Un cop més, s'està utilitzant l'eslògan de defensar la "unitat d'Espanya" per imposar una visió uninacional d'Espanya que ha estat causa constant de tensions en la història d'aquest país. El 1936, les estructures de poder, amenaçades per les polítiques públiques proposades pel democràticament elegit govern republicà del Front Popular, van estimular un cop militar a fi d'impedir les necessàries i urgents reformes (que haguessin afectat negativament els seus interessos econòmics i financers), intentant justificar tal cop amb l'argument que estaven defensant la unitat d'Espanya, unitat que, per cert, ningú estava amenaçant. En contra del que les dretes colpistes i les seves hereves han sostingut sempre, el President Companys i el govern de la Generalitat que ell presidia no eren separatistes i no volien desunir Espanya, sinó redefinir-, exigint que l'Estat espanyol reflectís la seva plurinacionalitat, reconeixent la identitat nacional de Catalunya dins d'una federació espanyola. En realitat, l'independentisme històricament ha estat un moviment minoritari a Catalunya. El fet que, tot i ser una minoria, hagi arribat avui a un percentatge tan elevat es deu primordialment a la intransigència de l'Estat central (avui governat per un partit que té les seves arrels històriques en les forces polítiques que van dominar la dictadura que va seguir al cop militar ) a reconèixer la plurinacionalitat d'Espanya i la identitat de Catalunya com a nació. I és inevitable que, si persisteix aquesta resistència, rigidesa i intransigència, aquesta minoria pugui esdevenir una majoria, obrint-se així la possibilitat d'una desunió d'Espanya. Avui, els màxims facilitadors de la desunió d'Espanya són precisament els que justifiquen la seva intolerància i dogmatisme sota l'eslògan de "defensar la unitat d'Espanya".
Els resultats de la Transició inmodélica
Les enormes tensions que viu avui Espanya són resultat que la mal anomenada "qüestió territorial" no fos resolta durant la transició inmodèlica, una transició que va ser resultat d'un enorme desequilibri de forces que existia en aquell moment entre els hereus dels vencedors i els hereus dels vençuts de la Guerra Civil. Els primers van imposar el seu model uninacional (centrat a la capital del Regne, que té poc a veure amb el Madrid popular), reprimint la visió plurinacional d'Espanya. En aquest sentit, els famosos articles 2 i 8 de la Constitució van ser imposats per la Corona i per l'Exèrcit (veure el meu article "Franco va guanyar la guerra, la postguerra i la transició", Públic, 26.11.15).
Ara bé, estem veient la fi d'aquell model d'Estat uninacional. Els creixents moviments contestataris cap a l'Estat uninacional espanyol que han aparegut a Catalunya, al País Basc, a Astúries, a Galícia, al País Valencià, a Cantàbria, a Navarra, a les Illes Canàries i també a Madrid, entre d'altres, estan exigint un altre Estat que, basat en l'aprofundiment de la democràcia, accepti el dret a decidir dels diferents pobles i nacions d'Espanya, tal com les esquerres havien demanat durant la clandestinitat, en la seva lluita contra la dictadura dels vencedors de la Guerra Civil .
La redefinició d'Espanya
És en aquest context que cal avaluar el que està passant aquests dies després de les eleccions del 20D, quan s'està maliciosament assenyalant que, tal com va passar el 1936, la demanda de les esquerres (excepte el PSOE) de redefinir Espanya és, en realitat, una crida a trencar-la. És important assenyalar que, tot i que aquesta resposta és predictible a les dretes espanyoles, caracteritzades per la seva limitadíssima cultura democràtica i per la seva visió centralista del poder, és incoherent i oposada a la sostinguda pel PSOE de la clandestinitat, que durant l'heroica lluita de la resistència antifeixista havia exigit el dret a decidir per a Catalunya i per a altres nacions i pobles d'Espanya, tal com consta en els documents dels seus congressos. Va ser durant la Transició quan el PSOE es va adaptar a l'Estat uninacional espanyol, passant a formar part d'ell, establint-se així un bipartidisme que ha governat les institucions de l'Estat central fins a la data. Aquesta adaptació del PSOE es va fer a costa de renunciar als principis sostinguts pels seus antecessors.
El bipartidisme a l'Estat espanyol (afavorit per una llei electoral molt poc proporcional) va sorgir dins d'un context en què les dretes van continuar sent enormement poderoses. I aquest poder incloure el poder de reprimir la recuperació de la memòria històrica, és a dir, de la història d'aquest país, continuant una tergiversació que ocultava el que havia passat al país, reprimint l'altra visió d'Espanya, a la qual es va continuar presentant com la "anti Espanya", quan en realitat aquesta era l'Espanya real i popular, l'Espanya plurinacional, que està emergint ara de nou. És important subratllar que aquesta Espanya popular i plurinacional conjugava un compromís amb el benestar social de la població amb un respecte i suport a la seva diversitat plurinacional. No és coincidència que l'Estat uninacional que ha persistit durant el període 1978-2015 hagi estat també un Estat amb escassíssima dimensió social, sent un dels estats amb menor despesa pública social per habitant, amb menor despesa pública, amb polítiques fiscals més regressives i amb majors desigualtats de la Unió Europea.
No cal dir que el PSOE, quan va governar, va reduir l'enorme dèficit de despesa pública social que va heretar de la dictadura, encara que sense eliminar-lo. L'enorme domini de les dretes en l'aparell de l'Estat anomenat democràtic, continuador de l'Estat dictatorial, va impossibilitar l'eliminació de tal enorme dèficit de la despesa pública social d'Espanya. I la resposta del govern PSOE a la crisi va ser l'inici de les reformes laborals regressives i de les retallades de despesa pública social que el PP va expandir, reformes i retallades que van contribuir enormement a aprofundir la crisi i al gran retard de la seva insignificant recuperació. D'aquí la seva enorme pèrdua de popularitat. El seu inexistent autocrítica, tant en les àrees econòmiques (on el candidat Pedro Sánchez nomenar com el seu major assessor econòmic a Jordi Sevilla, ben conegut neoliberal que va aconsellar les baixades d'impostos a l'època de Zapatero, ja Larry Summers, principal ideòleg de la desregulació financera durant el govern Clinton, responsable de l'enorme crisi bancària nord-americana) (veure el documental Inside Job) com en les àrees polítiques (continuant amb la defensa de l'Estat uninacional), està portant el PSOE a una situació enormement problemàtica. La defensa de la "unitat d'Espanya" és, en aquest context, la defensa de l'Estat bipartidista que ha governat l'Espanya uninacional. Qüestionar l'Espanya uninacional és debilitar l'Estat bipartidista.
La defensa per part del PSOE de l'Estat uninacional és la defensa del bipartidisme
En adoptar l'argument de defensar la unitat d'Espanya, el PSOE està, juntament amb el PP i amb Ciutadans (el partit de l'IBEX-35), defensant l'Estat uninacional responsable del retard social d'Espanya. No és per casualitat que avui a Espanya les forces més compromeses amb els canvis en l'esfera social siguin també les més compromeses en establir una Espanya plurinacional. Els programes electorals hi són per al que els vulgui veure. Avui, les esquerres autènticament transformadores estan demanant una revolució social i democràtica, orientada a millorar el benestar de les classes populars, juntament amb una revolució política, exigint una transformació radical de les mal anomenades institucions representatives que inclogui la incorporació del dret a decidir com a mesura profunditzadora de la desitjada democràcia. Són aquestes forces polítiques favorables al canvi les que estan generant una enorme resistència liderada per l'Estat uninacional governat pel bipartidisme, que veu en aquesta demanda una amenaça no a la unitat d'Espanya, sinó a la perpetuació d'aquest bipartidisme.
El discurs del Rei: més dels mateix
En aquest aspecte, el discurs del Rei va ser summament predictible, no variant ni mica el discurs característic de la visió uninacional, insistint en la necessitat d'obeir la Constitució i les lleis, sense fer referència ni a les enormes crisis econòmiques i financeres (conseqüència de l'aplicació de les polítiques públiques que els governs espanyols han imposat als diferents pobles i nacions d'Espanya) ni al desig de canvi de l'Estat, centrant-se, al seu lloc, en el deure dels espanyols de defensar la nació espanyola, alertant que la desobediència a les lleis serà seriosament castigada, doncs (confonent lleis amb democràcia) va indicar que el deure del ciutadà és obeir les lleis, fent caure sobre aquells que desobeeixin aquestes lleis i la Constitució (el marc de totes les normes) tot el pes de l'Estat. I per remarcar aquesta alerta, el monarca va donar el seu discurs des del Palau Reial, seu del poder borbònic, remarcant el simbolisme que s'escollís tal espai, un espai central en la història de l'imperi espanyol, imperi aconseguit a base de les armes. Per aquest motiu, segons la Constitució, el Cap de l'Estat (i mai millor utilitzada l'expressió de "Cap de l'Estat"), el monarca, sigui també el Cap de l'Exèrcit.
Es veu que se li va escapar al monarca la paradoxa que va significar que en el seu discurs es referís a les conseqüències negatives que havia tingut per a Espanya la falta de respecte a la llei consensuada per la totalitat de la societat, i que ho fes precisament en el lloc -seu del Poder Real- on simbòlicament s'havia consumat el major acte de desobediència al poder democràtic que va passar a Espanya en el segle XX, quan una minoria, l'any 1936, s'havia imposat a la majoria, sota la pressió de les armes. Va ser en aquest lloc on el colpista major, el general Franco, es va declarar Generalísimo, i també va ser en aquest lloc que es va consumar la transició a la democràcia quan es va establir la Monarquia, incorporada a la Constitució en un procés que el Rei va definir com a fruit d'una gran generositat, sense aclarir que tal suposada generositat (és a dir, els que van cedir més en la Transició, que van ser les esquerres) va ser fruit del fet que aquestes no tenien cap altra alternativa si desitjaven la democràcia.
Aquest discurs predictible del Rei assenyala la dificultat de canviar l'Estat espanyol. Parlar de diàleg, i alhora donar aquest discurs, és d'una contradicció elevada que qüestiona la sinceritat de la crida al diàleg. Sembla que està orientat més a estimular la generositat dels hereus dels vençuts, esborrant el punt d'inici del debat. L'enorme domini de les forces que van pilotar la Transició explica la dificultat a admetre que hi ha una altra Espanya, reprimida durant tots aquests anys, que exigeix una transformació política i social del país. Oposar-se a aquesta transformació adduint l'argument de defensa de la "unitat d'Espanya" és, un cop més, amagar la resistència d'aquestes forces a perdre el seu poder per sobre de tot. I així estem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS