dimarts, 26 de maig de 2015

CUIDADO EN LES PROMESES QUE NO ES COMPLEIXEN . El govern de Syriza treu diners dels hospitals per pagar el deute .







Després de l’acord firmat el passat 20 de març, entre el govern de Syriza i el que ara es diu “comissió de Brussel·les” (nom “políticament correcte” amb el qual va ser rebatejada la vella Troika formada per la Unió Europea [UE], el Banc Central Europeu [BCE] i el FMI), està en curs una nova ronda de negociacions sobre el deute extern grec. Però perquè es concreti aquest nou “refinancament” (en realitat, només un moviment comptable), el govern grec haurà de fer efectius els pagaments que vencen per interessos.

Per garantir aquests pagaments, el govern de Syriza ha fet votar al Parlament una duríssima llei d’austeritat per la qual tots els organismes estatals (des dels municipis fins als hospitals) estan obligats a posar a disposició del govern les seves reserves de caixa.

Aquesta llei ja ha provocat una rebel·lió dels municipis a la reunió que van tenir amb el viceministre de Finances (1), i pot generar una vaga dels treballadors dels hospitals que, si es concreta, seria la primera contra el govern d’Alexis Tsipras.

L’esperança es va transformant en malson

D’aquesta manera, l’esperança de canvi que el poble grec va depositar en el govern de Syriza es va transformant ràpidament en la continuació del malson d’empobriment i misèria cada cop més gran que el país viu des de fa molts anys.

El triomf de Syriza va ser un reflex electoral deformat de la tenaç lluita que els treballadors i el poble han anat fent tot aquest temps, marcat per 35 vagues generals i incomptables mobilitzacions. Així, es van desgastar els governs de Nova Democràcia i el PASOK que, al servei de la Troika, van saquejar i esquerdar el país. Portar Syriza al govern va demostrar que volien un profund canvi d’aquesta situació. El seu triomf, a més, va generar moltes simpaties i expectatives en els pobles d’arreu del món.

Però Syriza va anar afluixant cada cop més el seu programa. Anys enrere es parlava de la necessitat de “derogar el memoràndum” que lliga Grècia a l’imperialisme i d’impulsar una “resistència europea massiva”. Durant la recent campanya electoral ja va baixar el seu to, però va mantenir la promesa “d’acabar amb l’austeritat”, augmentar els impostos a les empreses i als rics i impulsar un Pla de Reconstrucció Nacional. El mateix dia que va assumir la presidència, va reduir les seves propostes de canvi a 11 mesures molt limitades (que incloïen un augment de salaris de 586 a 751 euros, la paralització de privatitzacions en curs i la revisió de les privatitzacions anteriors), però que d’haver-se aplicat haguessin significat tan sols un petit alleujament del poble grec. Després de l’acord del 20 de març (en què va capitular a la Troika) fins i tot aquestes mesures es van deixar de costat (ja no es parla ni de l’augment de salaris) i, en el seu reemplaçament, extreu capital dels hospitals i altres serveix bàsics per pagar el deute extern.

Alhora, han començat a manifestar-se els primers símptomes d’una crisi a l’interior de Syriza, com la carta de l’eurodiputat Manolis Glezos (heroi de la resistència contra l’ocupació nazi) que va criticar durament l’acord amb la Troika del març passat.

El govern de Syriza prepara una altra capitulació en la nova ronda de negociacions en curs. Així ho expressa la sortida de Yanis Varoufakis com a cap de l’equip negociador i el seu reemplaç per Yorgos Juliarakis, a qui es considera “més moderat” i la designació del qual va ser considerada “molt positiva” per la Comissió Europea.

Un govern burgés atípic

Per entendre aquesta política, és necessari partir d’algunes definicions centrals. La primera és el caràcter de classe de l’actual govern grec. Un caràcter que, d’acord al marxisme, no pot ser definit per la ideologia o per l’origen de classe dels seus membres, sinó pel caràcter de classe de l’estat que administra i defensa. D’acord a aquest criteri, el de Syriza és, sens dubte, un govern burgés sense cap intenció de canviar l’estat capitalista a Grècia.

Per aquest caràcter, Alexis Tsipras no va tenir cap problema en acordar i incorporar al govern al partit burgés de dreta ANEL (grecs independents) o recolzar en el Parlament l’elecció de Prokopis Pavlopoulos com a president del país (representat de Nova Democràcia, partit burgés de dretes al qual Syriza acabava de derrotar en les eleccions). Si bé es tracta d’un càrrec essencialment protocol·lari, va ser un clar senyal de què el seu govern no aniria a canviar el taulell.

Es tracta d’un govern burgés “atípic” que denominem de front popular. És a dir, un govern en què el paper principal l’assumeixen organitzacions obreres o petit burgeses d’esquerra dirigents del moviment de masses, que governen amb sectors minoritaris de la burgesia. En realitat, el govern Syriza no és cap novetat històrica: és l’actualització de velles fórmules de governs de col·laboració de classes, utilitzades molts cops al passat, especialment en períodes de gran ascens de masses, per intentar maniobrar en aquella situació i enderrocar aquell ascens. Només que ara el lloc que abans ocupaven en els governs els partits socialdemòcrates o els vells partits comunistes és ocupat per noves formacions com Syriza (o els qui aspiren a aquest paper, com Podem a l’Estat espanyol).

Aquest caràcter atípic fa, per una banda, que les masses vegin a aquell govern com a “seu” i, per tant, sigui necessari que facin l’experiència amb ell. Per l’altra, no és el govern que preferiria l’imperialisme i la burgesia nacional, i tractaran de tornar a un govern burgés “normal” dels seus partits tradicionals. Però, quan no ho aconsegueixen, toleren i aprofiten aquell govern per a què faci el “treball brut”.

Un país semicolonial

La segona definició és que Grècia és un país semicolonial. És a dir, és un país amb uns pactes polítics i econòmics que el subordinen a l’imperialisme. Prova d’això són els pactes expressats per la seva pertinença a la Unió Europea i la zona Euro (que va significar, per exemple, la destrucció de la seva indústria principal: les drassanes navals) o a través del seu deute extern i les seves conseqüències (els sacrificis per tal de pagar-lo i la supervisió permanent de la seva política econòmica). En la seva subordinació a l’imperialisme, la situació de Grècia és similar a la dels països llatinoamericans. Les polítiques imposades a Grècia van enfonsar el país i van continuar enfonsant-lo encara més, tal i com ho varen fer en tots els països que se sotmeten als dictats del FMI i els grans creditors internacionals.

Per això, la resposta de la Troika, en especial de l’elit de la UE (l’imperialisme alemany), lluny de mostrar “clemència”, és tant dura i sense cap concessió. Degut a la crisi de la UE, necessiten mostrar-se vençuts i agenollats en front a Grècia i el govern de Syriza, per tal que no hi hagi un “mal exemple” dels nous experiments electorals, una mica “rebels”, que es puguin estendre a altres països com Portugal, l’Estat Espanyol i, fins i tot, Itàlia.

El govern de Syriza, davant l’alternativa de ferro de respondre a les aspiracions del poble grec o de capitular davant la Troika, va optar per aquest últim camí de capitulació. Queda demostrat, així, que tot govern que no trenqui amb la burgesia i l’imperialisme acaba essent (més d’hora que tard) un instrument del capital financer.

Quina ha de ser la política dels revolucionaris enfront al govern de Syriza?

La LIT-CI va recolzar la lluita del poble grec contra els governs del PASOK i de Nova Democràcia. Varem cridar a votar críticament a Syriza per tal d’acompanyar i accelerar l’experiència dels treballadors i de les masses.

Ara, enfront del caràcter burgès del govern de Syriza, ens ubiquem, en una oposició d’esquerra i de classe enfront d’aquest. El nostre recolzament i solidaritat amb la lluita i les aspiracions d’alliberament dels treballadors i del poble grec segueixen essent incondicionals. Això significa no donar cap recolzament al govern que els està traint. Cridem a no depositar cap confiança en aquest govern i denunciem cadascuna de les seves capitulacions.

Al mateix temps, li exigim que augmenti de forma immediata els salaris i que tiri enrere les privatitzacions, tal i com va prometre durant la seva campanya electoral. Sobretot, exigim que trenqui amb l’imperialisme i la burgesia grega com a únic camí per a treure a Grècia del desastre en què es troba. És per això, que defensem la mobilització independent dels treballadors i de les masses, en el camí que pot començar a senyalar la vaga dels treballadors dels hospitals.

Creiem que la tasca immediata a Grècia és organitzar l’oposició obrera i popular per enfrontar el govern i les seves mesures. Aquesta és l’única possibilitat de construir una alternativa que es dirigeixi cap a un veritable govern dels treballadors i del poble, basat en les organitzacions democràtiques de la classe treballadora i que trenqui amb el capitalisme.

A Europa, afirmem que la solidaritat amb els treballadors i el poble grec s’ha d’expressar essencialment en mobilitzacions que exigeixin als governs europeus la condonació del deute extern de Grècia.

També exigim al govern alemany que pagui els 278.000 milions d’euros que corresponen pels préstecs compulsius que els nazis varen imposar a Grècia durant l’ocupació del país, a la Segona Guerra Mundial, i les reparacions pels danys que aquesta ocupació va causar.

La situació de Grècia i d’altres països despulla el veritable caràcter de la UE, al servei de les potències imperialistes europees, especialment Alemanya. Això ens mostra que, sense deixar de pagar el deute extern i sense trencar amb l’euro, aquests països cauran cada cop més en la pobresa i la decadència.

Ens mostra finalment, que la UE ha de ser destruïda amb la lluita dels treballadors i de les masses, i substituïda per una unió dels treballadors i dels pobles, una Unió Europea de Països Socialistes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS