diumenge, 25 de març de 2012

Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona


Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda.
 Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda.

Passat el temps, el compte Guifré, el qual gairebé ja no recordava la seva endimoniada filla Riquilda de la qual no havia tornat a tenir notícies, va anar de cacera per aquelles terres tot acompanyat per d’altres nobles. Els seus gossos van interceptar una criatura estranya, una bèstia inhumana. Era fra Garí, però ningú va poder reconèixer-lo en aquell estat. Els nobles es van meravellar tant per l’aspecte de la bèstia que van decidir traslladar-la a Barcelona i tancar-la en una gàbia per exhibir-la a la cort com si d’una curiositat de circ es tractés.
Retornats a Barcelona, la dona del comte Guifré va parir un fill, el futur comte Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, com requeria l’ocasió, i durant la celebració del banquet els nobles van mostrar el monstre que havien capturat a Montserrat. El públic mirava encuriosit la bèstia desconeguda quan l’infant, que es passejava en braços de la dida, va mirar cap a la gàbia de fra Garí i li va dir: “Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats”.

Aleshores, fra Joan Garí va incorporar-se davant l’astorament de tots els presents en la celebració. De seguida, el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl. En reconèixer el vell ermità va preguntar-li per la filla de la qual feia anys que no havia tingut notícia i fra Garí va confessar el seu crim tot demanant un càstig per la seva acció. El comte, magnànim, va perdonar a qui Déu ja havia perdonat i va demanar fra Garí que l’acompanyés immediatament a Montserrat per recuperar el cadàver de la filla morta i poder enterrar-lo dignament a Barcelona.
Guifré el Pelòs, fra Joan Garí i el seguici reial van partir cap a Montserrat. I aleshores va produir-se el miracle. En procedir a l’exhumació de les restes de Riquilda per endur-se-les a Barcelona van trobar el cos incorrupte de la noia. La llegenda ens diu que la jove havia estat salvada en el darrer moment per la intercessió de la Mare de Déu. Agraïda per la seva vida, la princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, feliç per haver recuperat la seva filla, va ordenar que es construís un monestir de monges, el futur de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

Tanmateix, tota aquesta història és llegenda i poc té a veure amb la veritable fundació de Montserrat. En realitat el monestir de Montserrat va ser fundat com a filial del monestir benedictí de Ripoll en el segle XI. I el monestir de Santa Cecília data del segle X. De la mateixa manera, la imatge de la Verge de Montserrat, la famosa Moreneta, data del segle XII.
La història llegendària de fra Joan Garí seria el resultat de l’adaptació d’una vella llegenda siriana popularitzada en l’Europa medieval. La història va popularitzar-se gràcies a les narracions de Pedro de Burgos (1514) i Cristóbal de Virués (1587) en el segle XVI i va ser recuperada per l’escriptor Pere Serra i Postius a començaments del segle XVIII. Amb la Renaixença, la història esdevindria un recurs freqüent de la literatura catalana romàntica gràcies a l’obra de Jacint Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i Joan Maragall (Visions i cants, 1900).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS