Dues vegades en la seva història moderna Catalunya va resoldre proclamar la República catalana. Va ser amb Francesc Macià en 1931 i amb Lluís Companys en 1934. En ambdues ocasions la resposta del règim espanyol va ser la mateixa: Catalunya no té dret a decidir. Però si en la primera una delegació de la recent proclamada II República “va convèncer” Macià que retirés la seva proclama independentista, en la segona la resposta va ser l’estat de guerra, la intervenció militar i l’empresonament de tot el Govern de la Generalitat.
El llavors president del govern espanyol, Alejandro Lerroux va decretar l’estat de guerra i la intervenció militar en nom de la “democràcia que té oberts tots els camins per a totes les aspiracions que s’enquadren en el Dret”. Lerroux felicitava així els militars després de la seva “heroica” acció contra la proclamada República catalana: “amb caps i oficials que tenen aquest concepte de la disciplina i del comandament i amb soldats que saben obeir com els nostres, el Dret i la democràcia subsistiran sempre, perquè som nosaltres els que els defensem…”
No està de més recordar que van ser aquells militars “heroics” que en 1934 van passar per les armes els treballadors asturians i van reprimir amb brutalitat la resistència catalana, els que dos anys després, donaven un cop militar contra la República, fent cas omís de la “democràcia” i el “dret”.
De nou, les amenaces
La situació creada arran de la convocatòria de les eleccions del 27 de setembre, en les quals la població catalana es pronunciarà entorn de la independència, és més que alarmant. De nou el règim amenaça amb la repressió. Rajoy, de manera solemne avisa: “No hi haurà independència de Catalunya. No n’hi haurà” “L’estat està absolutament preparat per fer complir la llei quan algú la violi.”
I per reforçar aquesta idea, el rei Felipe VI, en la seva condició de capità general de l’exèrcit, va recordar a Bilbao que “el que ens uneix és Espanya” i la necessitat del “respecte a la Llei”.
Tot en nom de la “democràcia” i de la “llei”, com va fer Lerroux. És igual el que pensin o vulguin els catalans, ells no van a decidir i qui gosi desafiar l’Estat ja sap el que li espera.
El que diu Rajoy, història en mà i “llei” en mà, solament té un significat: xantatge i amenaça. Aquesta és la seva “democràcia”, la mateixa que va retallar l’Estatut i va prohibir la consulta del 9N. La que amenaça amb recursos jurídics i ofec financer, amb la llei de defensa nacional a punt d’aprovar-se, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució o la declaració de l’estat de lloc.
Catalunya té el dret a decidir lliurement el seu destí
Catalunya té dret a decidir el seu futur, en forma unilateral i respectant la democràcia de debò: la voluntat del poble sobirà. Si Catalunya vol o no romandre a Espanya és decisió dels catalans i les catalanes i solament d’ells. Això i no altra cosa és el dret d’autodeterminació dels pobles.
Les organitzacions obreres, els sindicats, els partits de l’esquerra, les organitzacions democràtiques de l’estat espanyol no podem mantenir ambigüitat alguna en aquest assumpte decisiu. No val excusar-se en les diferències (que són totes) amb Artur Mas, ni en la falta de credibilitat del seu projecte d’independència. Aquests comptes els han de saldar amb ell els treballadors i el poble de Catalunya i ningú més. Des de fora de Catalunya nostra obligació i la de tots els treballadors i treballadores és deixar clar a l’Estat, al Rei i a Rajoy que no comptin amb nosaltres per avalar, per activa o per passiva, les seves vel·leïtats imperials.
Rajoy i els partits espanyols, siguin del signe que siguin, que tanquin files amb el govern en la repressió de l’Estat contra qualsevol decisió sobiranista catalana, no solament s’enfrontaran als catalans sinó que es veuran obligats a donar la batalla en tot el territori estatal contra tots aquells que pensem que defensar la “democràcia i el dret” és defensar el legítim dret dels pobles a decidir .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS