dissabte, 10 de març de 2012

L'atac a la seu del PP de Sant Cugat



Sóc enemic de la violència i estic en contra del seu ús com a vehicle per resoldre els conflictes, ja siguin personals o col·lectius. Crec que la violència no és més que una mostra d'impotència. La impotència d'algú que se sent superat per l'adversari o d'algú que es veu desbordat pel domini absolutista d'un tercer. En ambdós casos, per bé que el segon pugui tenir una justificació moral, el resultat sempre és negatiu. Per tant, no sóc enemic de la violència per raons romàntiques, sinó pragmàtiques. La violència, per gegantina que sigui la raó que l'empeny, sempre és destructiva. Sempre. I no parlo només de la violència física. Parlo també de la violència psicològica, que és infinitament més perversa.

Aquesta violència, per exemple, és la que exerceix Espanya contra Catalunya i que el Partit Popular, amb la seva catalanofòbia, porta al paroxisme. I una prova que la violència genera violència la veiem en l'atac que van patir els vidres de la seu del PP de Sant Cugat, el passat 21 de febrer, quan unes quaranta persones van llançar-hi un parell de pedres tot escridassant aquest partit per la seva ideologia totalitària, nacionalista espanyola i franquista. Recordem que el PP encara no ha condemnat el franquisme.

Jo, com dic, no aprovo aquesta violència. No l'aprovo per les raons esmentades i tampoc no l'aprovo perquè crec que hi ha maneres més intel·lectuals, més edificants i més efectives de rebutjar socialment una ideologia reaccionària com la del PP. Llançar pedres a algú és un comportament primitiu i impropi d'una societat civilitzada. Tanmateix, el PP hauria de reflexionar. Si ho fes, trobaria en la saviesa popular catalana una explicació als atacs que rep. És la saviesa que diu que qui sembra vents, cull tempestats. O, dit d'una altra manera: qui no vulgui pols que no vagi a l'era.
Víctor Alexandre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS