El rei d'Espanya "persona non grata" en un municipi català ¡¡ Berga ¡¡

Hom pot pensar que declarar el rei d'Espanya "persona non grata" en un municipi català no té cap utilitat pràctica. És a dir, que més enllà del seu caràcter simbòlic no serveix per a res. Jo no hi estic d'acord. Hi ha milers de coses al món que aparentment no serveixen per a res, però sense les quals, ves per on, tot seria molt diferent. A més, amb una actitud tan descreguda -que en realitat amaga una personalitat immobilista- l'ultraescèptic corre el perill d'haver d'acabar admetent que la seva vida tampoc no serveix per a res.

Dic això perquè, com és sabut, Berga, gràcies a una moció presentada per la CUP, amb l'abstenció de CiU i PSOE i el vot en contra del PP, ha declarat Joan Carles I d'Espanya "persona non grata" al municipi i ha demanat que es revoqui l'acord municipal del 1962 en virtut del qual es va concedir a Franco el títol de fill adoptiu de la ciutat i la consegüent medalla d'or. I a mi, això, em sembla molt bé, perquè Berga té dret a revisar el seu passat i a esmenar aquelles decisions consistorials que només s'expliquen pel context polític en què van ser preses. Vull dir que s'entén que en plena dictadura un ajuntament integrat per berguedans franquistes besés els peus d'un assassí sanguinari com Franco i li lliurés la màxima distinció local. Hom dirà: "Molt bé, d'acord, Franco era un dictador que va cometre crims contra la humanitat. Però això què té a veure amb el rei d'Espanya?" Dit així, semblen coses completament diferents, no hi ha dubte. I és obvi que en bona part ho són. Però no del tot, perquè l'actual rei d'Espanya sempre va fer costat a Franco i al seu règim i va signar els "principios fundamentales del Movimiento Nacional" que van possibilitar l'aixecament del 18 de juliol de 1936, la guerra consegüent i la dictadura posterior. En concret, la signatura famosa va tenir lloc el 23 de juliol de 1969 i Joan Carles, després de jurar solemnement com a successor de Franco totes les disposicions legals del franquisme i els principis defensats per la Falange, va fer un discurs amb aquestes paraules: "Mi pulso no temblará para hacer cuanto fuera preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar". Dos dies després, la portada del desaparegut diari Informaciones tenia aquest titular: "Ya hay un Estado monárquico definido: la Monarquía del Movimiento".

Queda clar, doncs, que la monarquia espanyola és una imposició franquista que no ha passat per les urnes, la qual cosa legitima la decisió dels qui en són considerats vassalls per declarar "persona non grata" el monarca i expressar el seu desig de no veure'l ni en pintura a les seves terres. Les terres de Berga, en aquest cas. Una capital de comarca que un mitjà de comunicació espanyol ha definit com "un poblado del noreste". Per altra banda, d'acord amb el que dèiem al començament, no hi fa res que la resolució de Berga només tingui caràcter simbòlic, atès que fa trenta-sis anys que Joan Carles no la visita i que no sembla pas que hi vulgui tornar. No hi fa res, perquè els símbols són molt importants. I la prova és que no hi ha ningú que renunciï als seus. La resolució de Berga, per tant, és un fet simbòlic contra la institució espanyola més simbòlica de totes: la figura del seu rei. Una figura que si existeix no és pas per allò que fa sinó per allò que representa: un país artificial, un concepte nacional de l'Edat Mitjana, dins el qual viu empresonada la nació catalana. I si Espanya no ha derogat mai el Decret de Nova Planta, és precisament per això, perquè la seva naturalesa totalitària i involucionista es manté intacta a través dels segles.

Arribats aquí, esperem que la iniciativa s'escampi per Catalunya. De moment, amb aquest acord del ple del seu Ajuntament, Berga ha fet una doble declaració de principis. D'una banda, ha fet pública la seva desafecció pel rei d'Espanya; i, de l'altra, ha expressat el seu rebuig per totes aquelles persones que es diverteixen matant animals pel simple plaer de matar-los i que es reafirmen com a individus fent-se fotografiar amb un elefant abatut als seus peus.
Víctor Alexandre