceuta (57 escales entre mitjans del 2011 i agost del 2015). La iniciativa ha anat acompanyada de la seva immediata difusió en anglès pel Diplocat, que ja fa molt de temps que la va perdre la innocència (es guareix viatjant).

 Aquesta iniciativa parlamentària a Brussel·les no és un fet aïllat, atès que serà seguida per altres actuacions davant d’altres institucions. No té aturador. El catalanisme polític ha perdut la innocència, ha creuat el Rubicó, i ha perdut la por a denunciar la hipocresia espanyola, entenent que són aquestes qüestions (i no queixes, apel·lacions a la justícia, ni somnis de fer un “país nou”) les que atreuen l’atenció de les capitals dels països del nostre entorn. No hi ha marxa enrere, la innocència solament es perd un cop.

 Pot semblar mentida, però entre mitjans del 2011 i Agost del 2015, la Marina de Guerra Russa ha emprat Ceuta en, pel cap baix, 57 ocasions, mentre el govern espanyol proclamava als quatre vents la seva lleialtat envers l’OTAN i ferma oposició a l’annexió de Crimea, emprant la crisi entre Moscou i l’Aliança Atlàntica per a embrutar el nom de Catalunya i combatre les seves legítimes aspiracions a recuperar la independència. D’ençà que Putin va ocupar Crimea, els diplomàtics espanyols han escampat que Catalunya era el mateix cas, i que calia oposar-s’hi pels mateixos motius. A més a més, han presentat un estat català independent com a forat negre en seguretat i defensa, mentre que dibuixaven Espanya com a ferm bastió de les estructures de seguretat euro-atlàntiques. Aquests anys, la premsa de Madrid (per pressions o auto-censura) ha ignorat la presència russa a Ceuta, mentre que “experts” espanyols com ara Nicolás de Pedro (CIDOB, think-tank espanyol físicament situat a Catalunya) no solament no l’esmentaven als seus escrits, ans àdhuc gosaven negar que en tinguessin coneixement.

 Tot això ha canviat. Espanya pagarà cara la seva duplicitat amb l’OTAN. Ha fet negoci amb la Marina de Guerra Russa a Ceuta, però a canvi perdrà cap més possibilitat de presentar-se com a defensora de la legalitat internacional i la pau i la seguretat a Europa. Ja no podrà mai més equiparar Catalunya amb Crimea. Ara que el catalanisme polític ha perdut la innocència, i ha entrat de ple en la política de defensa, en aquelles qüestions que de debò preocupen les grans capitals (a Washington la discriminació de les biblioteques catalanes en matèria d’inversions no preocupa gens, no és que hi estiguin a favor, però no els fa perdre la son), s’obre una nova etapa en la lluita per recuperar la independència.

Naturalment es tracta d’un canvi gradual, doncs encara podem observar algunes anomalies residuals al catalanisme polític, com per exemple la recent pregunta d’un partit a la seva militància sobre si volien tenir exèrcit, oblidant que ningú no reconeixerà qui no es comprometi no solament amb la seva pròpia seguretat i defensa ans amb la de socis i aliats. Malgrat aquestes contradiccions (tres segles d’esclavitud no es deixen enrere fàcilment), la iniciativa sobre Ceuta indica que es tracta dels darrers símptomes d’una malaltia que ja s’està superant. El catalanisme polític ha perdut la innocència, ha creuat el Rubicó, i ha entrat de ple en una de les qüestions que més preocupen a les capitals de la UE i l’OTAN: l’enfrontament amb Rússia i la situació a Ucraïna. Són aquestes qüestions, i no les queixes i els laments (per molt justificats que siguin), les que determinen (en segon terme, després del domini efectiu sobre el territori) el reconeixement internacional dels nous estats. Anem pel bon camí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS