El New York Times ha publicat una sèrie d'articles sobre Emilio Botín, i altres grans defraudadors espanyols, amb un volum d'evasió d'impostos similar al dèficit de l'Estat.

Emilio Botín, presentat per tal rotatiu com el banquer més influent d'Espanya, i president del Banc de Santander, que tenen inversions financeres de gran pes al Brasil, a Gran Bretanya i als Estats Units, a més de a Espanya. Als EUA el Banc de Santander és propietari de Sovereign Bank. El que interessa al rotatiu nord-americà no és, però, el comportament bancari del Santander, sinó el del seu president i el de la seva família, així com la seva enorme influència política i mediàtica a Espanya. Un indicador d'això últim és que cap dels cinc rotatius més importants del país ha citat o fet comentaris sobre aquesta sèrie d'articles al diari més influent dels EUA. És de suposar que si s'escrivissin articles semblants, per exemple, sobre l'expresident Zapatero, com reportatges serien notícia. No així en el cas Emilio Botín. Una discussió important d'aquests articles és l'ocultació per part d'Emilio Botín i de la seva família d'unes comptes secrets establertes des de la Guerra Civil a la banca suïssa HSBC. Segons sembla, en els comptes de tal banc havia 2.000 milions d'euros que mai s'havien declarat a les autoritats tributàries de l'Estat espanyol. Però, un empleat de tal banc suís, despitat pel maltractament rebut per tal banc, va decidir publicar els noms de les persones que dipositaven els seus diners en aquesta banca suïssa, sense mai declarar en els seus propis països. Entre ells hi havia ni més ni menys que 569 espanyols, incloent a Emilio Botín i la seva família, amb grans noms de la vida política i empresarial (entre ells, per cert, el pare del President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, José María Aznar; Dolores Cospedal, Rodrigo Rato, Narcís Serra; Eduardo Zaplana, Miguel Boyer, José Folgado, Carlos Solchaga, Josep Piqué, Rafael Arias-Salgado, Pío Cabanillas, Isabel Tocino, Jordi Sevilla, Josu Jon Imaz, José María Michavila, Juan Miguel Villar Mir , Anna Birulés, Abel Matutes, Julián García Vargas, Ángel Acebes, Eduardo Serra, Marcelino Oreja ...). Segons el New York Times, aquesta pràctica és molt comuna entre les grans famílies, les grans empreses i la gran banca. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària espanyola, el 74% del frau fiscal es centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d'euros que l'Estat espanyol (inclòs el central i els autonòmics) no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé arriba a la xifra del dèficit de despesa pública social d'Espanya respecte la mitjana de la UE (66.000 milions d'euros), és a dir, la despesa que Espanya hauria gastar-se en el seu Estat del Benestar (sanitat, educació, escoles d'infància, serveis a persones amb dependència, i altres) pel nivell de desenvolupament econòmic que té i que no es gasta perquè l'Estat no recull aquests fons. I una de les causes que no es recullin és precisament el frau fiscal realitzat per aquests col · lectius esmentats al New York Times. El resultat de la seva influència és que l'Estat no s'atreveix a recollir-los. En realitat, la gran majoria d'investigacions de frau fiscal de l'Agència Tributària es centra en els autònoms i professionals liberals, el frau fiscal representació segons els tècnics de l'Agència Tributària de l'Estat espanyol-només el 8% del frau fiscal total. És també coneguda la intervenció d'autoritats públiques per protegir el Sr Emilio Botín de les indagacions de la mateixa Agència Tributària. El cas més conegut és la gestió realitzada per l'ex vicepresidenta del Govern espanyol, la Sra De la Vega, per interrompre una d'aquestes investigacions. Però el Sr Botín no és l'únic. Com assenyala el New York Times, fa dos anys, César Alierta, president de Telefónica, que estava sent investigat, va deixar d'estar-ho. Com escriu el New York Times amb certa ironia, "el Tribunal va desistir de continuar estudiant el cas perquè, segons el jutge, ja havia passat massa temps entre el moment dels fets i la seva presentació al tribunal". Una mesura que juga a favor dels fraudulents és la ineficàcia de l'Estat i la seva por a realitzar la investigació. Va ser ni més ni menys que el president del Govern espanyol, el Sr José M ª Aznar, que en un moment de franquesa va admetre que "els rics no paguen impostos a Espanya". Tal tolerància per part de l'Estat amb el frau fiscal dels súper rics es justifica amb l'argument que, tot i que no paguen impostos, les conseqüències d'això són limitades perquè són pocs. El President de la Generalitat de Catalunya, el Sr Artur Mas, ha indicat que la pujada d'impostos dels rics i súper rics té més un valor testimonial que pràctic, ja que el seu nombre és escàs. La solidesa d'aquest argument, però, és nul · la. En realitat, aconsegueix nivells de frivolitat. Ignora l'enorme concentració de les rendes i de la propietat existent a Espanya (ia Catalunya), un dels països on les desigualtats socials són majors i l'impacte redistributiu de l'Estat és menor. Els 44.000 milions d'euros a l'any que no es recapten dels súper rics per part de l'Estat haguessin evitat els enormes retallades de despesa pública social que l'Estat espanyol està avui realizando.Pero altra observació que fa el New York Times sobre el frau fiscal i la banca és el silenci que hi ha en els mitjans d'informació sobre aquest frau fiscal. Tal rotatiu cita Salvador Arancibia, un periodista de temes financers a Madrid, que va treballar per al Banc Santander, que assenyala com a causes d'aquest silenci el fet que el Banc Santander gasta molts diners en anuncis comercials, sent la banca un dels sectors més importants en el finançament dels mitjans, no només comprant espai d'anuncis comercials, sinó també proveint crèdits-aclareix el Sr Salvador Arancibia-"... mesures d'enorme importància en un moment com l'actual, on els mitjans estan en una situació financera molt delicada ". Per aquest motiu hagi de agrair al diari que s'atreveixi a publicar, perquè avui, articles com els que publica el New York Times i el meu propi, no tenen fàcil publicació al nostre país. És el que anomenen "llibertat de premsa".