divendres, 5 d’abril del 2013

La consulta sense Espanya, el treball per augmentar la participació i el convenciment a favor del sí no s'ha acabat". El gran canvi estratègic consisteix en pensar que es pot trencar la prevalença internacional de l'estat espanyol".



Els Duran, els Pere Navarro, els Alícia Sànchez, etc. estan joiosos. Les converses entre el president espanyol i el català afavoreixen la seva posició i van en la línia del que havien sostingut des de les eleccions. El nerviosisme d'ERC els estimula encara més. Aquests polítics defensen que sense Espanya la consulta no es podrà fer.

De fet, els espanyols tenen a la seva mà tres trumfos contundents. D'una banda la coherència. Només han de seguir la legislació espanyola i el propi discurs per a declarar inconstitucional la consulta i posar entre les cordes als partits, les organitzacions i els funcionaris exigint-los el compliment de la llei i l'impuls d'una abstenció general. Les estadístiques assenyalen que es fàcil aconseguir-la, aquesta abstenció.

El segon trumfo és jurídic. Aquest tindria lloc en l'escenari d'una consulta ja realitzada i amb un resultat favorable a la independència. Espanya no reconeixeria aquests resultats, ni s'hi vincularia. De manera que jurídicament la consulta no tindria l'empara legal d'Escòcia, ni d'uns Anglesos decidits a acceptar qualsevol veredicte democràtic.

El treball per augmentar la participació i el convenciment a favor del sí no s'ha acabat"

El tercer trumfo és internacional. L'escenari suposa que els catalans cerquin l'ajuda internacional i saltin la legalitat espanyola. Espanya aleshores, faria prevaler els compromisos internacionals i s'oposaria legalment i políticament a l'acció dels catalans. Aquests es farien escoltar únicament si comptaven amb una participació molt majoritària i independentista i aquesta condició és avui improbable. És més, això tampoc seria suficient. Els països no s'adheririen a la causa catalana per l'efecte dels resultats, la complexitat internacional podria alterar la seva valoració. La mateixa Unió Europea no pensa pronunciar-se, si no hi ha un conflicte evident.

No obstant aquests trumfos, Catalunya ha iniciat el procés d'autodeterminació amb la manifestació del 11 de setembre i les eleccions 2012, les dues molt concorregudes. I tres dels quatre catalans que varen votar a aquestes eleccions 2012 ja han decidit l'opció del referèndum: per cada no, n'hi ha dos a favor de l'estat propi. El quart no ho sap, encara.

Tot està obert. És possible un referèndum on l'independentisme sigui el clar guanyador, però amb una concurrència del 35% (en el supòsit que s'imposés la coherència espanyola) i també un altre escenari on la participació sigui de 3M de persones (el 55% de l'electorat) amb un vot favorable a l'estat propi de 1'7M de persones (el 55% dels emesos). En aquest sentit, el treball per augmentar la participació i el convenciment a favor del sí no s'ha acabat.

Encara que tàcticament es digui que s'està negociant, o bé que cal fer-ho, tothom sap que la posició d'Espanya no variarà, perquè la secessió és inconstitucional. Provar d'aconseguir-los el plàcet és incoherent. Afavoreix més als partidaris del no que al sobiranisme. La claredat dels escocesos és millor que l'ambigüitat i l'acord tècnic entre bastidors, perquè posen fites i temps per argumentar amb l'esperança d'elevar la participació i la reflexió i es centren en el "nosaltres sols".

Tot i que és molt difícil, el gran canvi estratègic consisteix en pensar que es pot trencar la prevalença internacional de l'estat espanyol. Només cal que Catalunya s'obri al món i es presenti en tots els fòrums, fent pinya i amb intenció de liderar el moviment independentista mundial. Els catalans hem de sostenir la causa de l'alliberament nacional en els debats socials, polítics, jurídics, econòmics, etc., internacionals. Catalunya s'ha de fer visible, ha de brillar amb llum pròpia i ha de cercar l'admiració i el reconeixement dels estaments mundials.

La força dels unionistes sorgeix de l'estat, més que de les seves raons. Catalunya ha d'aconseguir aliances concretes de països disposats a defensar-la. No tindrem una Anglaterra que accepti qualsevol resultat, però d'altres poden jugar aquest rol. Espanya perdrà la preeminència a mesura que els països ens escoltin i vegin la nostra determinació. De fet, molts estats que s'han independitzat vetllen amb cura aquest impuls de llibertat.
El gran canvi estratègic consisteix en pensar que es pot trencar la prevalença internacional de l'estat espanyol"
Sense Espanya la consulta no es podrà fer, diuen, i es veritat si ens mantenim en els límits estatals. La política exterior és una de les més necessàries estructures d'estat. La que ens permetrà alliberar-nos de la dinàmica dels Duran, dels Pere Navarro i dels Alícia Sànchez i establir un aire nou en els debats i en les raons. Les altres estructures també contribuiran a il·lusionar a la participació i al convenciment de què podem ser un estat eficient i europeu.

Convé demostrar amb fets, que estem a punt en hisenda, en transports, en economia, etc. i que en seguretat, justícia i administració de la Generalitat hi ha plans llestos per activar. Donar seguretat i realitzar simulacres d'actuació que contemplin diferents supòsits de sentit comú i que afectin a les persones, als col·lectius i les organitzacions, tant públics com privats, haurà de servir per a prendre consciència de les possibilitats i despertarà les conviccions personals.

Els Duran, els Pere Navarro, els Alícia Sànchez, etc. que estan tant joiosos, ho estan perquè no volen la independència i saben que no tenen ni les raons ni la força popular. Mentre estem entretinguts en aquest debat, provaran de reconduir la situació cap a solucions tècniques que presentaran com la millor solució, la que pot ser més conciliadora i la menys dramàtica. Tenen l'estat espanyol i Espanya entera com argument i tampoc ells volen que ens separem.

No ens convé concentrar-nos massa temps en els tractes amb l'estat, ni esperar massa en trobar algun trumfo internacional que sostingui l'autodeterminació. Els espanyols saben que el victimisme té dues cares. A Madrid es pacta la servitud i a Catalunya mostrem la queixa. Hem de pensar sobiranament, com a poble que té el dret de decidir i que cerca, com totes les sobiranies, la llibertat. La "declaració de sobirania" del Parlament ens declara lliures i no podem anar a Madrid en contra de nosaltres mateixos.

Professor  Isidre Palmada


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS