CATALUNYA INDEPENDENT A LA UNIÓ EUROPEA

El present article analitza la successió de Catalunya en els tractats de la Unió Europea, és a
dir, com es desenvoluparà l’ampliació interna i el procés de successió en els tractats de la
Unió. La premissa de partida és l’ ampliació interna, ja que Catalunya en l’actualitat és territori
Europeu, i entenem que ni Catalunya, ni la resta de territoris que succeixen a l’actual Estat
Espanyol haurien de soŀlicitar l’admissió com a membres en base al que estableix l’article 49
del Tractat de la Unió, que estableix:
“ Any European state which respects the principles set out in Article 6(1) may apply to become a member
of the Union. It shall address its application to the Council, which shall act unanimously after consulting
the Comission and after receiving the assent of the European Parliament, which shall act by absolute
majority of its component members. The conditions of admission and the adjustments to the Treaties on
which the Union is founded which such admission entails shall be the subject of an agreement between
the Member States and the applicant State. This agreement shall be submitted for ratifications by all the
contracting States in accordance with their respective constitutional requirements”.
Aquest treball no es centra únicament en paràmetres jurídics, sinó que també s’exposen
possibles solucions polítiques i pragmàtiques aplicables a la successió de Catalunya en els
tractats de la Unió. La pràctica internacional demostra que als casos de successió d’Estats, els
esdeveniments de caràcter polític marquen la realitat jurídica i no al contrari. Les solucions
polítiques foren les aplicades a partir de la desaparició jurídica de l’antiga Iugoslàvia.1 Tal i com
afirma Beemelmans, tot i les equivocacions a l’hora de codificar els aspectes determinants en
la matèria de successió d’ Estats i la manca de consens entre la doctrina especialitzada,
sembla que estigui emergint una mena de consens en les recents pràctiques que suggereixen
que la successió d’ Estats no ha de provocar una interrupció de les relacions legals a tots els
nivells. És més, des de que la comunitat internacional ha intentat establir de manera útil i
factible una norma jurídica a nivell mundial, aquestes normes internacionals aplicades als
estats i als individuals no s’han d’interrompre perquè un Estat és dissolgui.2 En conseqüència,
la independència del Principat de Catalunya no ha de suposar en cap moment la interrupció en
l’aplicació dels drets i obligacions derivats de l’aplicació dels Tractats i normes de la Unió
Europea a les persones físiques i jurídiques de Catalunya o a les persones físiques i jurídiques
de la Unió Europea en territori català. Com posteriorment analitzarem, hi han opinions
doctrinals que afirmen el contrari. Opinions que partint de postulats semblants al català,
especulen i preveuen resultats antagònics al que descrivim en aquest treball, tot i que els
autors dels mateixos reconeixen el caràcter de Doxa i no Episteme de les seves conclusions.3
Aquest article no aventura el resultat concret al possible procés successori català al marc de la
Unió Europea, no preveu si un cop assolida la independència catalana l´actual Estat Espanyol
es dissoldrà o si hi haurà un o més successors, ja que fer-ho seria del tot especulatiu.
L’objectiu principal del present assaig és l’anàlisi del marc jurídic aplicable a la possible internal
enlargement i les actuacions jurídiques i polítiques que poden determinar la continuïtat de
Catalunya en el marc Europeu.
El segon apartat del present article analitza les diferents definicions doctrinals i legals del
fenomen jurídic de la successió dels Estats en dret internacional públic. Definim la jerarquia
normativa vigent en dret internacional públic que s’ha d’aplicar per a regular la possible
successió d’Estats en organitzacions internacionals. Com demostrarem aquesta jerarquia
jurídica estarà molt condicionada per la casuística particular. Determinarem quines són les
normes primàries, secundàries i consuetudinàries aplicables a la successió d’Estats.
El següent apartat exposa el marc jurídic aplicable a la successió de Catalunya en el si de la
Unió Europea. Aquesta secció del treball és estrictament d’anàlisi jurídic. Iniciem l’estudi de la
normativa de la Unió Europea aplicable al cas en consideració, tractem de donar resposta a
qüestions com que estableixen les font primàries europees ?, hi ha qualque disposició europea
aplicable al supòsit de fet?, pot un territori succeir a un altre en el marc de la Unió?. En aquest
apartat s’analitzen les característiques dels tractats de la Unió i el cas de Grenlàndia com a
exemple real i pràctic de solucions específiques a fet jurídics nous.
Un cop definit el buit legal que en l’actualitat trobem a legislació europea, passem a definir els
convenis i la legislació de dret internacional públic que defineix les condicions necessàries i el
procediment adient a les successions d´Estats. El punt de partida és la definició establerta a la
Convenció de Viena de 1978, i en particular els articles 34 i 35 d’aquesta Convenció però
també analitzem resolucions del Comitè d’experts en dret internacional públic (CADHI) del
Consell d’ Europa i la legislació dels Estats Units relativa a la successió d’ Estats en matèria de
tractats. L’anàlisi d’aquests cossos jurídics pretén preveure les possibles fonts normatives que
els òrgans de la Unió Europea emplearan per a fonamentar solucions ex-nunc aplicables als
casos d’ampliació interna, com el català.
El quart apartat analitza les actuacions i disposicions jurídiques que Catalunya hauria de
realitzar en el moment d’assolir la seva independència tendents a facilitar la successió
automàtica en els tractats europeus. En aquest epígraf definim l’evolució de la Unió Europea
envers al reconeixement dels anomenats sub-governments i al·leguem que tant a Catalunya,
com a l´Estat Espanyol i fins i tot a la Unió Europea els convé adoptar una solució ex-nunc,
negociada, pactada i satisfactòria per a tots els afectats.
La successió d’Estats és un fenomen que esdevé freqüentment en la pràctica internacional i
que ha anant afectant els Estats i les seves relacions especialment a partir de la segona meitat
del segle XX. Per tant, analitzar un procés successori del Principat de Catalunya en els tractats
internacionals és quelcom que s’ha de realitzar en un moment normal (Ackerman)4 per tal de
poder regular els possible moment constitucional que es produirà quan Catalunya proclami la
seva independència. Aquest treball s’emmarca en aquest projecte.
La metodologia que fem servir per analitzar la normativa aplicable al internal enlargement
segueix l’ordre de prelació de les fonts de dret internacional aplicables al cas. Comencem amb
els tractats i normes jurídiques de la Unió Europea, ja que són les normes primàries en
l’aplicació de la successió. Davant el buit legal que trobem en la legislació Europea, analitzem
els tractats internacionals aplicables al cas en forma de dret consuetudirani internacional.
Com ja hem avançat anteriorment, no hi ha cap tractat internacional en vigor (enforcable) que
reguli la successió de Catalunya en els tractats de la Unió Europea, per tant, davant aquesta
absoluta carència, fonamentem la necessitat d’aplicar normes consuetudinàries de dret
internacional i analitzar els elements jurídics i polítics que s’hauran de tenir en consideració.
La Unió Europea no és definida com a organització internacional sinó com quelcom Sui
Generis.14 Generalment s’ha afirmat que la Unió Europea no té personalitat jurídica
internacional, i certament no hi ha cap article als Tractats de la Unió que estableixin aquesta
personalitat. El marc jurídic de la Unió Europea estableix normes d’accés, així com normes que
estableixen que els Estats són responsables de les obligacions derivades del seu status com a
membre.
No hi ha cap article als Tractats de la Unió Europea que estableixi la possibilitat d’eixir de la
Unió.15 En conseqüència la possibilitat de secessió estatal o d’un territori a la Unió, avui en dia
no és possible i per això part de la doctrina internacional ha considerat la Unió Europea un
arquetip de “cockroach motel”: Un motel on pots fer el check in però no el check out.16. De fet
molt poques organitzacions internacionals admeten la possibilitat de secessió i poques
constitucions actuals admeten la possibilitat de la secessió.17 L’exemple de les dificultats d’eixir
de la Unió Europea és el cas de Grenlàndia, que a més es tracta d’una regió sense Estat.
En conseqüència eixir de la Unió Europea seria atemptar contra el tractat. Amb una Catalunya
independent cap dels dos (o més) Estats resultants de l’actual Regne d’Espanya, ocuparien de
manera utomàtica el lloc del predecessor. L’assumpció apriorística i parcial de que la resta de
l’Estat Espanyol continuaria en el si de la Unió i el nou Estat independent hauria de demanar
l’admissió és especulativa segons demostra l’experiència internacional. No podem obviar el fet
de que la “resta de l’Estat Espanyol” també seria un nou Estat i per tant hauria de promoure
una successió als Tractats internacionals i als de la Unió Europea. Tot això especulant que no
es produeixin més casos d’autodeterminació.
El cas de Grenlàndia demostra que un Estat que pretén la no aplicació dels Tractats de la Unió
Europea en un territori europeu necessita el consentiment dels altres Estats membres. L’article
51 del Tractat de la Unió Europea afirma de manera clara:“(t)his Treaty is concluded for an
unlimitated period”, a territori de Europeu.
Entenem que la manca d’una provisió específica en els Tractats no significa que la doctrina de
la Unió no segueixi sent suprema a les lleis estatals, incloent-hi les diferents lleis
constitucionals. Aquesta doctrina va quedar consolidada al llarg dels diferents tractats
europeus i per la doctrina jurisprudencial del Tribunal de Justícia Europeu a Flaminio Costa v
E.N.E.L, Cas 6/64, 1964, E.C.R.585, en aquest cas el Tribunal va confirmar que la llei de la
Unió Europea prevalia sobre la llei de qualsevol Estat membre, establint una mena clàusula de
supremacia legal jeràrquica similar a la que regeix als Estats Units. El Tribunal va afirmar que
aquesta doctrina era necessària per tal d’assegurar els objectius que el tractat havia establert, i
en especial la uniformitat de la llei Europea.18
Els tractats de la Unió Europea a diferència dels Tractats ordinaris han creat el seu propi
sistema legal que ha esdevingut part integral dels sistemes jurídics legals dels Estats Membres
i han estat aplicats pels seus tribunals. Creant una unió de duració il·limitada, configurant les
seves institucions pròpies, la seva personalitat, la seva pròpia capacitat legal i de representació
en el marc internacional, i de manera més particular, configurant-se de poders reals provinents
de la limitació de la sobirania dels Estats, s’han creat en determinats camps jurídics obligatoris
tant pels Estats Membres com pels seus nacionals.19
Aquest argument és favorable als interessos de Catalunya, fent servir el mateix símil entenem
que la porta del motel també està tancada per als ciutadans i regions de la Unió. El model a
seguir és pot el procés d’ampliació interna que es va produir al si dels Estats Units, amb els
Estats de Maine i West Virginia, on cap d’aquests Nous Estats van haver de soŀlicitar
l’admissió.
Davant del biut legal en la legislació europea sobre la secessió interna (estatal o d’un territori) i
la successió als tractats constituents, la doctrina internacional ha considerat que s’havia
d’aplicar de manera subsidiària el dret consuetudinari internacional i en particular el Conveni de
Viena de 1978.20 En aquest mateix sentit, el conveni de Viena sobre la llei dels tractats ha estat
reconegut àmpliament com a guia autoritària de dret internacional en quant a la interpretació
dels tractats.21 Si bé, la pràctica internacional ha optat per solucions més pragmàtiques, en
especial al cas de Iugoslàvia,22 com a contrargumentació és pot al·legar que tots els països que
van sorgir de l’extensió de Iugoslàvia van haver de ratificar la Convenció de Viena de 1978. La
rellevància de la Convenció de Viena de 1978, que va entrar en vigor a l’any 1996 està fora de
dubtes, no només a nivell doctrinal sinó també com a font del dret internacional.23
Aquesta convenció als articles 34 i 35 estableix com a principi d’aplicació el de continuïtat
enlloc de la dissolució. La convenció de Viena estableix una mena de privilegi a favor dels nous
Estats, que poden decidir a quins tractats es volen adherir.24 En el cas de la continuïtat, una o
més entitats sub-estatals trenquen amb l’estat predecessor i formen Estats independents.25 A
més aquesta convenció ha implantat la lògica en la pràctica internacional de què la dissolució
d’un Estat no té perquè suposar la interrupció dels drets i obligacions dels nous Estats
successors o dels seus ciutadans.26 Aquesta referència als drets individuals és molt important
pels interessos de Catalunya a la Unió Europea, ja que demostra que no només els Estats són
subjectes de dret internacional.
Tal i com afirma Detlev Vagts, un dels principals problemes amb el que es poden trobar
Catalunya i Espanya és detallar el nombre de consellers, comissionats, representatius, etc, de
cada Estat resultant. Aquesta tasca està detallada als articles 190, 205 i 258 del Tractat de la
Unió, i després de la reunificació, Alemanya va haver d’esperar a una reforma per tal de
regularitzar els seus nombres61. Catalunya i Espanya hauran de restablir aquestes xifres, on
entenem que la Cort d’arbitratge podria desenvolupar un rol fonamental.
Catalunya compta amb el dret internacional consuetudinari, la necessitat de manteniment
d’estabilitat en el si de la Unió Europea, a més dels drets fonamentals de les persones i la
democràcia com a principals aliats de la seva successió a la Unió Europea. Tal i com he
intentat demostrar en aquest article davant d’una situació d’anòmia i en base a l’aplicació del
dret consuetudinari internacional, tot fa pensar que la Unió Europea establirà mecanismes
jurídics ex-nunc per tal de juridificar les noves realitats jurídiques que afrontarà, entre elles els
fenòmens d’ampliació interna.
Aquestes solucions pragmàtiques son necessàries ja que transcendeixen el sentit identitari
Europeu i poden minvar la pròpia existència de la Unió. La secessió catalana provocarà que
com a mínim dos nous Estats apareguin, i ambdós Estats poden succeir l’ actual Estat
Espanyol. Negar la possibilitat de successió és negar en qualsevol cas aquesta a possibilitat a
tots els potencials successors.