Mai podré entendre l'odi contra una llengua, l'odi contra el català» El paral·lelisme entre la invasió feixista a Catalunya i la nazi a Polònia ens pot explicar l'origen del mot.
Cal suposar que a un polonès mitjà, a qui a col·legi li han ensenyat que pertany a una cultura mil·lenària que ha estat bressol de personalitats de referència universal com Copèrnic o, més recentment, Karol Wojtila, el sorprendria bastant que als catalans se’ns insulti utilitzant el seu gentilici nacional. Ben mirat, què pensaríem nosaltres si, per exemple, els serbis titllessin despectivament de 'catalans' els montenegrins? Un cas xocant, això dels 'polacos', que ha rebut diverses explicacions.
La més coherent ha estat recollida recentment pels autors d’'Els perquès de Catalunya', els quals situen l’origen de l’ús despectiu d’aquesta paraula contra els catalans en la coincidència quasi simultània de dos esdeveniments històrics: l’ocupació definitiva de Catalunya per les tropes franquistes al començament del 1939 i la invasió de Polònia pels nazis l’1 de setembre del mateix any. Segons expliquen, ambdós fets s’haurien equiparat en ambients militars durant la postguerra i això hauria donat peu a aquest ús estigmatitzador de la paraula polaco aplicada als catalans. És plausible creure també que el fet que parléssim una altra llengua reforcés aquest sentiment de diferència i al mateix temps aquest ànim de marginalització. S’ha de remarcar, tanmateix, que l’ús d’aquesta paraula com a insult no es va generalitzar fora de les casernes fins a la dècada dels setanta, potser paral·lelament a l’extensió de les manifestacions populars i sense ambigüitats d’afirmació catalanista en escenaris públics.
En la línia d’aquesta teoria, no deixa de ser curiós que ambdues nacions destaquessin per la lluita decidida contra els opressors sorgits d’aquella conjuntura històrica, tot i que en un cas es tractés d’un dictador 'socialista', i en l’altre, d’un de 'feixista', que exercia alhora d’opressor social i nacional. La similitud arriba fins al punt que totes dues van adoptar el mateix himne popular: 'L’estaca', de Lluís Llach. Aquí convé que aclarim (no se sap mai qui llegirà aquest article) que els polonesos, els de Polònia, la van haver de traduir.
Puc arribar a entendre l'odi anticatalà pel motiu que els espanyols diuen que els robem, o entenc que no els caiguem simpàtics, i fins que boicotegin els productes catalans -al més pur estil de guerra serbi, val a dir-ho-. Però mai no podré entendre l'odi contra una llengua, l'odi contra el català.
Qualsevol llengua, en principi, és innocent, i, per descomptat, és un Patrimoni de la Humanitat. Innocent amb reserves: l'espanyol, com a mínim des del segle XV, porta aparellat un "instint assasí" -com ha dit algun sociòleg-, i un esperit de superioritat i d'extermini de qualsevol altra llengua sotmesa a al seva fèrula de poder, sigui a la península Ibèrica, o a Amèrica. Una de les conseqüències és que l'espanyol, avui, és símbol de subdesenvolupament, de manca de competitvitat enfront de l'anglès: no hi ha cap país hispanoparlant que surti de la misèria, mentre que la prosperitat d'Espanya es manté gràcies a l'espoli de Catalunya, tal com ens ho expliquen els economistes.
el k segeixo sense entendre,es,si odien tan els Catalans,per k kony no ens deixen estar duna vegada,personalment,i estimo k com jo,moltissima mes gent de Catalunya,pensa k viuriem moltissim mes b,si cada un tires per la seva banda,es a dir,separan-nos,i tots contents.
ResponElimina