diumenge, 30 de novembre de 2014

l'Estat espanyol mai reconeixerà la nació catalana, perquè, si ho fes, hauria de reconèixer també les nacions basca i gallega . Alícia Sánchez-Camacho diu: "Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia"; i Mariano Rajoy afegeix: "No hi ha referèndum a Catalunya, perquè Espanya és una democràcia avançada".







No hi ha hagut mai cap país dominat per la força de les armes que s'hagi alliberat sense transgredir la legalitat que li imposava l'Estat dominador. Hi ha hagut separacions civilitzades, com la de Noruega i Suècia, o intents de separació, també civilitzats, com els del Quebec i Escòcia, però mai cap poble s'ha alliberat complint punt per punt la legalitat d'un dominador absolutista. Això no és possible per la senzilla raó que la legalitat del dominador no preveu enlloc que el dominat pugui deixar de ser-ho. És cert que el Canadà i el Regne Unit són estats dominadors, però també ho és que són estats democràtics, no règims absolutistes, i, tot i que les seves lleis no inclouen el dret a l'autodeterminació de les nacions que els configuren, no impedeixen que aquestes decideixin el seu futur dipositant una papereta en una urna. Per això, el Quebec ha celebrat dos referèndums, un el 1980 i un altre el 1995, i Escòcia el 2014. En el primer cas, Canadà va entendre que, digués el que digués la seva Constitució, cap llei veritablement democràtica pot impedir que un poble decideixi si vol ser lliure. I en el segon, el primer ministre britànic David Cameron ho va expressar amb aquestes paraules: "Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata".

L'Estat espanyol, però, pensa just el contrari. És obvi que frases com aquestes, que haurien posar vermell als seus autors, provoquen una forta riallada a Catalunya i un gran estupor en el món democràtic, però sentirem moltes més, perquè el totalitarisme, com la mona, encara que es vesteixi de seda, totalitari es queda. Els fills ideològics del franquisme van pensar que l'Estat de dret els oferia suficients esquerdes com per continuar imposant el principi màxim del règim, la "sagrada unitat d'Espanya", i, fent-se passar per demòcrates d'arrel, van crear uns mecanismes legals que, a més de servir de coartada, fessin impossible, literalment impossible, que Catalunya pogués canviar mai una sola coma de la Constitució espanyola. Ni tan sols, posats a fer volar coloms, comptant amb el suport del País Valencià, de les Illes, d'Euskadi, de Navarra, de Galícia, de Canàries, d'Andalusia i de Ceuta i Melilla.

Franco ho va dir el 30 de desembre de 1969: "Tot ha quedat lligat i ben lligat, amb la meva proposta i l'aprovació per les Corts de la designació com a successor, a títol de rei, del príncep Joan Carles de Borbó". Des de llavors, tant en la dictadura com en aquesta mascarada que tenim ara, tots els poders de l'Estat han treballat en una mateixa direcció per lligar de mans Catalunya. Dretes i esquerres es poden llançar els plats pel cap per tot tipus de raons, però mai -Mai no! - Per Catalunya. Només cal mirar els noms de les persones que han remogut i que remenen les cireres en tots els àmbits de l'Estat per a comprendre fins a quin punt el nacionalisme espanyol, amb la "unitat d'Espanya" com a tòtem, és molt més que una ideologia política. És una religió. I qui discrepa comet heretgia. Franco els cridava "vermell-separatistes"; ara els diuen "antidemocràtics".

D'acord amb això, l'Estat espanyol mai reconeixerà la nació catalana, perquè, si ho fes, hauria de reconèixer també les nacions basca i gallega. I, és clar, com es pot dir a una nació que no té dret a l'autodeterminació? Fixem-nos, en aquest sentit, que fins i tot arriben a l'extrem de negar-nos la condició de poble. Ho deia el 22 d'octubre passat Susana Beltrán, professora de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresidenta de l'entitat neofalangista Societat Civil Catalana: "El poble català no existeix". Es dóna compte, el lector? Si no existim, no tenim drets. Som només una invenció delirant de ments febrils. El cert, però, és que darrere d'algú que diu que un poble no existeix, només hi ha racisme. És a dir, odi ètnic i impotència intel•lectual.

Situats en aquest punt, doncs, és l'hora de marxar. Cada minut que mantinguem dins de l'Estat espanyol és un minut més de captiveri, és un minut més d'espoliació, de menyspreu, d'insults, d'agressions, d'humiliacions ... És hora d'eleccions de caràcter plebiscitari amb el compromís, per part de els partits sobiranistes, de declarar unilateralment la independència. És hora, en definitiva, de transgredir la legalitat espanyola, d'obrir la porta de la presó i de posar fi a tres segles de submissió i sotmetiment. Hi ha, per tant, un conflicte, naturalment que sí, però el conflicte no és la independència, el conflicte és l'opressió.

1 comentari:

  1. Quina falsetat la vostra! vosaltres sou els que pican portes i trucan per telefon i monten paredes de la ANC ocupan la via publica? Soc catala NO independentista i agradi o no. Existim i NO volem la independencia. DICTADORS

    ResponElimina

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS