dijous, 24 de maig de 2012

¡CATALUNYA RECLAMA LA JUSTÍCIA FISCAL! Què vol dir que Catalunya té un Dèficit Fiscal amb Espanya?.


Tota política econòmica comporta redistribució de recursos. Quan un ajuntament posa impostos sobre la propietat i utilitza els diners recaptats per asfaltar un carrer que acaba sent utilitzat per tots els ciutadans del poble, les famílies que tenen més propietats acaben pagant més diners que la gent que tenen menys, mentre que acaben gaudint per igual del carrer asfaltat. D’alguna manera, doncs, és com si la política de l’ajuntament redistribuís diners de les famílies que tenen més propietats a les que en tenen menys. Això és, fins a cert punt, normal. Els problemes comencen quan l’ajuntament, després de recaptar impostos de tots els ciutadans, insisteix a gastar-se sistemàticament tots els diners en un determinat barri, ja sigui perquè és el barri on viu l’alcalde o on aquest hi té la major part de l’electorat. És aleshores quan una part de la població té dret a queixar-se d’un tractament fiscal injust.

A les societats occidentals similars a la nostra es pot dir que, en general, la redistribució tendeix a ser dels ciutadans més rics cap als més pobres. La raó és ben simple. Per una banda, els impostos tendeixen a ser progressius: qui més té, més paga. D’altra banda, els serveis que els ciutadans rics reben del govern (ja siguin escoles, carreteres, policia, subsidis o el que sigui) no tenen perquè ser superiors als serveis que reben els ciutadans menys rics.

Lògicament, el mateix passa si en lloc de parlar de ciutadans parlem de pobles, regions o comunitats senceres. Per exemple, tots els pobles de l’Estat espanyol (incloent-hi el català) paguen impostos al govern de Madrid. El govern agafa els diners i els gasta de diferents maneres. Algunes d’aquestes despeses es fan a Catalunya. Entre aquests hi ha els diners que el govern de Madrid dóna al de la Generalitat per finançar el seu pressupost. També s’hi inclouen els diners que el govern de Madrid inverteix directament a Catalunya a través, per exemple, del Ministerio de Fomento o les pensions que els avis catalans reben de la seguretat social. D’altres despeses no es fan a directament Catalunya però beneficien els catalans. Un exemple d’això seria el salari del ministre de cultura: malgrat que el salari es paga a Madrid, en la mesura que el ministre fa una feina que ens "beneficia" tots, tots hem d’ajudar a finançar-lo. El mateix passa amb les despeses militars i moltes d’altres que s’han de fer a la capital de l’Estat, però que tots els ciutadans de l’Estat han de finançar de manera solidària ja que també se’n beneficien.

A final d’any, un cop s’han produït tots aquests pagaments, és normal que una comunitat com Catalunya es pregunti quants diners ha pagat en impostos i quins serveis ha rebut a canvi. Al cap i a la fi, en un país democràtic tot ciutadà té el dret de saber què fa el govern amb els seus diners. La diferència entre tots els diners que Catalunya paga al govern espanyol i tots els diners que tornen a Catalunya, de manera directa o indirecta, és el que s’anomena balança fiscal de Catalunya en relació a Espanya. Quan Catalunya paga més del que rep, es diu que Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya.

Fins a cert punt, el monumental dèficit fiscal de Catalunya no és fruit d’una decisió conscient del govern de Madrid que diu: "prendrem 1,2 bilions de pessetes dels catalans i els donarem a les comunitats espanyoles". Catalunya forma part del sistema fiscal espanyol i, per tant, estem subjectes al mateix sistema d’impostos. És a dir, si un ciutadà d’Extremadura cobra el mateix que un ciutadà de Catalunya, pagarà els mateixos impostos. Des d’aquest punt de vista, doncs, no es pot dir que el ciutadà català estigui discriminat. Ara bé, com que el ciutadà típic català guanya més que el ciutadà extremeny, paga més diners en impostos ja que el sistema impositiu espanyol és progressiu (i diem "fins a cert punt" perquè els catalans hem de tenir poder de decisió sobre els impostos que volem pagar. Nosaltres, com a país, hem de poder regular al menys una part important dels impostos que les nostres famílies, les nostres empreses i els nostres treballadors paguen ja que això afecta no només el benestar del nostre poble sinó la productivitat de la nostra economia.)

El tema de la despesa i la inversió pública, però, és ben diferent. El govern central té la capacitat de decidir si fa despeses i inversions públiques a un poble o a un altre, a una ciutat o a una altra o a una comunitat o a una altra. I és aquesta discrecionalitat la que genera dèficits fiscals més o menys grans i la que pot donar lloc a greuges comparatius. Tal i com passa en l’exemple del poble que hem mencionat abans, si el govern cobra de tots els ciutadans però fa una despesa desproporcionadament elevada en les regions que li interessa (per raons electorals o per simple favoritisme), aleshores es poden produir dèficits fiscals injustos i inacceptables. I aquesta és una mica la situació que genera el dèficit fiscal català. Per exemple, malgrat que Catalunya té el 16% de la població estatal, representa el 20% del PIB i hi aporta el 23% dels impostos, la inversió regionalitzada de l’Estat a Catalunya, en l’etapa 1982-1998, ha significat tan sols el 8,5% del total. I és aquest tracte discriminatori la causa principal de l’espectacular dèficit fiscal català.

 De manera similar, una societat com la catalana ha de tenir el dret de decidir si vol tenir un bon sistema d’escoles públiques, uns bons hospitals, unes bones universitats, uns bons aeroports, unes pensions més decents i una gran xarxa de carreteres si, com a societat, s’ho vol i s’ho pot pagar. Per aconseguir això, una societat necessita tenir poder de decisió sobre quins i quants impostos recaptar i sobre com administrar la pròpia despesa pública. Catalunya, i això no ho neguem pas, ha de ser solidària i ajudar a pagar les despeses que el govern de l’Estat ha de fer i fins i tot ha d’ajudar les regions més pobres de l’estat. Un cop fet això, però, els catalans hem de tenir la llibertat de decidir quants impostos addicionals pagarem i com gastarem els diners recaptats. Perquè els catalans hem de poder tenir, si així ho decidim i si ens ho volem i podem pagar, les millors escoles d’Espanya, els millors hospitals d’Europa, i les millors universitats del món. També hem de poder decidir que els nostres avis cobrin unes pensions superiors a les que cobren altres avis d’altres indrets i hem de poder entrar al Segle XXI, el segle de la globalització, en condicions que ens permetin, no només sobreviure, sinó competir en igualtat de condicions amb francesos, alemanys, japonesos i americans.

Per tot això, els catalans hem de demanar que una part més gran dels diners que els nostres ciutadans, els nostres empresaris i els nostres treballadors generen amb llur esforç es quedin a Catalunya i s’utilitzin en benefici del poble català. No es tracta d’un problema folklòric. Es tracta del nostre futur i de la supervivència de la nostra economia i del nostre poble. ¡CATALUNYA RECLAMA LA JUSTÍCIA FISCAL!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS