EL PACTE FISCAL punt de partida. Objectius, esperit constitucional,recaptació i gestió dels tributs y capacitat financera.

D’ençà de la institucionalització de l’Estat de les autonomies en la Constitució
espanyola de 1978 s’ha produït una àmplia descentralització de la despesa enves les comunitats autònomes, que no ha tingut, però, el seu correlat pel costat dels ingressos en perjudici de la responsabilitat fiscal i de l’exercici ple de les competències atribuïdes. Des de diverses instàncies polítiques i de les administracions (central i autonòmiques), s’ha posat en qüestió la sostenibilitat mateixa d’un Estat de les autonomies, que hauria esdevingut excessivament costós, no sempre coherent i, en
qualsevol cas, inadequat per satisfer les aspiracions dels diversos territoris en matèria d’autogovern.
L’actual crisi econòmica, més que ser vista com un argument per diferir el debat en el temps, vindria a reforçar la urgència de replantejar el sistema sota els principis tant d’una major equitat horitzontal i vertical1, com d’una major eficiència. D’una banda incentivant la responsabilitat dels diferents nivells de govern, correlacionant la decisió i gestió de la despesa amb el seu finançament –la gestió dels ingressos– i que, de l’altra, evitant penalitzar la competitivitat de les comunitats més dinàmiques com a conseqüència d’un anivellament excessiu. Responsabilització de les administracions i millora de les condicions de competitivitat dels territoris són factors determinants per a les opcions de reactivació i recuperació del creixement.
Amb aquest punt de partida, el CAREC considera que aquest és precisament el moment per plantejar un pacte que faci possible un repartiment de responsabilitats competencials més clar, que permeti disposar d’uns recursos més proporcionals a la capacitat econòmica de Catalunya mesurada a través de la renda i la riquesa generades, al servei d’una política econòmica que respongui més efectivament a les necessitats del país i del conjunt de l’Estat.
L’objectiu d’un pacte fiscal a Catalunya, en el marc de referència definit per la coresponsabilitat i la bilateralitat entre Administracions, es planteja com el disseny d’un nou model de relacions financeres i fiscals entre el Govern de la Generalitat i l’Estat, que permeti obrir espais a una política econòmica2 amb uns marges de
maniobra i actuació més amplis, resultants de la capacitat normativa, de gestió i recaptació dels tributs.
En un Estat de perfil federal o plurinacional poden coexistir diferents models de relacions financeres en funció de factors diversos. De fet, a Espanya hi ha dos models en relació amb el finançament (el foral i el del règim comú) de les comunitats autònomes i també en la Constitució es recollia un doble model des de la vessant de la despesa segons accedissin a les competències educatives i sanitàries per la via lenta o ràpida (comunitats de l’article 151 i 143, respectivament). D’aquesta manera es
diferenciaven les comunitats històriques de la resta.
L’evolució, però, del model establert per la Constitució ha esgotat el seu recorregut i cal avançar cap a un nou model on es garanteixi un major nivell d’autogovern, especialment pel que fa referència al sistema de finançament. La definició d’un pacte fiscal és una via per donar resposta a aquesta demanda i es justifica per quatre motius principals:
(i) L’augment de la responsabilitat fiscal del Govern de la Generalitat davant dels ciutadans i, també, davant d’altres administracions com l’Estat o la Unió Europea.
(ii) L’augment de l’eficiència i la seguretat jurídica de la funció pública tributària.
(iii) Com a instrument per a la reactivació econòmica, en la mesura que una major capacitat normativa sobre els tributs permetria adequar millor el sistema fiscal a l’estructura productiva específica del país.
(iv) Per obtenir els recursos adequats per finançar la despesa orientada a
enfortir la competitivitat i la cohesió social.
El Pacte Fiscal ha de ser un instrument de primer ordre per a la reactivació econòmica en la mesura que la major capacitat normativa sobre els impostos produïts o suportats permeti adequar millor el sistema fiscal a l’estructura productiva específica de l’economia del territori. Tenir la capacitat per decidir el pes i l’estructura del sistema
fiscal català, així com els elements fonamentals dels impostos, respectant els principis i les regles que es fixen a l’Estatut d’Autonomia i els principis de coordinació, harmonització fiscal i col·laboració amb l’Estat i la Unió Europea, possibilita emprendre
actuacions diferenciades que afavoreixin la reactivació econòmica i la creació d’ocupació, amb el conseqüent impacte positiu sobre el conjunt de l’economia de l’Estat.
A més, el fet que els recursos de la Generalitat depenguin de l’accés a les seves bases de renda, consum i riquesa fa l’Administració autonòmica més responsable de la situació econòmica del seu territori. El fet de tenir plena autonomia fiscal incentiva que les administracions tinguin un paper econòmic molt important, especialment en temps de crisi.
Contingut del Pacte Fiscal:
(i) La recaptació i gestió per part del Govern català de tots el tributs que es generen a Catalunya mitjançant una agència tributària pròpia4.
(ii) La capacitat normativa plena sobre aquests tributs sense altra limitació que les directrius comunes que s’estableixin amb la Unió Europea i l’Estat.
(iii) La capacitat financera en funció de les competències assumides per cada nivell de govern.
(iv) Un mecanisme de negociació i revisió del Pacte sobre la base de la relació bilateral entre Catalunya i l’Estat, per renovar-ne o modificar-ne el contingut.
Un dels aspectes més rellevants quan s’analitza l’experiència internacional en l’`àmbit de la descentralització fiscal és la gran heterogeneïtat que hi ha entre els països federals. S’utilitza la referència dels països federals perquè tenen tres nivells de govern
de manera anàloga al cas espanyol, tot i que Espanya no es defineix
constitucionalment com un país federal. Les divergències rauen tant en el grau de descentralització, com en el sistema de finançament (impostos i transferències) i fins i tot en les competències atribuïdes als nivells de govern intermedis. No hi ha un “únic model” sinó una diversitat de sistemes federals fruit de les circumstàncies històriques, polítiques i socials de cada país.
L’estructura d’ingressos dels nivells de govern intermedis és, també, molt variada. Cal assenyalar que un sistema federal admet dues grans alternatives d’organització: un únic sistema impositiu i dels seus rendiments se’n nodreixen totes les administracions (en forma de participacions impositives o transferències) o un sistema impositiu diferenciat entre el govern central i els governs subcentrals. Aquests, a la vegada, poden ser sistemes fiscals superposats o separats. Cadascuna
d’aquestes dues modalitats admet en la pràctica múltiples subclassificacions. Pel que fa a la gestió tributària, l’experiència internacional mostra, també, una àmplia divergència.