divendres, 6 d’abril de 2012

Els endollats del PP


La victòria abassegadora del 20-N permet a Rajoy i al seu equip oferir feina ben pagada a 10.000 dels seus militants més lleials. «Ara em toca a mi», és la frase des del 21 de novembre
Guanyar unes eleccions, encara que sigui per portar el país al desastre, té una recompensa que –tant ara el PP com abans el PSOE– es rendibilitza immediatament: els 10.000 llocs de lliure disposició a l’Administració de l’Estat que nomena el partit vencedor. És l’anomenat botí de guerra de la batalla electoral. En general, aquests càrrecs es distribueixen entre els dirigents polítics del partit guanyador i així una part dels diputats de la llista més votada acaben de ministres o de secretaris d’Estat, com és el cas dels primers quatre de la llista per Madrid que seguien Rajoy: Soraya Saénz de Santamaría (vicepresidenta), Ana Mato (Sanitat), Alberto Ruiz-Gallardón (Justícia) i Miguel Arias Cañete (Agricultura), a més d’altres caps de llista en altres províncies com Ana Pastor (Foment), Cristóbal Montoro (Hisenda), Jorge Fernández (Interior)... Fins aquí tot semblaria gairebé normal: els guanyadors formen el Govern, però a partir d’aquest punt comencen les escaramusses i els cops de colze per fer lloc a familiars i amics, obrint el camí a allò que antigament amb relació als papes de Roma se’n deia nepotisme.

Un dels correus anònims que més han circulat per la xarxa és el que fa un primer balanç –encara molt provisional– del nepotisme dels dirigents del PP, més preocupats per col·locar el fill, la neboda, el germà o el cunyat, en algun lloc que per les coses que passen al país. «¿Qué hay de lo mío?», es deia abans, que ha deixat pas en l’actualitat a «Ara, em toca a mi». El repartiment no ha fet més que començar –a causa de la lentitud amb què Rajoy està actuant– i alguns ja s’han estavellat, com ha passat amb els nomenaments fallits del marit i del germà de la secretària general del PP, Dolores de Cospedal. El primer, Ignacio del Hierro, com a conseller de Red Eléctrica; i el segon, Ricardo Cospedal García, com a director de la Fundació Carolina, que depenia fins ara directament de La Moncloa.

Rajoy els ha fet enrere –uns diuen que per iniciativa de la rival de Cospedal, la vicepresidenta, Soraya Saénz de Santamaría, i altres al·leguen que perquè el seu currículum no era prou adequat per al càrrec i es notava molt–; però, en canvi, ha permès com a mínim una altra dotzena de càrrecs més regalats a dit, que inclouen alguns fitxatges que canten massa en grans empreses privatitzades on encara el pes de l’Estat és important, com Telefónica, que ha nomenat lletrat a l’Àrea Jurídica de la companyia Iván Rosa, marit de Saénz de Santamaría.

El més curiós és que la major part dels polítics de dreta que tant menyspreen els funcionaris i que es passen la vida dient que estan perdent diners treballant per a l’Administració i que «a l’empresa privada guanyarien molt més» són funcionaris i no han treballat mai a l’empresa privada tret de quan poden demanar una excedència i conservar el seu lloc en l’escalafó i fins i tot cobrar una part del sou, com fa el mateix Rajoy, que és registrador de la propietat, o Dolores de Cospedal, advocada de l’Estat, que, com es va descobrir fa dos anys, era la política que més diners guanyava gràcies a l’acumulació de càrrecs.

Una de les dirigents populars que més s’omplen la boca demanant la lliure empresa i atacant la cosa pública és la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, que tampoc no ha treballat mai fora de la política, i a la qual li ha faltat temps per demanar al secretari d’Estat de Comerç, Jaime García-Legaz, que li faci un forat com a assessor al seu fill Álvaro Ramírez de Haro y Aguirre. García-Legaz és un dels taurons de la Fundació FAES, fitxat pel ministre d’Economia, Luis de Guindos. García-Legaz és un altre dels ultraliberals que són funcionaris i que sempre han treballat per a l’Administració sense que cap empresa privada s’hi hagi fixat mai per fitxar-lo.

Eduardo Zaplana, que sembla allunyat de la política des del seu alt comandament a Telefónica, ha baixat també a l’arena dels càrrecs en licitació per col·locar la seva filla María Zaplana Barceló com a assessora de la secretària d’Estat de Turisme, Isabel Borrego. Aquesta, després del daltabaix de Jaume Matas a les Balears, va sortir corrent de les Illes per refugiar-se a Madrid, on la va acollir Aguirre com a assessora d’Urbanisme. Després es va exiliar a Pozuelo de Alarcón com a regidora d’aquesta mateixa àrea.

El ministre d’Agricultura, Miguel Arias Cañete, no ha dubtat a col·locar el seu cunyat, José Ramón Bujanda Sáenz –casat amb la germana de la dona del ministre–, com president de SAECA, empresa pública participada per la SEPI i pel seu propi ministeri. És molt similar al que ha fet el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, col·locant el seu concunyat José Miguel Martínez de president de la Societat Estatal Loteries i Apostes de l’Estat (SELAE), dependent també de la seva cartera.

Angeles Alarcó, l’exdona de l’exvicepresident econòmic d’Aznar, Rodrigo Rato, ha tingut una carrera meteòrica des que es va separar. Primer, com a assessora d’Aguirre, des d’on va passar directament a dirigir l’empresa pública de Turisme de la Comunitat de Madrid. Era molt amiga d’Ana Botella, que es va molestar molt quan l’ara president de Bankia (Caja Madrid i Bancaixa) se’n va divorciar. Ara, Alarcó ha fet un pas més per convertir-se en presidenta de l’entitat Paradors Nacionals, que depèn del ministre d’Indústria, José Manuel Soria, que, a més de ser el màxim dirigent del PP canari, es va fer famós per intentar assemblar-se físicament a José María Aznar, fins al punt de deixar-se el mateix bigoti.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS