El dia en què Pujol i família van cometre l'error d'alçar-se contra l'Estat i d'haver-se ficat a fabor del moviment independentista, l'estat Espanyol va treure del calaix la caixa dels trons. Si no s'hagués ficat en aquesta deriva no tinc cap dubte que Jordi Pujol seguiria sent "molt honorable".

La Història ens diu que a Espanya, sota determinades circumstàncies de poder financer i influència política, és possible trincar i sortir airós en l'intent. 

Fortunes es van fer en el passat sota aquestes condicions i avui tenen hereus. El que no és possible, el que ineluctablement surt malament, és trincar i enfrontar-se al poder de l'Estat. 

Sobre això i amb matisos, el cas de Jordi Pujol, és molt explícit. Segons pròpia confessió, portava més de trenta anys furtant diners al Fisc. Hi hagi o no prescrit el delicte, va confessar, doncs, ser un delinqüent. 

Des del tancament judicial en clau política del cas Banca Catalana (1983) els qui havien de saber sabien que havia diners solts que caminava lluny de la lupa d'Hisenda. Però ningú va moure un dit. CiU era la crossa amb què tant PSOE com PP compensaven les seves limitacions parlamentàries. 

També estaven molt esteses les sospites de suposats cobraments il · legals de comissions a canvi d'adjudicació d'obres públiques - "Vostès tenen un problema que es diu 3%" - va avançar Pasqual Maragall i va confirmar Carod Rovira. 

Per què durant tots aquests anys-més de 30- l'Estat, els successius governs, Hisenda, no van indagar en la vida financera secreta de Jordi Pujol? 

Per què fins que la gran impostura no va ser descoberta no hi havia notícies que la Fiscalia estigués indagant sobre les aventures d'algunes de les grans i mitjanes empreses de la construcció que haurien estat les "paganes" d'aquest suposat "impost familiar" a benefici del clan Pujol? 

La resposta cal buscar-la en les paraules del ministre Cristóbal Montoro en la seva compareixença al Congrés: 

"A la vista de les dades de què es disposen no podem descartar que s'hagin comès un o diversos delictes. No deixa de ser significatiu que (Pujol) s'hagi convertit, a més, de sobte, en un capdavanter de l'independentisme, radicalitzant discursos polítics i traient partit personal ". 
És a dir, que la farsa va donar pas a la tragèdia ia les diligències d'Hisenda en el moment en què Pujol i família van cometre l'error d'alçar-se contra l'Estat. 

Per part dels poders de l'Estat, descobrir el pastís hauria estat un cas de legítima defensa. Almenys, això sembla. 

Si no s'ha ficat a la deriva secessionista, no tinc cap dubte que Jordi Pujol seguiria sent "molt honorable".