L’autodeterminació de tots els pobles . Independència, democràcia i dret internacional .

El diari “La Vanguardia” ha publicat un article d’opinió, signat per quatre diplomàtics, en el qual venen a afirmar que l’única solució possible per al cas català és trobar un encaix pactat amb el govern i el parlament espanyol, vistos els gravíssims problemes que, al seu entendre, comportaria la independència de Catalunya des del punt de vista del dret internacional i de la Unió Europea. Tot i que aquesta argumentació no fa més que repetir un cop més un discurs llançat reiteradament des de determinats àmbits, des d’un punt de vista estrictament jurídic, s’hi poden observar  nombrosos tòpics, veritats a mitges i llacunes enormes que és important tenir en compte.

Per començar, sorprèn que uns diplomàtics experimentats, com són els signants de l’article, vulguin presentar com una mena de principis irrefutables el que en realitat, són objectis de la política exterior dels estats, que poden variar molt en funció de les circumstàncies. Així, per exemple, el govern rus és implacable amb la integritat territorial quan es tracta de Rússia o dels seus aliats, com és el cas de Sèrbia (en el cas de Kosovo), però no ha tingut inconvenient en invocar els processos de Catalunya i Escòcia davant del Consell de Seguretat de l’ONU per a legitimar la seva acció a Crimea. El mateix es pot dir de les declaracions que puguin haver fet determinats dirigents internacionals, que d’altra banda, no sempre han estat hostils al procés català, com ho prova la febril activitat del ministeri d’Afers Exteriors a l’hora de renyar determinats diplomàtics, comissaris de la Unió Europea o fins i tot, caps de govern que s’han apartat de l’argumentari de la diplomàcia espanyola.

En segon lloc, cal remarcar que un procés com el català, pacífic i democràtic, encaixa plenament amb els principis de les Nacions Unides i de la Unió Europea, que comparteixen un comú objectiu de pau. La Carta de les Nacions Unides (art. 1.2) considera el principi d’autodeterminació dels pobles com un mitjà per enfortir la pau universal, i cal posar-lo en relació amb els principis de prohibició de l’amenaça o l’ús de la força i d’integritat territorial. Aquest últim principi –que l’article que citem esmenta reiteradament- no té per objecte impedir la independència dels territoris d’un estat determinat, sinó l’adquisició de territoris d’un estat mitjançant l’ús de la força. Per tant, no es pot invocar la integritat territorial per impedir que un poble, actualment part d’un estat determinat, decideixi democràticament marxar d’aquest estat.

No és cert, d’altra banda, que el principi d’autodeterminació només s’apliqui en casos de descolonització. Ni la Carta de les Nacions Unides, ni la Resolució 2625(XXV) de l’Assemblea General de l’ONU, donen cap peu per aquesta afirmació. La pràctica de les Nacions Unides en els casos de descolonització no esgota, ni molt menys, el contingut del principi d’autodeterminació dels pobles. Així ho reconeix, per exemple, la Convenció sobre la successió d’estats en matèria de tractats internacionals, impulsada per la mateixa ONU, quan es refereix expressament en el seu preàmbul al cas dels estats que s’han independitzat fora d’un context colonial. I a Europa, l’Acta Final d’Hèlsinki i la Carta de Paris per a una nova Europa, documents signats per tots els caps d’estat o de govern europeus, van admetre expressament el principi d’autodeterminació dels pobles com a base de les seves relacions. És important destacar que aquest reconeixement explícit del dret d’autodeterminació a Europa es va imposar contra el parer de la Unió Soviètica, que durant la Guerra Freda invocava l’autodeterminació de les colònies mentre a Europa provocava el trasllat forçós de poblacions senceres fora del seu país i reprimia amb contundència qualsevol intent de sortir-se de la seva ortodòxia, com es va veure a Berlin, Budapest o Praga. Per tant, transcorreguts vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur, aquesta argumentació ja s’hauria de considerar totalment superada. L’autodeterminació de tots els pobles (i no només els colonials) és avui dia un principi estructural del dret internacional.

També s’incideix en l’article en l’argumentació esgrimida pel govern espanyol per a distingir entre el cas català i l’escocès, segons la qual, el referèndum d’autodeterminació és possible a Escòcia (i no a Catalunya) perquè ho permet l’ordenament jurídic britànic (i l’espanyol, no). No negarem que es tracta de casos diferents: Escòcia es va integrar en la Gran Bretanya mitjançant un tractat més o menys forçat. En canvi, Catalunya va ser privada per “dret de conquesta” del seu sistema institucional propi el 1714. Avui dia, tanmateix, una ocupació militar com la que llavors va patir Catalunya es consideraria contrària al dret internacional, per la qual cosa no es pot utilitzar en l’actualitat com argument per a negar el dret dels catalans de decidir lliurement el seu estatus dins la comunitat internacional. Dret que, d’altra banda, no s’ha pogut exercir mai en els tres-cents anys transcorreguts des de llavors, ni tan sols amb la Constitució de 1978, que, simplement, ha obviat el tema.

Finalment, l’argument de que una independència de Catalunya aniria contra el moviment de més integració europea no resisteix una anàlisi aprofundida. El gran problema de la integració europea és, en realitat, la resistència aferrissada dels estats actuals a cedir més poders a la Unió, amb l’ajut impagable dels partits euroescèptics o xovinistes, que malden per mantenir la “personalitat nacional” davant la presumpta invasió comunitària. En canvi, uns estats sorgits de l’acord democràtic dels seus ciutadans, petits en dimensió i sense pretensions hegemòniques, són la millor garantia d’una unió europea més estreta, ja que seran més proclius a deixar en mans d’una autoritat europea els grans problemes de la Unió, com la política fiscal o social, o la immigració.

En conclusió, l’única solució per a resoldre la relació de Catalunya amb Espanya, Europa i la resta de la Comunitat internacional passa per deixar que els catalans decideixin lliurement el seu futur, en un marc democràtic i d’acord amb el principi d’autodeterminació dels pobles.