La Magnitud de la Tragèdia del dèficit fiscal català té amb Espanya és exorbitant i desmesurada i que si s’invertissin aquests diners a Catalunya, el panorama econòmic del nostre país canviaria de manera radical.

Calcular la magnitud del dèficit fiscal català no és fàcil. I no ho és per dues raons. La primera és que el govern de Madrid no publica les dades fiscals, malgrat una resolució del "Congreso de los Diputados" que l’insta a publicar-les. La segona dificultat és de caràcter tècnic. Com ja hem dit, una part de la despesa que "beneficia" els catalans no es fa directament a Catalunya sinó a Madrid, cosa que complica enormement els càlculs de la despesa territorial que correspon a Catalunya.

Aquestes dificultats no han impedit, però, que alguns economistes hagin intentat fer la feina que havia d’haver fet el govern de Madrid i hagin calcular el dèficit pel seu compte. Alguns d’aquests estudis han estat publicats al llibre editat per Òmnium Cultural, "Catalunya i Espanya: Una Relació Econòmica i Fiscal a Revisar" (ed. Proa, 1998). Aquests estudis estimen que el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya en els darrers anys se situa entre el 7,5% i el 10% del producte interior brut català. És a dir, de cada 100 pessetes de renda generades a Catalunya, entre 7,5 i 10 pessetes marxen cap a Madrid a canvi de res. Per a l’any 1998, doncs, el dèficit se situaria entre 1,1 bilions i 1,5 bilions de pessetes. Lògicament, podríem donar números bastant més ajustats si el govern central complís la resolució del congrés i fes públiques les balances fiscals de totes les comunitats. La dada que sovint s’empra és la d’1,2 bilions de pessetes.

És important insistir en què aquests 1,2 bilions són el dèficit fiscal i no pas els diners que els ciutadans de Catalunya paguen a Madrid. Els catalans paguem més de 5 bilions de pessetes. Ara bé, això no és el dèficit ja que la major part d’aquests diners o bé tornen a directament Catalunya o bé serveixen per finançar les despeses de l’Estat de les quals, o bé tots ens beneficiem o bé hem d’ajudar a pagar de manera solidària. Els 1,2 bilions de pessetes són la diferència entre el que paguem i el que rebem a canvi. És a dir, són diners que marxen cap a Madrid...a canvi de res.

Abans d’escandalitzar-nos pel fet que els catalans paguem més que no pas rebem del govern espanyol, cal recordar que és normal que els ciutadans rics tendeixin a pagar més que no pas reben del govern. Per tant, com que Catalunya és una comunitat relativament rica, és normal que tingui un dèficit fiscal. La pregunta, doncs, no és si és normal que Catalunya tingui un dèficit fiscal sinó si és normal que el dèficit sigui de 1,2 bilions de pessetes.

Quants diners són 1,2 bilions de pessetes? Les magnituds macroeconòmiques, com els traspassos dels futbolistes, són tan grans que sovint se’ns fa difícil entendre la dimensió real. (Ja que parlem de futbolistes, cal recordar que el traspàs del Ronaldo a l’Inter s’hagués pogut evitar, amb 4.000 milions de pessetes. És a dir, amb 1,2 bilions de pessetes els catalans ens podríem comprar 300 Ronaldos cada any!)

Una manera senzilla de quantificar la magnitud del dèficit fiscal de manera entenedora és calcular quan paguem cadascú de nosaltres. Si fem els càlculs, trobarem que un dèficit de 1,2 bilions de pessetes representa una mitjana de 800.000 pessetes anuals per família. Dit d’una manera senzilla, doncs, es pot dir que la família típica catalana envia a Madrid unes 800.000 pessetes cada any (unes 66.000 pessetes cada mes)...a canvi de res. Pregunteu-vos què faríeu amb 800.000 pessetes addicionals cada any! Pregunteu-vos què faríeu amb 66.000 pessetes cada mes! Comprar una casa més gran? Comprar un cotxe petit cada dos anys? Comprar un cotxe gran cada 5 anys? Portar tota la família a Disney World (el de Florida, no el de París) cada any? Treballar menys? Portar als nens a les millors escoles? Guarir l’avi als millors hospitals?

"No sigueu demagogs!", exclamarien ara els detractors, "No digueu això ja que, si s’eliminés el dèficit fiscal, no és cert que la família típica rebria un xec de 800.000 pessetes cada any!" I els detractors estarien equivocats: si els catalans tinguéssim poder de decisió sobre com gastar aquests diners podríem decidir, per què no?, rebaixar els impostos que paguem, la qual cosa augmentaria els ingressos nets de la família típica catalana en unes 800.000 pessetes cada any. Ara bé, si els catalans poguéssim decidir què fer amb tots aquests diners que ara marxen a Madrid (...a canvi de res), segurament no decidiríem baixar els impostos. Segurament els utilitzaríem per fer obres públiques, aeroports, hospitals, escoles, universitats i d’altres coses que el país necessita. Què es podria fer amb 1,2 bilions de pessetes anuals?

Un exemple que il·lumina bastant el significat real de la xifra d’1,2 bilions de pessetes ens el dóna un dels miracles urbanístics més impressionants que s’han vist en la darrera dècada: la transformació de Barcelona durant els Jocs Olímpics del 1992. Barcelona va passar de ser una ciutat grisa, bruta, mal comunicada i amb poca infrastructura hotelera a ser una ciutat nova, neta, maca i atractiva turísticament. Aquesta gairebé miraculosa transformació, no tan sols ha permès a tots els ciutadans de gaudir d’una ciutat millor sinó que ha augmentant l’atractiu de la ciutat per a turistes i conferenciants, cosa que està generant molta riquesa addicional. La pregunta és: quants diners va costar tot aquest canvi? Doncs bé, si sumem totes les despeses relacionades amb les olimpíades (infrastructures, aeroport, rondes, netejament de façanes, carrers, estadis, Vila Olímpica, Port Vell, Port Olímpic, etc.), obtenim un cost total de 800.000 milions de pessetes. És a dir, si en lloc d’enviar anualment els 1,2 bilions de pessetes a Madrid (...a canvi de res), els dediquéssim a inversions dins de Catalunya, aleshores cada any podríem fer un miracle similar al que hem fet amb Barcelona i encara ens sobrarien 400.000 milions pessetes per a construir un parc com Port Aventura-Universal Studios i 40 parelles de germans DeBoer cada any!

Lògicament, amb els 1,2 bilions de pessetes potser no voldríem fer unes olimpíades cada any, baixar impostos, comprar autopistes, construir parcs d’atraccions o adquirir parelles de germans DeBoer. Durant els propers cinc anys, els catalans enviarem a Madrid uns 6 bilions de pessetes. Posar les infrastructures viàries (carreteres, ports, aeroports) a nivell mitjà europeu costaria uns 1,5 bilions de pessetes. Recuperar el nivell d’infrastructures culturals i escolars (escoles, universitats, patrimoni històric) costaria 1 bilió. Eixugar el dèficit sanitari (eliminar cues a la sanitat, construcció d’àrees bàsiques sanitàries) podria costar 800.000 milions. Crear estructures de qualitat i de suport a l’economia productiva (recerca i desenvolupament, comunicació, suport a les pimes) costaria un altre bilió. Sumat tot, veiem que l’eliminació del dèficit podria comportar que Catalunya es posés a nivell europeu en qüestió de cinc anys, i encara ens sobrarien uns 1,7 bilions per a rescatar les autopistes, baixar els impostos o ser solidaris amb les regions pobres d’Espanya o Europa.

El que és important entendre és que la magnitud del dèficit fiscal que Catalunya té amb Espanya és exorbitant i desmesurada i que si s’invertissin aquests diners a Catalunya, el panorama econòmic del nostre país canviaria de manera radical.

Fins a cert punt, el monumental dèficit fiscal de Catalunya no és fruit d’una decisió conscient del govern de Madrid que diu: "prendrem 1,2 bilions de pessetes dels catalans i els donarem a les comunitats espanyoles". Catalunya forma part del sistema fiscal espanyol i, per tant, estem subjectes al mateix sistema d’impostos. És a dir, si un ciutadà d’Extremadura cobra el mateix que un ciutadà de Catalunya, pagarà els mateixos impostos. Des d’aquest punt de vista, doncs, no es pot dir que el ciutadà català estigui discriminat. Ara bé, com que el ciutadà típic català guanya més que el ciutadà extremeny, paga més diners en impostos ja que el sistema impositiu espanyol és progressiu (i diem "fins a cert punt" perquè els catalans hem de tenir poder de decisió sobre els impostos que volem pagar. Nosaltres, com a país, hem de poder regular al menys una part important dels impostos que les nostres famílies, les nostres empreses i els nostres treballadors paguen ja que això afecta no només el benestar del nostre poble sinó la productivitat de la nostra economia.)