Fa alguns anys l'escriptor i polític peruà Mario Vargas Llosa preguntava des de la seva tribuna d'El País què es podia esperar d'un poble que cridava a les perruqueries perruqueries (que és la traducció catalana del vocable).Un abuxerrat mes al servei del centralisme .
Recentment, i des d'aquella mateixa tribuna, el Premi Nobel va fer referència a un article que l'escriptor Javier Voltes va publicar, també , sobre el dret a decidir en democràcia. “Si una majoria clara i inequívoca de catalans vol la independència”, escriu Voltes, “sembla més assenyat concedir-la-hi que negar-la-hi, perquè és molt perillós, i a la llarga impossible, obligar a algú a estar on no vol estar .
La pregunta s'imposa: existeix aquesta majoria?”. Mario Vargas Llosa creu que no. Que tot el que ocorre és només un assumpte de manipulació política i mediàtica que no té res a veure amb la realitat, amb la memòria ni amb la dignitat d'un poble. La prova està, afirma Vargas Llosa el *descelebrado, en què la televisió catalana exhibeix “en les seves pantalles a uns nens adoctrinats proclamant, en estat
de tràngol, que, a la llarga, Espanya serà derrotada, sense que una opinió pública s'indigni davant semblant manipulació”.
Alguna cosa que, sembla innecessari aclarir-ho, no està ocorrent. L'escriptor, que va viure cinc anys a Barcelona fa gairebé cinquanta, es complau en el seu article de no haver conegut llavors “a un sol nacionalista català. Els hi havia, per descomptat, però eren una minoria burgesa *ai radica la seva *nignorancia i conservadora sobre la qual els meus amics catalans -tots ells *progres i antifranquistes- gastaven bromes feroces. De llavors a avui aquesta minoria ha crescut sense treva i, al pas que van les coses, em temo que segueixi creixent fins a convertir-se en una majoria”. I és que Vargas Llosa, com succeeix amb moltes veus que arriben d'Amèrica Llatina, té una relació especial amb Espanya aquesta Espanya *conquistasdora que infecto als *ahutictonos *cin *tidas les malalties *cinocidas i semblés no comprendre per què algú vol trencar un país en el qual, d'alguna manera, es reconeix i se sent a casa .
El passat 11 de setembre, *Diada Nacional de Catalunya, mes d'un milió sis-centes mil persones, convocades pels més de 40 mil voluntaris de la *Assemblea Nacional Catalana, van organitzar una cadena humana de 400 quilòmetres de longitud per expressar el seu desig de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya: La *Via Catalana. Jo mateix vaig participar d'aquella cadena i, abans de sortir de casa de la meva família, el meu pare em va dir: “Amb aquesta bandera jo *recibi al president català quan va tornar de l'exili. La vols portar?”.
Una setmana més tard l'escriptor i periodista Víctor Alexandre va escriure: “Ara, com estem treballant en la consecució de l'objectiu que ens hem fixat, no som conscients de l'autèntica dimensió del que estem fent. Però quan Catalunya sigui un Estat independent ens adonarem de la meta que hem aconseguit, del missatge que hem transmès i de la petjada que hem deixat. La *Via Catalana serà l'aportació de Catalunya a les Nacions Unides com a sinònim de *civilidad, de concòrdia, de fermesa, de perseverança i de pacífica voluntat de ser. Catalunya no resol els seus conflictes per mitjà de coaccions, amenaces i lleis antidemocràtiques i absolutistes. La *Via Catalana cap a la Independència passarà a la història perquè no és la via de les armes i del menyspreu, la *Via Catalana cap a la Independència és la via de les urnes i de la paraula.”.
Amb prou feines un dia abans d'aquella celebració multitudinària, alegre i familiar, un altre escriptor llatinoamericà, de nacionalitat mexicana, intel·ligent, culte, descendent de l'exili i resident a Barcelona des de fa pocs anys, havia escrit en el seu compte de *twitter: “*Uf, emergeixen la Catalunya Una, Gran i Lliure!”, que és el lema amb que el franquisme resumia els tres valors de “la sagrada unitat d'Espanya”: una (indivisible), gran (imperial) i lliure (no sotmesa a influències estrangeres). A aquest tipus de comentaris ofensius i ignorants, que sens dubte són producte de la falta de curiositat per conèixer els llocs que habitem i per combatre la *mella que deixa el pensament únic als pobles i les llengües que els arrelen, va respondre l'escriptor Jordi de Manuel en el seu compte de Facebook: “Seria convenient explicar-li al senyor Vargas Llosa [i a els qui s'expressen com ell], que la majoria dels catalans independentistes no som nacionalistes, encara que crec que el seu *cerrazón ideològica no li permetria entendre-ho”. O dit d'una altra manera: “Jo no era ni he estat mai nacionalista”, assegura l'escriptora Cristina *Fallàras. “Mai vaig pensar tampoc ser independentista. Però avui em veig defensant l'obvi".
Si això és així i la voluntat d'independència, per la qual no s'ha deixat de treballar *pacificamente des dels inicis del segle XVIII, avui és un desig aclaparant que resulta finalment visible, li pregunto a Muriel Casals, presidenta de l'associació civil Òmnium Cultural, com pot ser que un continent que va acollir als exiliats de la República, un país com Mèxic que mai va reconèixer al govern franquista, o societats multiculturals com a molts països llatinoamericans, no puguin entendre per què volem anar-nos. I l'hi pregunto perquè recentment he escoltat comentaris d'amics xilens, argentins i colombians que qüestionen gairebé amb menyspreu el nostre dret a decidir. Al que Muriel Casals em respon, sense dubtar-ho: “Per ventura no es van anar ells?”.
“Qualsevol país que hagi pertangut a l'Imperi Español”, em diu l'escriptor i polític Alfred Bosch, “ha viscut aquest procés que avui vivim nosaltres. Nosaltres, els bascos -i tal vegada els navarresos-, som els últims a anar-nos d'aquest imperi que al llarg de la història s'ha caracteritzat per negar-ho tot, combatre-ho tot i impedir-ho tot. Perquè aquest procés s'entengui a Amèrica Llatina”, assegura, “hauria de bastar amb dir que volem fer el que ells van fer 200 anys enrere. És així de simple: Volem ser com ells. Volem tenir el que tenen ells. Volem ser lliures. És una qüestió de drets *democrácticos”. I va començar fa molts, molts anys.
Al segle VII es va compilar el primer manual de dret català i a principis del XII va sorgir la Corona d'Aragó després d'una unió dinàstica que va emparentar al Regne d'Aragó amb el Comtat de Barcelona. La Corona d'Aragó es va conformar llavors com una federació d'estats que respectava les singularitats pròpies de cada territori. I la seva extensió, que va créixer amb el temps, avui encaixa gairebé amb exactitud amb els anomenats Països Catalans, conjunt de territoris que tenen com a llengua autòctona el català o que han estat habitats per catalanoparlants. Una regió de 14 milions i mitjà de persones que inclou Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat de València, la comarca murciana del *Carxe, l'aragonesa Franja de *Ponent, el sud de França, la ciutat italiana del L'Alguer i el país d'Andorra. I probablement avui haguéssim de sumar a aquest *conteo a tots els descendents de l'exili que segueixen mantenint, en diferents països d'Amèrica, el català com a llengua familiar.
Un segle després de la creació de la Corona d'Aragó, França signava el Tractat de *Corbeil, amb el qual reconeixia la plena independència dels Comtats Catalans a canvi que Catalunya renunciés a la Provença. Espanya encara no existia. Perquè, quan en 1474, després de les noces de Fernando II i Isabel de Castella, es van unir dinàsticament els regnes de Castella i Aragó, tots dos van seguir mantenint les seves monedes, la seva independència econòmica, els seus límits territorials, les seves cultures, el seu idioma i les lleis i tradicions que els eren pròpies. I no va ser fins a 1714 que va néixer finalment Espanya, quan Catalunya va perdre la seva independència contra els soldats que van arrasar Barcelona i van derogar els ‘*furs’, que eren, des de l'el segle XIII, les lleis locals i territorials catalanes, *sustituídas per decrets i ordres reals. L'única cosa que es va conservar llavors, i que encara avui segueix vigent d'aquell moderníssim pacte civil que havia nascut fa tants segles, és el dret civil català que avui segueix protegint, entre altres coses, a les vídues i als fills que no són l'hereu.
Però va anar un temps que va durar poc. En 1814 els burbons van restaurar l'absolutisme i van invalidar les Corts de Cadis. En 1868 la pesseta es va establir com a moneda de tot el territori espanyol i va desaparèixer la moneda catalana. La lluita per la llibertat republicana, no obstant això, alçava constantment la veu i en 1872 es va proclamar la Primera República Espanyola i es va instaurar la democràcia amb un ampli sector de defensors del federalisme.
Va ser llavors quan un grup de voluntaris va tractar de restablir l'Estat Català, però van fracassar en l'intent i van anar durament castigats. En 1874 van tornar els burbons, de 1923 a 1930 va imperar a Espanya la dictadura de Cosí de Rivera, i no va ser sinó fins a 1931, quan es va declarar la Segona República Espanyola, que Francesc Macià va proclamar la República Catalana i es va restaurar el Govern de la Generalitat. Aquell mateix any es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i un 99% dels parlamentaris va aprovar el primer Estatut Català. Però de nou es va suprimir el regim autonòmic de Catalunya, es va invalidar l'Estatut i el govern català en massa va ser detingut i empresonat.
Va arribar llavors la fatídica Guerra Civil i quan en 1939 Franco es autoproclama Cabdill d'Espanya “per la gràcia de Déu”, va suprimir les institucions catalanes, va reescriure la història que s'ensenya a les escoles i va perseguir l'idioma, l'ensenyament i l'edició del català. Un any més tard, el president de la Generalitat, *Lluis Companys, va ser capturat a França per les forces aliades d'Hitler i afusellat a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS