El Catedràtic d'Economia Xavier Sala i Martín

Sovint, quan es parla del deute públic espanyola, s'insisteix molt en el fet que no cal preocupar-se perquè és menor que la d'altres països d'Europa, en representar el 70% del PIB espanyol, enfront del 80% d'Alemanya o de França. També es recorda que el deute públic suposa solament el 33% del deute total espanyol, la resta és deute privat. Ara bé, quant hi ha de cert en aquests dos arguments?

El Catedràtic d'Economia Xavier Sala i Martín recorda en el seu blog que el deute públic és gran o petita en relació a la capacitat de pagar-la. "Parlar de Deute/PIB suposa, al final i cap, parlar de la quantitat d'anys que es trigaria a pagar tot aquest deute si el govern espanyol dediqués tots els diners que guanyen tots els espanyols a pagar el deute".

Si el Govern pogués disposar de tota aquesta quantitat, trigaria el 70% d'un any a pagar els seus deutes. Però evidentment només pot emprar els diners que ingressa ell mateix. "De la mateixa manera, que el deute públic sigui majoritàriament privada també és no informatiu perquè la majoria del PIB també és del sector privat", opina Sala i Martín.

El més correcte, llavors, seria preguntar-se si el deute públic és alta o baixa en relació a la capacitat de l'Estat de poder pagar-la. I de què depèn aquesta capacitat? Dels ingressos obtinguts, però també de les despeses ja compromeses. "Per poder pagar l'Estat hauria de ser capaç de generar superàvit fiscal, tenir més ingressos que despeses".

Però no és el cas, donat el context econòmic actual, amb caigudes de la recaptació i increments dels subsidis d'atur... Espanya té serioses dificultats per generar superàvits i, per tant, serioses dificultats per poder pagar els seus deutes, argumenta Xavier Sala. En conseqüència, el deute públic és, en contra del que s'argumenta, massa alta en relació a la capacitat de pagar per molt que es digui que el ràtio Deute/PIB és menor que a Alemanya o Estats Units.

Sobre el deute bancari
El Catedràtic d'Economia també al·ludeix al deute bancari, "un deute públic latent que encara no està comptabilitzada i que és la que ocasiona grans incerteses als mercats financers".

S'espera que el govern acabarà posant diners públics per evitar la fallida d'alguna ex-caixa important com Caixa Catalunya o Caja Madrid (transformades ara en Catalunya Caixa i *Bankia respectivament), apunta Sala i Martín.

Finalment, prossegueix, no cal oblidar que la probabilitat de mantenir superàvits a llarg termini serà encara menor a causa de l'envelliment de la població. "Els primers ciutadans del *baby boom ja s'apropen als 65 anys i un vast nombre de treballadors es va a jubilar en els propers anys".

Un altre element a tenir en compte és el de la competitivitat, que no seria un problema si Espanya creixés un 4 o un 5%. En aquest cas, "el creixement reduiria les necessitats de finançar aturats i augmentaria la recaptació fiscal. El problema és que no s'estan promovent polítiques d'augment de la productivitat amb l'absurda i temerària excusa que no van a tenir efecte fins al llarg termini", sentència. Així doncs, "Espanya segueix sofrint una crisi de deute públic".