Sobre reis i abdicacions

Sobre reis i abdicacions

A hores d’ara no hi ha cap previsió legal de com s’hauria de produir una abdicació del monarca espanyol

Els reis no abdiquen. Si abdicar és la renúncia voluntària en favor del successor, cap de les abdicacions contemporànies s’ajustarien a aquesta definició. Sovint hi ha confusions sobre aquesta qüestió. Les monarquies són una pervivència del passat. Són com els queixals del seny o l’apèndix en els cossos humans, han perdut la seva funció. La seva lògica, doncs, no és la democràtica. Un rei no és només un cap d’estat; és també una baula de la cadena familiar —la dinastia de la qual també és cap— propietària d’un tron al qual no es pot renunciar de cap de les maneres. Per això hi ha tants reis sense tron a Europa, per un sentit de fidelitat no al país, sinó a la família. Per això els reis destronats no abdiquen. No ho va fer Alfons XIII el 1931 ni cap altre rei expulsat del seu tron al llarg del segle XX.

Com han abdicat sobirans en el darrer segle? En el cas d’Holanda, país amb una monarquia aparentment indiscutible, ho van fer les dues darreres reines i han servit com a exemple de modernitat. Però no és veritat: la reina Guillermina va abdicar el 1948 no només pel seu estat físic —com es va dir—, sinó per les males relacions que tenia amb la classe política des de l’exili començat el 1940 i, especialment, pel fracàs en la política colonial a Àsia. La seva filla Juliana va abdicar el 1980 després que el seu marit, el príncep Bernhard, fos acusat de corrupció pel cas Lockheed i s’intentés amagar l’escàndol el 1976.

Leopold III de Bèlgica, un rei amb sentiments germanòfils, va estar exiliat entre 1945 i 1950, després d’un aspre debat sobre la seva figura que va acabar amb la seva abdicació el 1651 per salvar la monarquia. Per la mateixa raó havia abdicat el 1646 el rei italià Víctor Manuel III en el seu fill Humbert II, com a mesura desesperada per guanyar el referèndum sobre la forma d’estat. El sacrifici va resultar inútil i Itàlia va esdevenir una república tres mesos després.

El cas més conegut és el d’Eduard VIII d’Anglaterra el 1936. Una abdicació per amor? Per casar-se amb la plebea divorciada Wallis Simpson? L’hostilitat de la família reial envers el rei abdicat i les bones relacions que va mantenir amb Hitler semblen apuntar en altres direccions menys romàntiques. Per abdicar, Eduard va necessitar una aprovació del parlament britànic, atesa la falta de legislació. Com passa a hores d’ara amb la monarquia espanyola: no hi ha cap previsió legal de com s’hauria de produir una abdicació. Segons l’article 57.5 de la Constitució espanyola una llei orgànica que no existeix hauria de regular-ho. Però no cal amoïnar-se. Els reis no han abdicat mai per voluntat pròpia.