L'evasió d'impostos o evasió fiscal

En general és alguna cosa que gairebé tots relacionem amb persones riques i famoses. Segurament li vindran a la memòria histories d'artistes, polítics o gent de l'alta societat que van ser notícia perquè es va descobrir que posseïen comptes milionaris en bancs suïssos o en paradisos fiscals.

Però l'evasió d'impostos és una pràctica molt més habitual i propera del que pogués pensar. Lluny de la repercussió mediàtica dels grans casos de corrupció, es produeixen diàriament multitud d'exemples en el nostre entorn més proper. Tal vegada li sonin casos com aquests:

Primer exemple:

El lampista que ve a instal·lar-li la seva flamant aixeteria nova en acabar el seu treball li pregunta: vulgues que li faci una factura? Vostè li diu que no és necessari i a canvi ell li fa una petita rebaixa en el preu.
Acaba de participar en un doble delicte d'evasió d'impostos. D'una banda, el lampista no declararà aquest ingrés i no pagarà els corresponents impostos. En aquest cas concret seria l'impost de societats (si el lampista té la seva pròpia empresa) o el que grava la renda de les persones físiques (si és un professional independent). D'altra banda, tampoc li estarà cobrant el corresponent impost sobre el valor afegit (cridat també imposat sobre el valor agregat o IVA) que posteriorment hauria d'haver liquidat amb la hisenda pública.

Segon exemple:

En comprar un habitatge, vostè paga una certa quantitat en efectiu al venedor. Aquesta no la declararan en l'escriptura de compra-venda. És el que popularment es diu “escripturar per menys import”. Aquesta és una pràctica bastant estesa en alguns països i moltes vegades notaris i gestors immobiliaris fan els ulls grossos davant el que en realitat no és més que una pràctica d'evasió d'impostos. En aquest cas el frau també és doble: vostè pagarà una quantitat inferior d'IVA o impost sobre transmissions, en declarar-se un import de compra inferior al real. El venedor d'altra banda, declararà una quantitat menor en l'impost sobre l'increment del patrimoni, que grava el benefici procedent de la venda de l'habitatge.

Tercer exemple:

El simpàtic venedor de *cd’s pirates que anuncia els últims èxits musicals en qualsevol cantonada de la seva ciutat, no només està cometent un delicte contra la propietat intel·lectual. A més no està declarant els ingressos que obté per aquesta activitat. Òbviament tampoc li està cobrant l'IVA que li aplicarien en qualsevol tenda de discos legalment establerta.

Quart exemple:

Durant unes vacances a Mèxic, vostè compra 3 ampolles de *Tequila com a obsequi per als seus germans i el seu cunyat. Després d'aterrar de nou en l'aeroport del seu país i recollir la seva maleta, decideix sortir per la porta en la qual està indicat “gens que declarar”. Acaba de cometre un acte de contraban, que no és més que una altra forma d'evasió d'impostos. Segurament al seu país vostè només podria haver ingressat 1 ampolla de begudes alcohòliques d'alta graduació sense declarar. Hauria d'haver pagat impostos per les altres dues (normalment drets de duana o impostos especials sobre l'alcohol).

Cinquè exemple:

El senyor Sánchez té una petita empresa que es dedica a importar un producte de consum des de Xina. L'article aquesta gravat amb un 5% de drets de duana (aranzels) a la importació al seu país. El senyor Sánchez ha descobert, que existeixen productes molt similars que només estan gravats amb un 3% d'aranzels. Decideix parlar amb el seu agent *aduanal i demanar-li que declari la importació com si es tractés del producte més favorable. Est accedeix ja que és una mercaderia molt similar i no preveu que la inspecció de duanes li vagi a posar problemes.

A causa de la dificultat de classificar els productes en les seves correctes partides aranzelàries (nombre que identifiquen cada mercaderia a l'efecte de duanes), en molts països les autoritats duaneres apliquen una política de “màniga ampla” i no solen sancionar petites incorreccions. Això és aprofitat per moltes empreses per classificar les mercaderies en partides diferents (encara que semblants), per aconseguir un estalvi d'impostos. De nou s'ha comès un frau relacionat amb els drets de duana.

L'evasió d'impostos no només és practicada per particulars i professionals independents. Igualment les empreses i companyies multinacionals recorren a pràctiques d'aquest tipus, encara que solen utilitzar sistemes més sofisticats que tracten de donar un “vernís” d'aparent legalitat a les seves operacions.

sisè exemple:

Així per exemple les autoritats tributàries d'alguns països han detectat que existeixen societats que doten provisions per fer front a pèrdues en inversions realitzades a l'estranger, que en realitat mai s'han produït. Una provisió consisteix que una empresa reté part dels beneficis obtinguts, o sigui no els reparteix entre els seus accionistes, en preveure que existeix un risc important de sofrir pèrdues per alguna inversió o operació en marxa. Aquestes quantitats són considerades com una despesa i com tal no tributen a l'efecte d'impostos. En els casos esmentats la suposada “inversió” en realitat no existeix, sinó que es diposita els diners en societats poc transparents radicades en paradisos fiscals. Aquestes empreses no produeixen ni beneficis ni pèrdues, ja que no duen a terme cap activitat o negoci. Són constituïdes amb l'única finalitat de poder justificar la suposada inversió i poder després dotar la provisió al·legant un possible risc de pèrdues. D'aquesta manera es difereix el pagament d'impostos. Es tracta d'un claríssim acte d'evasió d'impostos, encara que summament difícil de demostrar per les autoritats tributàries.

Com ha pogut observar, l'evasió d'impostos no és alguna cosa relacionat només amb grans fortunes i paratges exòtics. És una pràctica molt estesa que està a més profundament arrelada en moltes de les nostres societats. Evitar-la a l'origen és enormement complex. És impossible controlar milions de petites transaccions, realitzades en molts casos en els despatxos i cases particulars. És per això que els esforços es dirigeixen sobretot feia la conscienciació ciutadana, mitjançant campanyes publicitàries, i en el control dels fluxos de diners i els moviments bancaris.

En el marc d'aquesta estratègia els governs, moltes vegades al·legant la necessitat de detectar operacions financeres relacionades amb el terrorisme o el narcotràfic, estan augmentant la pressió sobre els paradisos fiscals i els bancs per tractar d'aconseguir que redueixin el seu nivell de confidencialitat i secret bancari. De fet, en la majoria dels països, això és una realitat que ja s'està produint avui dia. Les autoritats tributàries tenen fàcil accés a la informació personal dels comptes bancaris i en molts estats els bancs estan obligats a informar sobre transaccions que excedeixin d'una determinada quantitat.