dijous, 18 de febrer de 2016

Mentida com una catedral . Aquesta és una, potser, de les mentides més grotesques que de ben segur hem escoltat “manta” vegades: que Espanya comença amb els reis catòlics, amb la unió de les corones d’Aragó i Castella . D’ençà la Real Acadèmia de la Història, creada per Felip V per manipular i fabricar una història a la mida del centralisme borbònic, s’ha anat repetint aquesta frase com un mantra per donar pedigrí a la ficció d’un estat dominat pels castellans i on la resta de nacionalitats van quedar-hi “assimilades” .
































Els castellans han aconseguit inserir la mentida en el més profund de la rància mentalitat espanyolista (nacionalista castellana) fins a l’extrem que la mentida forma part habitual de l’argumentari “cultural” en les discussions de carajillo de qualsevol bar de barriada. Qualsevol garrulo, que no sabria ni situar cronològicament la revolució francesa i que necessitaria un mapamundi per trobar Armènia, es creu capacitat per fer servir aquest  fet històric, suposadament cert, com un argument suposadament irrefutable de la “unitat indissoluble d’espannnnnya”. Tant s’ho creuen, que fins i tot la Falange va adoptar els símbols dels reis catòlics com a propis: el jou i les fletxes.

Anem a veure primer com es va produir la boda, per veure clarament la mentida. Ferran de Trastàmara i Isabel es van casar, en secret, el 1469. Ferran no seria rei d’Aragó, València i Mallorca, i comte de Barcelona fins el 1479, deu anys després de la boda! I Isabel no seria reina de Castella fins al 1474, cinc anys després de la boda! En el moment del casori, doncs, cap dels dos no era ni tan sols candidat a la successió dels seus respectius territoris, sinó que per Castella, la successora era Joana la Beltraneja. Per Aragó i sobretot Catalunya, la cosa encara va ser més complicada per l’oposició de les institucions catalanes al rei. Tot plegat evidencia doncs que no hi havia cap voluntat d’unir les corones en el moment en què es van casar.

A Catalunya, el pare de Ferran, Joan II, va tenir molts problemes. Fou un personatge funest que  provocà tres guerres civils: a Navarra, a Castella i a Catalunya, on el preferit per recuperar la desitjada dinastia pròpia havia estat Carles de Viana (mort fatalment al 1461). En absència de l’estimat Carles de Viana,  durant la guerra (1462-1472) els catalans cercaren pretendent a tot arreu, fins al conestable Pere de Portugal, passant olímpicament de Ferran, que va ser encerclat per les tropes catalanes a Girona junt amb la seva mare. Després, Ferran participaria a la guerra civil castellana provocada per l’ascens de la seva dona a Castella (1474-1479) i per tant, només com a conseqüència del resultat de carambola de tot això, l’any 1479 Ferran i Isabel van arribar  a ser reis del propi territori i reis consorts dels regnes de l’altre.

Per si no n’hi hagués prou amb això, a la mort d’Isabel el 1504, encara quedà més reblat el clau de que aquí no s’havia fundat res, i és que la filla del matrimoni, Joana I de Castella, seria reina només de Castella juntament amb el seu marit Felip, mentre que Ferran s’hauria de retirar a Aragó. Així doncs, fins i tot en vida del mateix rei catòlic, les corones (els regnes sempre van continuar la seva pròpia inèrcia i van romandre completament independents l’un de l’altre) es van tornar a separar. El mateix títol de “catòlics” no el van rebre fins el 1494, quan el papa Borja Alexandre VI beneí el matrimoni (23 anys després!), essent un títol hereditari només a Castella. Ferran, només va ser “catòlic” consort.

Més encara. En declarar Joana com a “boja”, que és el nom amb el que ha passat a la història, es va cridar altre cop Ferran a Castella… per a fer de regent! Només a l’espera que el fill de Joana amb el flamenc Felip (mort sobtadament el 1506) fos major d’edat i accedís a la corona de Castella (fet que passaria al 1516). I Aragó? Doncs un fet poc divulgat és que Ferran es va tornar a casar el 19 d’octubre de 1505. L’elegida va ser Germana de Foix , una noia de 18 anys relacionada amb la monarquia francesa, amb qui tindria un fill cridat a ser l’hereu de la corona aragonesa que naixeria el 1509. Curiosament, aquest fill anomenat Joan, que hauria estat Joan III d’Aragó, va néixer a la mateixa ciutat on es van casar il·lícitament (té gràcia, ara que el govern ho veu tot il·legal) Ferran i Isabel: a Valladolid.

El fill del que Ferran esperava que fos major d’edat mentre feia de regent a Castella seria l’emperador Carles V, i el destí faria que el fill nascut de Germana de Foix morís a les poques hores de néixer, pel que les corones aragoneses i castellana, no quedarien unides entre elles finalment, sinó que passarien a formar part d’un conglomerat immens de territoris governats pels Habsburg. La historiografia espanyolista va convertir un fet puntual, amb inici i fi, i succeït de rebot, en una categoria amb intencionalitat, tot per justificar l’existència d’un estat centralista. 

La de Ferran i Isabel només fou una unió d’interessos econòmics familiars dels Trastàmeres (els seus avis eren germans), que temporalment va unir les corones i res més que les corones, que posteriorment quedarien totes incloses en un marc més ampli, l’Habsburg austríac, que sovint també es confon com a “espanyol”… Però com els va arribar tant de poder a mans d’aquesta gent, ja és una altra història.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS