dissabte, 2 de febrer de 2013

Catalunya Independent i La incorporació a la Unió Europea.




Catalunya forma part de la Unió Europea des de 1986 (aleshores Comunitat
Econòmica Europea). L'establiment del nou Estat significa un nou estatus, atès
que la UE no disposa de cap norma específica que reguli la secessió interna. La
manca d'una regulació europea obliga a recórrer a l'ordenament internacional,
en aquest cas, el Conveni de Viena. El dret internacional admet diverses
interpretacions i, finalment, l'admissió de Catalunya com a membre de la UE
serà una decisió essencialment política dels caps d'Estat i de Govern dels
principals països europeus.
Catalunya ha de considerar des de l'inici del procés d'independència l'assumpció
de la Carta de les Nacions Unides, així com la vigència i la supremacia del dret

de la Unió Europea.
En cas que Catalunya no sigui admesa inicialment i automàticament, haurà de
sol·licitar l'ingrés a la Unió Europea. En aquest cas, el procés d'admissió ha de
tenir en compte que els dos estats resultants són diferents dels inicials, per la
qual cosa els processos s'haurien d'aplicar igualment als dos estats resultants de
la secessió. En qualsevol cas, la decisió de la incorporació de Catalunya i el seu
estatus a la UE serà un acord polític entre totes les parts implicades.
La creació d'un nou Estat dins de la Unió Europea a causa de la secessió interna d'un Estat
membre és una casuística que no es recull en els tractats constituents de la mateixa Unió i,
per tant, no hi ha un marc legal al qual es pugui atenir Catalunya. El Tractat de Lisboa sí que
preveu la possibilitat que un Estat membre deixi la UE per voluntat pròpia (això no inclou
una possible expulsió). També estableix que la Unió respecta les estructures polítiques i
constitucionals fonamentals, amb la qual cosa els estats salvaguarden la seguretat, l'ordre
públic i la integritat territorial. Per tant, fins a la secessió, la Unió no s'implicarà perquè és

un procés intern d'un Estat membre.
En absència d'aquesta regulació europea,3 la doctrina internacional es refereix al dret
consuetudinari internacional i, concretament, el Conveni de Viena. Aquest conveni estableix
el principi de la continuïtat en lloc del de la dissolució. Aquesta continuïtat suposa el
manteniment dels drets i les obligacions dels nous estats i demostra que no només els estats
són subjectes de dret internacional, sinó també els ciutadans. Per esdevenir un Estat, la
Convenció de Montevideo, que serveix de referència internacional, estableix com a
condicions un subjecte identificable (població estable i territori definit) i un govern
que pugui garantir l'ordre públic, el funcionament ordinari i les relacions
internacionals.


Alguns autors defensen que en un procés d'escissió els estats matriu mantindrien el seu
estatus íntegre, però aquest supòsit contradiu que els drets inalienables dels ciutadans són
els mateixos per a tots, de manera que el procés d'accés a la independència no pot generar
indefensió a una part dels ciutadans. En conseqüència, els estats resultants de l'escissió han
d'afrontar els mateixos processos per incorporar-se a institucions internacionals. En aquest
context, un tribunal d'arbitratge haurà de determinar si hi ha un successor de l'extint Estat
espanyol o bé si aquest queda dissolt i en sorgeixen dos nous estats.
En qualsevol cas, el dret internacional admet diverses interpretacions i, finalment, la
continuïtat de Catalunya com a membre de la UE és una decisió essencialment política.
Catalunya, per ser reconeguda com a nou Estat, ha d'especificar en el procés
d'independència i en la seva Constitució la voluntat de respectar la Carta de les Nacions. 


Unides, així com la incorporació de l'ordenament jurídic europeu i les responsabilitats que
se'n derivin, econòmiques i polítiques.
En el cas que Catalunya no fos admesa directament com a membre de la Unió Europea, la
resta de l'Estat espanyol tampoc no podria ser-ne membre directe i ambdós haurien de
sotmetre's al procés d'admissió. En qualsevol cas, ni a Catalunya ni a Espanya ni a la
mateixa Unió Europea no els interessa un procés que afebleixi els drets de tots els ciutadans
de la Unió.
Si, malgrat tot, Catalunya no en forma part, ha de presentar la sol·licitud d'admissió i seguir
el procés d'incorporació com a nou membre. Tanmateix, el fet d'haver-ne format part farà el
procés més ràpid que el dels nous membres totalment externs. D'altra banda, el fet de no
formar part de la Unió Europea no pressuposa que Catalunya hagi de deixar la unió
monetària i no pugui mantenir l'euro. Alguns països, sense ser membres de la Unió, tenen
l'euro com a moneda pròpia, com és el cas d'Andorra.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS