dimecres, 23 de maig de 2012

No preguntis que pot fer Catalunya per tu...



Per veure bé el blanc no hi ha com posar-ho al costat del negre. Si totes les
coses anessin d'un color, no hi hauria color. I per conèixer un poble no hi ha com
veure-ho des de lluny, després d'haver-ho viscut força; i com més apartat es viu,
si el nou mitjà no ens nega els ulls, més a prop està de la seva ànima.
Mai com ara no m'havia adonat de l'individualisme català. A força de
viure en el cor del poble comunista, ho he vist profundament el nostre
individualisme. I l'ànima se m'ha eixamplat d'haver-ho vist bé.
Es diu molt que cada casa és un món. Però a mi encara m'agrada més
el de cadascun és cadascun. És una raó que tanca de cop: és la de les coses que
són perquè sí, que no tenen cap de raó, perquè no necessiten tenir, perquè
no poden ser d'una altra manera.
Cadascun entén i balla sol i si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el
llit. I això no és un pensament, no és una idea sola que surt sense saber d'on: és
un sentiment profund i ben arrelat en el cor del poble, un sentiment que *rezuma
pertot arreu de mil maneres diferents.
Més val anar solament que malament acompanyat. I és molt difícil no anar mal
acompanyat, gairebé sempre, per al nostre poble. Com més s'exalta la pròpia
personalitat, més costa de trobar una bona companyia. Els necis i els xerraires
són els que necessiten més que els faci conversa. Desgraciat de l'home que no
pot estar sol.
D'altra banda, la qual cosa no es cou per a tu, deixa-ho cremar. Si vols viure, torna
a la teva, fes el teu fet i calla. Estiguis solament amb tu, després que hagis vist les
coses; tanca els ulls i veu si pots veure-les per nodrir compte. Però el que no es cou
per a tu, deixa-ho. Potser no et sentirien grat ni gràcies. Quantes vegades
ho heu sentit això, amics meus?
Davant la societat has de viure sempre amb el cor obert i els punys tancats.
Mestressa i defensa't. Mira que en la taula de Bernat, qui no està no està
explicat. Pensa Fixa't bé, que la taula és la vida, i el que no lluita és com si no
fora, en la vida. Els pobles que no tenen la taula de Bernat parada així, es moren.
I amb tot això aprendràs a no fiar-se de ningú, sentiràs un orgull de tu
mateix, t'*estimaràs més ser cap de ratolí que cua de *breca. Podem estar
contents del nostre poble, però no n'hi ha prou amb això. Portem en l'ànima moltes
idees forasteres, i tenim el cor *clafert de sentiments que no són nostres.
Purifiquem fer-nos, vulguem ser tan profundament catalans com l'és el nostre
poble. I cada dia, quan ens aixequem al matí, cantem l'alegre cant de la nostra
terra: més val ser ocell de bosc que de gàbia.

Les nostres tenebres són actives. No són repòs del batallar diürn sinó
foscor produïda per la confusió de la lluita. La pau de la nit serena ha gaudit
del nostre cor, sobresaltat per l'embranzida salvatge de les idees noves, i
*compungido per declinar de tants principis i institucions que fins ara haurien d'hagut
de merèixer el sacrifici de les nostres vides. Les estàtues dels antics déus
roden pel sòl enfonsades en el fang *podrido, i els déus nous ens semblen cruels,
bruts, toscs, *malolientes. I com en totes les èpoques de ràpida transformació,
vida humana perd valor. Mentre els principis en decadència imposen a l'Estat la
supressió de la pena de mort, el mateix Estat proveeix d'armes *mortíferas els
els seus agents, i tota agitació social s'acompanya d'assassinats, explosions
terribles, *sabrejades a la plaça pública, víctimes de la bala perduda, atracaments
sagnants. En reunions públiques s'ha fet ostentació d'haver obtingut fons para
mitjançant el robatori a mà armada. Així, quan llegim les relacions de les revoltes
que van agitar la nostra terra en el període romàntic, ens semblen jocs de nens.
Alguns, imaginant que són més realistes que els altres, creuen que les
tenebres no corresponen a un període de transició més o menys llarg, que no
són doncs la nit d'un dia ni la confusió de la lluita per una nova cultura, ni
menys encara el fosc misteri entre la llum d'una civilització que es va
a la posada i el clarejar d'una altra civilització que anuncia el nou dia.
Anem a enfonsar-nos, diuen, en una altra Edat Mitjana. Les idees mares
de la nostra civilització occidental estan exhaustes. Aquesta ametlla va esclatar
a la terra i va arribar a ser arbre; durant llargs anys es va vestir de verd *fronda i
va donar flors i fruits, i ara la seva escorça s'ha fet tan dura i estreta tan rudement
les seves conductes vitals que les seves fulles són cada vegada més pàl·lides.
A Alemanya s'ha formulat la filosofia d'aquesta decadència, amb els ulls
inclosos en el centelleja de tot esperit nou. En girar la vista enrere han pogut
comprovar que les civilitzacions neixen, *resplandecen i s'apaguen, destinació al que
nostra haurà de sotmetre's com les altres. El que no s'ha volgut veure és que
cap civilització no s'ha submergit en les tenebres, sinó en la claredat d'una altra
cultura. Encara més, l'home no pot viure sinó dins d'una civilització. Per això el
món vell segueix, persisteix, es reprodueix en *renuevos més o menys miserables
fins que la nova resplendor ho fa *palidecer i *desleír en la seva claredat. La
decadència d'Occident no és més que una mitja veritat, sobre la qual res durador no pot assentar-se.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS