dissabte, 23 de juny de 2012

Contes i llegendes de la nit de Sant Joan a prop del foc, comptats pels savis records de la gent gran.


Era una tarda d’hivern, quan la foscor arriba aviat. Era el temps quan la nit dominava al dia. Però dins d’una caseta de fusta, aïllada de tota resta de poblacions que hi havien envoltant, als Pirineus, encara no anaven a dormir.

Miraven al foc que donava la calor i les seves llengüetes semblava que ballessin i volguessin sortir cap a fora. Als nens i nenes agradaven aquests vespres tranquils, quan podien escoltar les històries que contava la seva avia.

-    Iaia, si us plau, explica’ns alguna d’aquestes histories que eren reals quan tu eres petita! Ens agraden molt! Quina sort vas tenir a viure al temps màgic. Ara, sembla, que no podem veure aquest món de les dones blanques i d’aigua – deien pels torns els seus nets i netes.

-    Sí, i tant... avui us explicaré un compte que em van contar els miniarons quan jo era petita.

-    Qui són el minairons? – va preguntar la nena més petita que encara ni sabia a pronunciar-lo bé.

L’avia va afegir uns troncs més al foc i va començar a explicar:
-    Els miniarons eren uns essers tan remenuts que en un canut de canya n’hi cabrien a milers. Però si algú els destapava, sortien delerosos exigint un treball dient "què farem? què direm?” Els meus pares els donaven la feina per ajudar-los a netejar la casa, cuidar el bestiar i també a nosaltres. Ens haurien de contar els contes cada vespre...

-    Que bé, així, quan els pares eren cansats després de la feina i no podien llegir els contes, vosaltres sempre vareu tenir aquests minairons per a vosaltres! – va exclamar l’Àlex imaginant-los a casa seva també.

-    I que significa “delerosos”? – preguntava la Laia, la més petita.

Li va mirar l’avia amb un somriure i amb seus somnis va viatjar al temps passat i records allunyats dels Pirineus. Durant la guerra ella va ser enviada a un altre país, a Rússia, però hi va trobar que la llegenda de la nit màgica del Sant Joan era molt semblant a la que li van contar els minairons de la seva casa dels Pirineus.

-    La paraula “delerosos” té varis significats, però la més similar que descrivia el seu caràcter, era com “la llama del foc”. La llegenda diu que els minairons neixen dins d’una planta que es diu la herba de Sant Joan ja que floreix i grana la nit del Sol•liciti d’Estiu, i és una falguera...

-    Però no l’hem vista mai amb les flors – va dir una mica decebut el Marc recordant les classes de biologia i que ja l’ha vista, aquesta planta al bosc varis cops.

-    La llegenda diu que aquesta planta floreix només aquesta nit màgica del Sant Joan, la nit més curta de l’any. En altres països (Rússia, Bielorússia i Ucraïna) la celebren i molt semblant com aquí. Es fa un foc de les coses velles o d’una nina de palla que significava a desprendre de tot vell i començar de nou, del net. La gent feien els balls en rodona que hi diuen “chorovod” sembla una mica a les sardanes d’aquí i després quan al foc ja era més baix, saltaven per sobre per deixar tot mal de les seves ànimes dins del foc que cremava i netejava tot. Després es banyaven al riu; i les noies, que tenien unes corones maques de les flors sobre els seus caps, les deixaven al corrent del riu. Aquesta nit màgica, on el foc era el seu protagonista, era la nit d’amor. A vegades, inclòs hi ficaven unes espelmes petites enceses i aquestes corones il•luminades semblaven a unes estrelles dins de les aigües fosques del riu a la nit.

-    Ha de ser molt bonic! I tu vas veure això? – preguntava la Maria.

-    Sí, de fet jo mateixa ho vaig fer també – li responia l’avia.

-    I per què ho feien?

-    Per que els nois puguin agafar alguna corona i si arribaven a capturar, es perquè estimaven la noia que la duia abans. Així es formaven les parelles. Just a mitjanit qui va arribar a formar la parella anaven al bosc a buscar la planta màgica. Segons la llegenda, just aquesta nit podrien trobar la falguera que floreix, però la flor només podrien veure els que tenien l’amor verdader entre ells: la seva flama interior els il•luminava per poder veure-la. Diuen que la flor és vermella, com un foc i la parella que la veia, haurien de donar un peto i fer un desig comú, i es realitzaria.
-    Ara entenc! Pot ser per això aquests minairons són com unes llavors del foc d’aquesta planta i tenen la seva capacitat màgica: poden convertir el somni a la realitat! – va concloure l’Àlex.

-    Pot ser i així... El foc d’amor és una força màgica i poderosa – va respondre l’avia i afegir – i ara a dormir! Qui sap, pot ser us trobareu o somnieu aquests minairons, no oblideu demanar-los a explicar una altre llegenda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS