Garantia d'independència
Tothom coincideix que som en un moment històric.
Cert. L’independentisme, per primera vegada, és l’eix del debat polític
a Catalunya. Però què significa això més enllà d’una frase que s’ha
anat repetint de forma constant en els darrers mesos? Doncs que hem
iniciat el que és el preludi de la independència de Catalunya pel fet
que ja s’han constituït els dos fronts previs a tot procés de secessió:
el front del “sí” i el front del “no”.
Però també cal tenir una mica de memòria en aquests moments en el que els partidaris d’un estat català independent ja som majoria. Així, estem escoltant contínuament que l’actitud espanyola bel·ligerant contra Catalunya és el motiu de la situació actual. No seré jo qui negui que això te una influència notable, però ni molt menys n’és la “causa”. Això equival a negar la feina rigorosa i constant del moviment independentista recollit en multitud de associacions o organitzacions polítiques. Totes elles han estat incansables en la seva tasca d’anar difonent el missatge d’una Catalunya pròspera, espiritual i econòmicament, si esdevé un estat independent. Han estat molts els anys que rebien el menyspreu o la mofa de bona part d’aquells que avui abracen la causa de la llibertat de Catalunya i que si han arribat fins aquí és gràcies a la fe en la nostra pàtria que sempre han tingut els defensors de l’estat català. Aquest moment que vivim no l’ha creat Espanya amb la seva fòbia anticatalana que sempre ha manifestat obertament: aquest moment l’ha creat l’esforç de milers i milers de patriotes que no són els de darrera hora. Uns altres han aprofitat aquest moment per pujar-hi a sobre i fer-lo encara més gran. Visca! És això precisament allò que volien els independentistes de pedra picada. La victòria és seva i cal fer-ne el reconeixement.
Amb tot, en aquest procés no ha restat al marge el Parlament de Catalunya. Allà ara fa dos anys va entrar una nova força anomenada Solidaritat Catalana per la Independència que recollia el clima independentisme creixent del nostre poble. Des d’un bon principi el seu va ser un estil incisiu, desacomplexat i, potser per alguns, una mica dur. Però era i és necessari. Calia empènyer cap a la polarització de política catalana i deixar de banda l'ambigüitat nacional. Això no es fa amb frases amables que volen acontentar tothom. El Parlament de Catalunya havia de deixar de ser una mena de club d’amics on tothom es passa el porró. No està la situació de Catalunya per anar passant l’estona en un hemicicle. Aquesta feina de Solidaritat i, sobretot, la gran empenta i determinació del poble de Catalunya, han aconseguit que avui comencem a tenir les coses clares de qui és qui en el panorama parlamentari del nostre país.
Estic convençut que el proper 25 de novembre jugarem el darrer partit autonòmic. La independència serà l’únic tema de debat, i ni els del front del “no” estan disposats a renunciar-ne malgrat que l’acceptació que fan d’aquest nou terreny de joc és la constatació de la seva derrota política. Uns diran que estan a favor d’un estat propi, d’unes estructures d’estat o del dret a decidir. Tot plegat, eufemismes que amaguen el ferm i il·lusionant crit d’“independència”. Els altres, els unionistes del “no”, ens amenaçaran grotescament amb les deu plagues bíbliques si neix el futur estat català. Ara bé, dins aquesta batalla electoral hi haurà qui s’ocupi de garantir la claredat de l’exigència expressada durant la manifestació del passat dia 11, i estarà amatent que la demanda d’un estat català independent no es camufli amb subterfugis adreçats a acontentar unes quantes famílies del país que tenen grans interessos amb Espanya.
És cert que Cal la més àmplia majoria possible per fer cristal·litzar correctament la independència política de Catalunya. Com ho és també que ha d’haver algú que vigili que als catalans no ens tornin a donar garses per perdius com tantes i tantes vegades ha passat. Aquest és el paper que ha de jugar, i jugarà, Solidaritat Catalana per la Independència. Serà la garantia de la independència.
Però també cal tenir una mica de memòria en aquests moments en el que els partidaris d’un estat català independent ja som majoria. Així, estem escoltant contínuament que l’actitud espanyola bel·ligerant contra Catalunya és el motiu de la situació actual. No seré jo qui negui que això te una influència notable, però ni molt menys n’és la “causa”. Això equival a negar la feina rigorosa i constant del moviment independentista recollit en multitud de associacions o organitzacions polítiques. Totes elles han estat incansables en la seva tasca d’anar difonent el missatge d’una Catalunya pròspera, espiritual i econòmicament, si esdevé un estat independent. Han estat molts els anys que rebien el menyspreu o la mofa de bona part d’aquells que avui abracen la causa de la llibertat de Catalunya i que si han arribat fins aquí és gràcies a la fe en la nostra pàtria que sempre han tingut els defensors de l’estat català. Aquest moment que vivim no l’ha creat Espanya amb la seva fòbia anticatalana que sempre ha manifestat obertament: aquest moment l’ha creat l’esforç de milers i milers de patriotes que no són els de darrera hora. Uns altres han aprofitat aquest moment per pujar-hi a sobre i fer-lo encara més gran. Visca! És això precisament allò que volien els independentistes de pedra picada. La victòria és seva i cal fer-ne el reconeixement.
Amb tot, en aquest procés no ha restat al marge el Parlament de Catalunya. Allà ara fa dos anys va entrar una nova força anomenada Solidaritat Catalana per la Independència que recollia el clima independentisme creixent del nostre poble. Des d’un bon principi el seu va ser un estil incisiu, desacomplexat i, potser per alguns, una mica dur. Però era i és necessari. Calia empènyer cap a la polarització de política catalana i deixar de banda l'ambigüitat nacional. Això no es fa amb frases amables que volen acontentar tothom. El Parlament de Catalunya havia de deixar de ser una mena de club d’amics on tothom es passa el porró. No està la situació de Catalunya per anar passant l’estona en un hemicicle. Aquesta feina de Solidaritat i, sobretot, la gran empenta i determinació del poble de Catalunya, han aconseguit que avui comencem a tenir les coses clares de qui és qui en el panorama parlamentari del nostre país.
Estic convençut que el proper 25 de novembre jugarem el darrer partit autonòmic. La independència serà l’únic tema de debat, i ni els del front del “no” estan disposats a renunciar-ne malgrat que l’acceptació que fan d’aquest nou terreny de joc és la constatació de la seva derrota política. Uns diran que estan a favor d’un estat propi, d’unes estructures d’estat o del dret a decidir. Tot plegat, eufemismes que amaguen el ferm i il·lusionant crit d’“independència”. Els altres, els unionistes del “no”, ens amenaçaran grotescament amb les deu plagues bíbliques si neix el futur estat català. Ara bé, dins aquesta batalla electoral hi haurà qui s’ocupi de garantir la claredat de l’exigència expressada durant la manifestació del passat dia 11, i estarà amatent que la demanda d’un estat català independent no es camufli amb subterfugis adreçats a acontentar unes quantes famílies del país que tenen grans interessos amb Espanya.
És cert que Cal la més àmplia majoria possible per fer cristal·litzar correctament la independència política de Catalunya. Com ho és també que ha d’haver algú que vigili que als catalans no ens tornin a donar garses per perdius com tantes i tantes vegades ha passat. Aquest és el paper que ha de jugar, i jugarà, Solidaritat Catalana per la Independència. Serà la garantia de la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS