Del mal anomenat descobriment d’Amèrica Colom i la casa reial catalana

Hi ha molts aspectes del documental que un historiador no pot admetre com a vàlids, però em centraré en tres aspectes amb els quals queda suficientment qüestionada la credibilitat de l’estudi de Bilbeny: la figura de Joan Colom i Bertran, la sortida de l’expedició del port de Pals i el casament de Colom amb Felipa de Coïmbra i Urgell.

Bilbeny comença el documental afirmant que Cristòfor Colom era en realitat en Joan Colom i Bertran. Actualment, però, no resulta sostenible la identificació de Cristòfor Colom amb la figura de Joan Colom i Bertran, membre d’una família de banquers ennoblits de la Barcelona medieval. I és que Joan Colom i Bertran havia mort el 1488. I pels que en dubtin, existeixen quatre documents que demostren que el 1492 Joan Colom i Bertran ja era mort i han estat publicats pel Centre d’Estudis Colombins. Però, si juguem a la història de les conspiracions i en dubtem, sense tenir en compte la seva presumpta mort, sabent que va néixer entre 1413 i 1417, en el moment del descobriment d’Amèrica estaríem parlant d’un home de molt més de setanta anys que és impossible que protagonitzés el viatge cap a Amèrica. Com va suportar físicament quatre viatges en aquelles condicions? A més, aquesta tesi ja havia estat investigada pels pioners en els estudis sobre la catalanitat de Colom: Luis Ulloa i Pere Català Roca, el qual va descartar-la.

D’altra banda, en un altre moment, Bilbeny situa la sortida de la primera expedició de Colom cap a Amèrica a Pals (Empordà) i no pas a Palos de la Frontera (Huelva) com s’acostuma a admetre. Segons la tesi de Bilbeny, seria impossible que Colom sortís de Palos perquè en aquell període no hi hauria cap tipus de port en aquell lloc. El problema és que són molts els testimonis d’activitat portuària a Palos durant la baixa edat mitjana (entre d’altres, les prospeccions geofísiques realitzades per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Mines de Madrid). A més, les distàncies recorregudes i diversa documentació aportada pel Centre d’Estudis Colombins semblen confirmar que la expedició va salpar realment de Palos de la Frontera, d’on eren naturals els germans Pinzón.

Finalment, segons la hipòtesi de Bilbeny, Colom s’hauria casat amb Felipa de Coïmbra i d’Urgell, la néta del comte d’Urgell, un dels aspirants al tron catalano-aragonès en el Compromís de Casp de 1412. Gràcies a aquest casament hauria aconseguit la seva condició de noble i hauria entroncat amb la casa reial catalana. La realitat, però, és tossuda i ens diu que Colom va casar-se amb Felipa Monis de Pellestrello, i en cap cas, com pretén redescobrir Bilbeny, amb Felipa de Coïmbra. Això és història i no elucubració: Felipa de Coïmbra i Urgell, va morir soltera, i en el seu testament no consta que hagués tingut mai cap marit ni cap fill. Però, a més, si acceptem que Colom i Felipa van casar-se i van tenir un fill anomenat Ferran (Hernando), perquè l’hereu del virregnat americà que correspon a Colom és Diego Colom i no el dit Ferran?

Sobre les elucubracions de Bilbeny i els seus seguidors al voltant de la intenció de crear un regne català a Amèrica no perdre el temps perquè simplement ratllen el deliri. Un simple imperialisme historiogràfic a la catalana.

En definitiva, els arguments de Bilbeny són un autèntic deliri imaginatiu que simplement pretenen incrementar l’olimp nacional català amb la introducció de nous ídols de gran transcendència històrica a través de la pràctica de la manipulació històrica i sense aportar proves reals. Curiosament el mateix que es denúncia sobre Castella. Només així s’explica que, a més de Cristòfor Colom, d’entre els candidats a catalans redescoberts per Bilbeny trobem personatges de la talla de Miguel de Cervantes, Leonardo da Vinci o Marco Polo. Inclús parla del conqueridor català Ferran Cortés. Però no ens enganyem, no hi ha cap prova seriosa que ens indiqui la seva catalanitat, només teories articulades des del disbarat, sense cap tipus de fonament ni rigor documental.

Potser aquestes hipòtesis de treball resultin molt suggerents i estimulants per a la imaginació del públic. Segurament, mitjançant aquestes teories conspiratives molts catalans sentin que la seva història en l’època moderna no va ser mediocre i vegin com la dels veïns espanyols perd mites referencials. Fins i tot, l’existència d’aquesta idea pot servir per reafirmar la identitat nacional. Però no ens fa falta. El panteó de catalans il·lustres al llarg de la història està ben representat.