La avarada d'un govern de coalició d'esquerra arriba carregada de bons auguris i fetitxisme a dosis iguals. Obre un temps nou esperançador en les consciències, perquè és la primera vegada que una cosa així passa a Espanya des de la Segona República (encara que ara sigui amb la Monarquia que Franco va designar). I a sobre arrenca sota el signe d'un protagonisme de les dones indubtable. Com no es cansen de recordar els seus portaveus, traslladant quantitat en qualitat, tenim el gabinet amb més ministres de l'món.
Una altra cosa és que tinguin el imprimatur de el feminisme com pretenen algunes de les seves representants més destacades. El digui la sabionda vicepresidenta socialista Carmen Calvo (<< perdona bonica, el feminisme no és de totes, ens els hem currat els socialistes >>) o la seva homònima en rang a la cartera d'Igualtat, la << feministra >> Irene Montero, factòtum de la reforma per tipificar l'<< sense si és no >> en el codi penal que posi vedat definitivament a les rajades i altres mostres criminals i atàviques de << drets de cuixa >>.
Fins aquí les bondats, tot i siguin a la abassegadora manera. Ara ve el transsumpte fetitxista que a ningú sembla importar. I és que, per sobre de tota llei, intenció, proposta o desig, com obstacle contra aquesta xacra de l'homo hispánicus persisteix pimpante una Constitució masclista impassible el gest. La prova està en el voluminós estudi de 155 pàgines recentment emès per la Real Acadèmia Espanyola (RAE) que Neta, Fixa i dóna Esplendor a l'caràcter no inclusiu de la Carta Magna. Flagrant model de pífies vexatoris contra la condició femenina. La RAE i la CE són dos dels pilars que simbolitzen el mal de pedra sexista de la nostra idiosincràsia. Una vegada i una, retroalimentant en semblant afany discriminatori, Llengua i Norma, contribueixen a perpetuar un inconscient col·lectiu en què la dignitat de la dona és cosa supèrflua. Li va dir la paella el cassó.
La Reial Acadèmia acaba de sancionar la normalitat de gènere que en teoria informa la Constitució: comme il faut. El predica una institució que és la viva imatge de la segregació femenina. Dels 45 membres que la integren, només 7 són dones. Un16% escàs, a molta distància de la paritat convinguda com a perspectiva d'equitat en les qüestions de gènere. El mateix passa amb el text constitucional. Va ser laborat íntegrament per un grup d'homes, autodenominat indistintament sense gens de immodèstia els << pares de la constitució >> i << els set magnífics >>, en representació dels principals partits polítics de l'època (Unió de centre Democràtic, Aliança popular, Partit Socialista Obrer Espanyol, Partit Comunista d'Espanya i Minoria Catalana), igualment liderats exclusivament per homes.
Tot això en perfecta sintonia amb l'ordre llavors sociològica i políticament establert. La Constitució de 1978 va ser un espasme entre dues eleccions << masclistes >>: la mal anomenada constituent de 15 de juny de 1977 i la d'1 de març de 1979, ja realitzada sota l'empremta constitucional. A la primera, preconstitucional, van resultar elegides 27 dones, de les quals 21 ho van ser per al Congrés (350 escons. El 6%) i els altres 6 restants per al Senat (247. El 2,4%). Flagrant desigualtat que tampoc van rectificar les urnes en posteriors cites. La xifra total sota a 18 a la postconstitucional de 1979 i a 17 a la de 1982 (el 4,86%), que van donar el triomf absolut a l'PSOE.
Amb tan rancis antecedents << penals >> no és estrany que la mateixa Constitució resultés un adefesio pel que fa a perspectiva de gènere es refereix. Sense cap mena de broma, i per a més inri, es pot dir que la vigent constitució està ungida de masclisme lingüístic, atès que la principal subordinació per raó de gènere es conté en el Títol II referit a la Corona. Amb una doble entrada en els articles 57 apartat 1r i 58. En el primer, relatiu a la successió al tron, es prima l'home sobre la dona (vulnerant la igualtat davant la llei i la no discriminació que garanteix el prioritari article 14) . Postergació i veto en les capacitats polítiques que persisteixen quan, albarda sobre albarda, en el següent, on s'afirma restrictivament que << La Reina consort o el consort de la Reina no podran assumir funcions constitucionals llevat del que disposa per a la Regència >>. O sigui, excepte en qualitat de progenitora o com a tutor. Amb aquesta mentalitat no resulta estrany el nihil obstat de la RAE a l'ésser consultada sobre la matèria. La Reina és un zero a l'esquerra, no per ser qui és sinó per ser dona.
La lingüística Eulàlia Lledó, que el 2001 va participar en un estudi sobre els termes masclistes que apareixen en el diccionari, va revelar que la RAE havia obviat 28.000 entrades revisades de l'informe de 4.000 pàgines confeccionat, << definicions equivocades i lesionadoras de l'autoestima de les dones , com les mateixes definicions de pare i mare ». Argumentava: «mentre el significat d'aquesta última paraula és 'femella que ha parit', el de pare és 'home o mascle que ha engendrat'. En la definició de mare es barreja a tot tipus de femelles, dones i animals, a més d'un contingut que frega la mentida >>. I resumia per a general coneixement: << el diccionari no és sexista, és més que sexista ». Recentment la RAE ha rectificat les accepcions << femella >> i << parir >> en el seu diccionari digital.
Però, amb tot i això, l'ofensiva de la Constitució Espanyola contra el que significa el 8-M feminista depassa l'àmbit d'aquesta gramàtica marró per basta que sigui. Té un ancoratge estructural de major calat. Si tenim en compte que la meitat de la població és femenina i que la Norma Suprema va ser ratificada en el ja llunyà 1978 pels majors de 18 anys, pot deduir-se la falta de legitimitat que acompanya a aquesta constitució que ens governa sense el consentiment de la majoria ciutadana. Quaranta-un anys després d'aquell referèndum que va consagrar la Transició, només una minoria d'espanyols se sent jurídicament obligada. Una cohort d'edat que únicament obliga els que, ells i elles, avui frisen de 60 anys per endavant. Els que no superen aquesta nota de tall, que solen estar en el còmput dels que suporten les quotes laborals que sufraguen les pensions de la gent gran, no compten més que com a mers replicants. El advertia Thomas Paine com a necessitat democràtica: << el dret dels que viuen ha de prevaler sobre l'autoritat dels morts >>.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS