En un informe recent, el Banc d'Espanya ha recomanat a el Govern de PSOE i Unides Podem aplicar receptes de precarietat laboral (baixada de salaris, flexibilitzar horaris i jornades laborals, reassignar tasques, etc.) als més grans de 50 anys per facilitar la seva ocupabilitat . Mentre, d'una banda, es retarda l'edat de jubilació, de l'altra, l'únic destí possible dels treballadors de més edat sembla ser l'amenaça de la hiperprecariedad i la desocupació. Tampoc tenen millors perspectives actualment ni els joves ni les dones. La mobilització independent i la lluita unitària al carrer de la classe treballadora, en defensa i ampliació dels drets socials i contra aquestes i altres possibles reformes és l'únic camí viable ... governi qui governi.
A l'informe, publicat pel Banc d'Espanya el passat dijous, s'assenyala la "gravetat" de la situació dels treballadors de més de 50 anys, com a conseqüència de la pèrdua de competències i habilitats laborals, imprescindibles per mantenir una "activitat productiva "en un mercat laboral cada vegada més tecnologitzat i competitiu.
L'informe es recolza en dades de el Programa d'Avaluació Internacional de les Competències d'Adults de l'OCDE en què es comparen per edats els índexs de pèrdua de capacitats amb el pas dels anys. Així, es constata estadísticament la pèrdua de capacitat física, comprensió lectora i numèrica, i les dificultats in crescendo per gestionar i assimilar les noves tecnologies. A més, sosté l'informe, es ressent la intel·ligència que està directament relacionada amb l'atenció, la velocitat de processament, la memòria i l'habilitat espacial. S'ha demostrat, per altra banda, que el deteriorament és més lent en tot el que sigui après. I, així mateix, es guanyen competències, segons aquestes anàlisis, en les tasques de supervisió, organització i en la reacció davant contratemps.
Totes aquestes condicions, ja que tenen una relació amb l'edat, afecten directament a tot aquest grup de treballadors i treballadores, independentment de la seva formació, encara que lògicament les condicions són molt pitjors per als que no tenen o tenen poca formació. De fet, encara que l'informe incideix més sobre el col·lectiu de baixa formació, en realitat amaga que en la pràctica aquestes recomanacions van dirigides per pràcticament la totalitat dels treballadors / es majors de 50 anys.
Elevar la precarietat com a recepta
Davant d'això i per combatre la mala perspectiva que els analistes de Banc d'Espanya auguren per a aquest sector de la nostra classe, sobretot als de menor formació, no se'ls ha ocorregut altra cosa que plantejar contundents mesures de precarització laboral.
Aquestes mesures van en línia amb el que cínicament anomenen "flexibilització de les condicions laborals", facilitant així l'ús a la carta d'aquesta mà d'obra, amb baixos salaris, pèrdues de drets essencials i males condicions laborals. Per tant, seria més aviat hiperprecarizarlos.
Les mesures apuntades i fixades com un eix prioritari, de cara possibles futures reformes laborals, consistirien bàsicament en reduccions salarials, disminució de jornades i / o d'horaris (contractes a temps parcial, discontinus, temporalitat extrema). Fins i tot plantegen la possibilitat de combinar el treball amb algun tipus de jubilació parcial. És a dir, el que seria una "remake" de les microjubilaciones implantades per Merkel que han omplert el mercat laboral a Alemanya de persones jubilades buscant llocs de treball desesperadament. Tot això, per a major alegria dels empresaris, ja que la necessitat d'aquests jubilats d'haver de complementar els seus ingressos insuficients per desenvolupar una vida digna, implica la disposició d'una mà d'obra barata i àmplia a disposició per a la seva explotació empresarial, que a seu torn pressiona per abaratir els salaris del conjunt de la classe treballadora.
Les "recomanacions" del Banc d'Espanya configuren un atac frontal a el conjunt dels drets laborals dels treballadors, a l'intentar incrementar l'exèrcit de reserva augmentant l'oferta laboral als empresaris per baixar el cost dels salaris i externalitzar el més possible aquests costos als capitalistes. I tot això justificat perquè puguin seguir empleats, quan la solució és més aviat la contrària, baixar l'edat de jubilació, al menys als 60 anys, i repartir el total de les hores de treball existent, sense disminució salarial, entre tots els treballadors i treballadores en edat de treballar.
Envelliment poblacional, atur i precarietat
Això es planteja en un context general d'enorme envelliment de la població ocupada a l'Estat espanyol. Una dinàmica aguditzada, sens dubte, per les polítiques de retard de l'edat de jubilació i de retrocés, si no eliminació gairebé total, de les prejubilacions. Situació també facilitada per les enormes bosses d'atur juvenil degudes, entre altres raons, a el tap que es genera precisament per no facilitar la sortida de l'món laboral als més majors per obrir pas als més joves.
De fet, la població espanyola en general, i la laboral en particular, es troben entre les més envellides d'Europa donats a més els mínims índexs de natalitat actuals. La taxa de natalitat el 2018 va ser de 7,94%, la més baixa de la història, i l'índex de fecunditat (nombre de fills per dona) 1,26, el que no garanteix el reemplaçament poblacional i, per tant, es produeix una pèrdua de població i descendeix els índexs de població jove. Tot això, facilitat, entre altres raons per les dificultats enormes per trobar llocs de treball dignes per a dones i joves. Així com pel raquític de les prestacions socials per a parelles joves, impossibilitat de trobar habitatges de lloguer a un preu raonable, l'escassetat d'escoles infantils, la precarietat laboral inacceptable i que els impedeix emancipar-se i tenir una vida independent i pròpia per a la majoria joves i dones, etc.
Això fa que la situació a l'Estat espanyol, referent a això, sigui més aguda que a la resta d'Europa. Al que s'afegeix que la pròpia estructura de desenvolupament dels sectors productius que més impulsen l'economia espanyola (turisme, hostaleria, comerç, servei domèstic, construcció, etc.), a l'tractar-se d'activitats que requereixen d'una activitat física més intensa, resulti encara més complicat per a la continuïtat laboral eficient dels treballadors a l'arribar a edats avançades en comparació amb altres països d'Europa. En el sector industrial resulta més fàcil fer aquestes adaptacions de reubicació i readaptació, però, aquest sector cada vegada té menys pes econòmic per volum d'assalariats a l'Estat espanyol, la qual cosa dificulta aquesta sortida.
Un altre factor que fa més aguda la situació per als treballadors d'edat avançada és la mida petita de la majoria de la composició del seu teixit empresarial. Aquesta estructura microempresarial, predominant respecte a la majoria dels països de la UE, fa que sigui més difícil adaptar els llocs de treball de persones amb dificultats físiques d'algun tipus, conseqüència de l'edat o d'altres factors, el que complica l'ocupabilitat per aquests grups d'edat i, en general, per a persones amb algun tipus de discapacitat.
Per això, en l'informe de l'Banc d'Espanya, es parla que caldria generar polítiques que afavoreixin l'increment de mida de el teixit productiu de l'Estat espanyol. Però això és un desig llargament "recomanat" (i anhelat) pels experts, per moltes raons lògiques d'índole econòmic, que no obstant això no ha tingut cap evolució positiva destacable. Les dades són eloqüents, el 42% dels treballadors entre 50 i 54 anys amb baixa qualificació estan en empreses de menys de 10 treballadors, mentre que a l'eurozona això es produeix per un 28% d'ells.
Una altra dada que destaquen en l'informe de l'Banc d'Espanya és que a l'Estat espanyol es produeixen nivells majors d'atur per a aquest tram d'edat, sobretot dels que tenen menys formació, que a la resta d'Europa. Encara que això és un fet per a la totalitat dels trams d'edat, descomptant el cas grec, en aquest tram d'edat concret l'evolució que s'espera és més preocupant pels nivells en què es pot incrementar aquesta població en els propers anys.
A més, la piràmide d'edat juga en favor de tot aquest procés atès que el "baby boom" a Espanya es va produir entre 1957 i 1979, incrementant-se enormement aquesta cohort d'edat, i resulta que aquest grup és el que ara es troba o s'acosta a aquestes edats, properes a la jubilació, però que amb el retard de la mateixa hauran de seguir treballant. Amb el que s'accentuarà l'envelliment i la problemàtica de l'amenaça de la desocupació o la precarització.
Nou Estatut dels Treballadors, burocràcia sindical i il·lusions progressistes
La realitat és que ens trobem immersos en un període de més que segures i fortes amenaces als drets laborals per possibles noves reformes laborals plantejades pel Govern de coalició de PSOE i Unides Podem. I aquestes amenaces es deriven, entre altres coses, de el projecte llançat pel Govern de coalició, d'elaborar un nou Estatut dels Treballadors. El que no augura res de bo.
De fet, tenim com a antecedent l'anomenada "agenda social" de l'PSOE que figurava en el seu programa electoral. Aquí, ja s'avançaven algunes mesures de profund calat en contra de drets laborals dels treballadors més essencials, davant els quals, per cert, els seus nous socis de govern, Unides Podem, no s'han pronunciat fins al moment.
Qüestions com l'anomenada "motxilla austríaca", segons la qual els treballadors passarien a pagar-se el seu propi acomiadament o al menys gran part de la mateixa, o la modificació de la legislació contractual incloent una nova modalitat que va ser denominada com "contractes temporals estructurals", una contradicció en els seus propis termes i que semblaria una mena de temporal sense causa definida assimilat a l'indefinit sense ser-ho, no s'aventuren res de bo respecte de la possible reforma de l'Estatut.
Les suposades garanties que tot el aprovat estigui subjecte a la negociació amb els "agents socials", o sigui, les cúpules de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, i les organitzacions empresarials, no són garantia de res. Ja hem vist com els caps dels sindicats "majoritaris" han signat o acatat passivament tot el que se'ls ha posat per davant i ara, amb un suposat Govern "progressista", ni tan sols defensen la derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy íntegrament. Fins i tot es creu que la cessió de el president de la CEOE davant l'última pujada raquítica de l'salari mínim, té com a contrapartida el seu millor posicionament en la negociació de tots aquests aspectes, molt més rellevants, per aconseguir imposar els interessos empresarials en aquesta negociació.
La mateixa desconfiança pot tenir davant Unides Podem, en minoria al si d'un Govern social liberal de el PSOE, que ja ha demostrat el seu grau de lliurament a la disciplina de les institucions de l'Règim de l'78 i de la UE en matèria de despesa, disciplina fiscal o submissió institucional a la monarquia, per exemple. Amb renúncies molt cridaneres entre les que es troben el suport als interessos imperialistes de l'Estat espanyol, els atacs a el dret a decidir de el poble català, el manteniment de les polítiques de persecució dels immigrants (concertines, devolució en calent, CIES, etc. ); o al camp dels drets laborals les declaracions de la ministra de treball membre de Unides Podem en què assenyalava la "impossibilitat tècnica de derogar la reforma laboral de Rajoy en la seva totalitat", de la de Zapatero ni feia menció.
Davant d'això, només serà viable fer front als atacs previsibles que s'acosten als drets laborals i socials dels treballadors, per part d'aquest Govern que es disfressa com progressista i d'esquerres, a través de la lluita independent i unitària de la classe obrera i els sectors populars, al carrer, seguint l'exemple de les mobilitzacions realitzades a Xile o França. Mobilitzacions que hauran desbordar les burocràcies sindicals de CCOO i UGT que no han fet més que passivitzar i desviar les lluites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS