«Quan semblava que ja ho havíem vist tot, va i anuncien els sostenidors amb l'estelada»

 

 La primavera del 1988 va sortir el primer número de la revista Esprai, dirigida per Joan Manuel Tresserras i feta per membres de la Crida a la Solidaritat. La imatge de portada (una mani independentista) la vam haver de fabricar: vam tenir feina a convertir les senyeres de la foto original en estelades. Tot això passava abans que els indepes fóssim tants: la mar era més blava, la ginesta feia olor i encara no es parlava del Photoshop. Si llavors, mentre m'estrenava com a periodista en aquella publicació militant, m'haguessin dit que algun dia acabaria avorrint les estelades, m'ho hauria pres com un acudit absurd.
El 2004, el diari on jo treballava (dirigit aleshores per Vicent Sanchis) va vendre estelades en forma de tovalloles. A casa encara en tenim: estan tan gastades i descolorides que contrasten amb les flamants tovalloles estelades que proliferen aquest estiu del 2013 per qualsevol platja catalana. En dono fe: que un mitjà seriós com l'Avui fes una promoció de tovalloles i imants amb la bandera independentista es va considerar gairebé subversiu.
No han passat ni deu anys, i no cal que recordi quin és el panorama actual pel que fa al marxandatge indepe. Quan semblava que ja ho havíem vist tot, va i anuncien els sostenidors amb l'estelada. A part de pressa, començo a tenir vergonya aliena. I tremolo imaginant què vindrà després: un tàmpax amb les quatre barres i l'estrella de cinc puntes? Se'm deu haver desencadenat la típica reacció elitista que tant odio, però és que n'estem fent un gra massa. La canellera antimosquits independentista ja està inventada.
Ens cal un estat propi amb urgència, ara sí que sí. Hem de poder despenjar per sempre les estelades dels balcons i dels mugrons.