Si es tracta d'un invent, difícilment exhibiria una profunditat i un grau de permanència en el temps com els que mostra. La Història ho il · lustra. Existia al segle XVII "un abisme mental entre el Principat [de Catalunya] i un Imperi d'abast mundial que no tenia cap sentit ni responia a cap realitat per als habitants de Catalunya", escriu John Elliott sobre la revolta de 1640. Era una població orgullosa i defensora de l'existència d'uns "límits del poder real" que "estaven clarament marcats per les Constitucions catalanes", davant de la temptativa d'uniformització d'un valgut, Olivares, que aconsellava a Felip IV: "Tingueu vostra Majestat pel negoci més important de la seva monarquia [...] reduir aquests regnes de què es compon Espanya, a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència "
No només estem davant d'un litigi de llarga durada, encara que adopti diferents perfils en cada etapa, sinó d'extraordinària duresa en determinats moments. Tot just un segle després que el comte-duc formulés la seva conseja, Felip V escrivia en 1713 al duc de Pòpuli, en plena guerra de Successió / Secessió: "Encara que no considero que la cega obstinació dels catalans arribi a l'extrem de gosar resistir ", amenaçava," sinó es rendeixen en el termini de dos ores [sic], se'ls passarà a tots a ganivet ". Com? Fent "penjar", per "rebels obstinats i lladres".
El pols continuava també en absència de guerra. Poc després, el 13 de juny de 1715, el Consell de Castella manava "que en totes les escoles de primeres lletres i de gramàtica no permetin llibres impresos en llengua catalana, escriure ni parlar en ella dins de les escoles". Una cosa que potser va inspirar al comte de Romanones quan el 21 novembre 1902 va signar un decret prohibint a les escoles de Catalunya l'ensenyament de la doctrina cristiana en la seva pròpia llengua, sota amenaça al mestre infractor de ser expulsat del seu lloc.
La pretensió que la unitat dinàstica, de les dues corones-castellana i aragonesa va difondre des de 1492 els dos grans Estats peninsulars en un de sol serveix avui com a argument per a la polèmica. Encara no tingui per complet de sentit, ja que van perviure durant segles diferents cossos legislatius, diferents aparells administratius i plurals institucions parlamentàries sota monarques comuns. Als inventors d'una falsa tradició espanyola, que a Espanya no li fa cap falta, convindrà recordar que va ser Isabel II la primera a assumir el títol oficial de reina "d'Espanya" i no de "les Espanyes" i que la bandera rojigualda sol es va proclamar ensenya militar a 1843 i bandera de l'Estat en 1908. I, sobretot, que l'afany d'una veritable unió que superés el mer estadi de reunió és força recent.
En la interpretació de Manuel Azaña, recentíssima: "La unió dels espanyols sota un Estat comú, que és el que nosaltres hem de fundar, mantenir i defensar, no té res a veure amb el que s'ha anomenat unitat històrica espanyola sota la monarquia espanyola ... la unitat espanyola, la unió dels espanyols sota un Estat comú la farem nosaltres i probablement per primera vegada ", proclamava el 27 de maig de 1932. Podrà descomptar que l'ocasió del text, el debat de l'Estatut català a les Corts republicanes, propiciava un cert relativisme, o que el sentit de la unitat evocada es referia a la d'una, encara inèdita aleshores, democràcia liberal moderna. Però serveixi en tot cas aquesta rotunditat per a alguns. Per als qui vulguin combatre, per ucrònica, la postura d'aquells catalans presos de nostàlgia pel seu Estat independent de l'edat mitjana, primer mellado i després perdut: que no ho facin elevant el seu somni d'un passat unit i unívoc, mil · lenari, a categoria de realitat històrica .
La recol · lecció d'aquestes apretadísimas pinzellades històriques no té per objecte justificar cap posició actual ni tampoc cap pretensió de futur. Perquè no la tenen aquestes pàgines. I perquè si la tinguessin, seria trist, i no massa ambiciós, forjar el que hagi de venir com la culminació d'un Planillo dictat pel precedent, aquest pecat de l'historicisme en què solen caure els nacionalismes, i més encara els de signe invers, com el nacionalisme català i el nacionalisme centralista espanyol. Únicament són útils per adonar que el plet nacional català no és un capritx, ve de lluny, i és d'alta densitat. El que no implica de cap manera que hagi de tenir una única resposta, ni que la millor d'elles fos la ruptura dels llaços existents. "Els catalans no som separatistes ni ho serem mentre Catalunya es trobi bé dins d'Espanya, mentre trobi bon govern i recta administració, mentre pugui desenvolupar-se sense traves que la agarroten, sense recels i desconfiança que la ofeguin, sense inspeccions i tuteles que la humiliïn ", afirmava el 1899 el pare del catalanisme conservador contemporani, Enric Prat de la Riba.
Pierre Vilar va identificar fa molts anys a les successives versions del seu sempre suggestiva Història d'Espanya com a principals problemes espanyols al segle XX, els següents: el social (reforma agrària), el militar (l'intervencionisme), l'eclesiàstic (la pretensió d'hegemonia civil), l'internacional (l'aïllament) i el regional / territorial. De tots ells, aquest últim és probablement l'únic que roman en bona part irresolt al segle XXI, si es considera que els altres estan a mínim prou canalitzats com per no generar dinàmiques que posin en qüestió el projecte cívic comú. I és que la Revolució industrial que va niar l'Estat modern al XIX va constituir un "fracàs" en tota regla a la península, com va encunyar Jordi Nadal, a excepció del cas català i el basc: d'aquí, la "manca d'una base sòlida que permetés a Espanya consolidar-se com Estat industrial ". Es comptava amb una "indústria relativament fort", la catalana i basca, "per un Estat indubtablement feble".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS