El present article analitza la successió de Catalunya en els tractats de la Unió Europea, és a dir, com es
desenvoluparà l’ampliació interna i el procés de successió en els tractats de la Unió. La premissa de partida
és l’ampliació interna, ja que Catalunya en l’actualitat és territori europeu, i entenem que ni Catalunya, ni la
resta de territoris que succeeixen l’actual Estat espanyol haurien de sol·licitar l’admissió com a membres en
base al que estableix l’article 49 del Tractat de la Unió, que fixa que qualsevol Estat europeu que respecti els
principis establerts a l’article 6 (1) ha de fer una sol·licitud per esdevenir membre de la Unió.
Aquest informe no es centra únicament en paràmetres jurídics, sinó que també s’exposen possibles solucions
polítiques i pragmàtiques aplicables a la successió de Catalunya en els tractats de la Unió. La pràctica
internacional demostra que per als casos de successió d’Estats, els esdeveniments de caràcter polític marquen
la realitat jurídica i no al contrari. En aquest sentit, les solucions polítiques foren les aplicades a partir de la
desaparició jurídica de l’antiga Iugoslàvia.
Com ja hem afirmat anteriorment, l’objecte fonamental d’anàlisi en el present informe és la situació en què es
trobarà Catalunya, en el marc jurídic de la Unió Europea, un cop assolida la seva autodeterminació. Centrem
l’anàlisi en com s’hauria d’articular jurídicament i política un procés d’ampliació interna en el si de la Unió.
La successió d’Estats és una matèria altament controvertida i incerta en el dret internacional públic.
Partim
de la premissa que la successió d’Estats és un concepte jurídic indeterminat on trobem una gran varietat de
teories i definicions legals i doctrinals relacionades amb aquesta matèria. La doctrina especialitzada fa servir
com a premissa de partida en la conceptualització del fenomen de la “Successió d’Estats” l’article 2 (1) (b) de
la Convenció de Viena de 1978, que estableix: “La Successió d’Estats significa la substitució d’un Estat per un
altre en la responsabilitat de les relacions internacionals del territori”.
A aquesta definició positiva s’afegeixen
elements de caràcter pràctic i empíric per desenvolupar una teoria conceptual. Els elements polítics afectats per
aquesta definició legal inclouen el total desmembrament d’un Estat existent, la secessió, descolonització d’una
part d’un Estat, la unió d’Estats existents i la cessió parcial o annexió d’un territori d’un altre Estat.
Generalment el procés de successió consisteix en un desplaçament permanent del poder sobirà. Aquest tipus
de desplaçaments del poder sobirà provoquen qüestions legals que han de ser resolts. L’Estat successor està
obligat per tots, cap, alguns tractats internacionals del predecessor? L’Estat successor es veu afectat per les
obligacions i demandes que afecten al predecessor? Quin dels Estats (successor o predecessor) mantindrà la
personalitat jurídica en una organització internacional i en un tractat internacional? Entre totes les possibles
qüestions legals que sorgeixen, qüestions relatives a la propietat dels Estats, demandes de dret públic i deute
públic, contractes ratificats per l’Estat i concessions atorgades, nacionalitat,...
Per tant, en cada cas concret, resulta del tot necessari estudiar de manera detallada les provisions constitucionals
particulars que estableixin els requisits necessaris per tal d’adquirir la condició de membre de ple dret. La
condició de membre dependrà en gran mesura de la casuística particular de cada organització internacional.
Aquest tipus de particularització és un dels elements que fa més controvertida la matèria de successió als
tractats internacionals. Aquesta controvèrsia és encara major en el cas concret que analitzem, ja que com
posteriorment demostrarem no hi ha cap norma específica en els tractats de la Unió Europea que reguli la
possible successió interna als seus tractats. Ens trobem amb una clara situació d’anomia jurídica en el marc
europeu en relació al fet que analitzem.
El cert és que hi ha poques organitzacions internacionals que estableixin alguna disposició expressa en relació a
quan un Estat adquireix la condició de membre mitjançant la successió
. Com posteriorment analitzarem, en el
cas de la Unió Europea, l’anòmia afectava també a la possible eixida de la Unió. El punt de partida fonamental
per a poder produir-se una successió en dret internacional és la condició d’Estat. En conseqüència, la successió
d’Estats s’aplicarà a Catalunya un cop assolida la seva secessió de l’Estat espanyol. Per poder aplicar les normes
successòries Catalunya hauria de complir els elements vàlids en la seva secessió (Ebenroth 1996).
Aquesta categoria d’elements determinaran en gran mesura la possibilitat d’un procés d’ampliació interna
en el si de la Unió Europea. Un futur Estat per tal de ser acceptat per la comunitat de nacions haurà de
respectar les condicions establertes per la Convenció de Montevideo de 1933: població permanent, territori
definit, govern i capacitat per a establir relacions amb altres Estats.
Un altre cos doctrinal utilitzat a nivell
internacional per a definir un Estat i el procés de successió és la llei dels Estats Units. La llei nord-americana
reflecteix els elements de la Convenció de Montevideo de 1933 en la definició d’Estat.
De totes maneres, s’ha
de tenir en consideració que Nacions Unides ha reconegut Estats que no complien aquestes característiques
(Crawford 1979).
Cal ressenyar que aquesta mena d’excepcionalisme pragmàtic és una pràctica habitual en dret internacional
públic i en especial en organitzacions internacionals com la Unió Europea que tenen capacitat normativa.
Un clar exemple d’aquesta pràctica al si de la Unió és el cas de Grenlàndia, on sense una norma positiva
que regulés la sortida d’un territori de la Unió, es va establir un procés ad hoc possibilitant aquesta pràctica.
L’excepcionalisme pragmàtic indueix a pensar que davant d’una altra llacuna legal als textos de la Unió, tant
Catalunya com altres nacions sense Estat existents en la Unió Europea, així com la resta del(s) successor(s)
dels Estats actuals assoliran la successió als tractats de la Unió per aquesta via. Una de les condicions
apriorístiques fonamentals és que Catalunya haurà d’expressar la seva voluntat de respectar la Carta de
Nacions Unides. Aquest requeriment implica ser un amant de la Pau, acceptar les obligacions que emanen
de la Carta de Nacions Unides, poder i voler complir les provisions de la Carta.
Aquestes característiques
són determinants ja que òbviament la comunitat internacional té una influència determinant en el procés
successori. Si bé, com afirma Beemelmans, els Estats tercers no poden imposar la seva perspectiva als casos
de successió d’Estats
, queda meridianament clar que Catalunya hauria d’aconseguir el reconeixement o
aprovació de les institucions europees per tal de romandre en el seu estatus europeu.
Un cop assolida la condició d’Estat, Catalunya haurà d’analitzar quina és la normativa i la doctrina jurisprudencial
concreta que s’aplicarà per tal de romandre en el si de la Unió Europea. En el proper apartat analitzem els
diferents cossos jurídics i doctrinals aplicables a un procés successori intern europeu.
4 - EL CAMI CAP A L’AMPLIACIÓ
Tal i com hem pogut comprovar l’excepcionalisme pragmàtic és una pràctica habitual en dret internacional
públic i ha esdevingut una de les seves crítiques fonamentals. Res fa pensar emperò que aquest pragmatisme
s’escapi a la Unió Europea (cas Grenlàndia), i més tenint en consideració els aspectes fonamentals que
s’hauran de sospesar en el moment de regular l’ampliació interna.
Un d’aquests aspectes bàsics en litigi seran els drets individuals fonamentals ja adquirits per milions de
ciutadans de la Unió Europea. Negar una solució satisfactòria a un procés d’ampliació interna podria minvar
drets fonamentals que els ciutadans de la resta de la Unió gaudeixen a Catalunya i que els catalans gaudim
a Catalunya i a la resta de la Unió, com ara la llibertat de moviment de persones, béns, capitals i serveis, el
dret de vot en les eleccions municipals i europees o els drets i obligacions derivats de la pertinença a la Unió
Econòmica i Monetària, o de la pertinença en el mercat interior europeu.
Hem de tenir en consideració que la comunitat internacional no només està interessada a mantenir la cobertura
territorial dels tractats multilaterals amb independència dels esdeveniments successoris, sinó també en les
persones naturals i jurídiques afectades per la llei dels tractats multilaterals.
Partim de la premissa fonamental que Espanya sense Catalunya no és la successora automàtica de l’actual
Regne d’Espanya a nivell internacional, ja que aquestes successions sempre són negociades. Els casos de la
Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’ex-Iugoslàvia són bons exemples de successió automàtica.
Catalunya, previ al moment de la seva secessió, ha de facilitar el camí cap a l’ampliació interna. Els documents
fundacionals (declaració d’independència, Constitució) són transcendents per tal de facilitar l’ampliació
interna de Catalunya dins de la Unió Europea. Tota la “nova” normativa catalana ha de fer menció expressa
a la voluntat de Catalunya de succeir en la Unió Europea a l’Estat Espanyol i a la vigència de la legislació
europea a l’Estat català, assumint des d’un bon començament la supremacia del dret de la Unió. Catalunya, assumirà totes les obligacions econòmiques que es derivin de l’acte de successió i demostrarà la seva voluntat
ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals.
Des del mateix moment de la secessió Catalunya es sotmet a la Cort d’arbitratge europea que determinarà
deutes, drets, i repartiment de la proporcionalitat entres les diferents entitats territorials que succeeixen l’actual
Regne d’Espanya. En aquest sentit, destaquem l’experiència de la Comissió d’arbitratge de la Conférence
Europeénne per a l’antiga Iugoslàvia. Com ja hem afirmat anteriorment seran els organismes internacionals en
base a la successió dels fets qui determinaran si la secessió catalana i d’altres que es puguin produir suposen
el desmembrament de l’Estat espanyol, o si per el contrari hi ha un o més successors.
En aquest sentit són molt oportunes les apreciacions de Larsson quan afirma que: “aquells que esperaven que
la Unió Europea es comprimiria de 30 Estats en 10 en un període de 20 anys, es poden arribar a sorprendre
quan trobin mes de 60 Estats”
. L’autor arriba a aquesta conclusió desprès d’analitzar el major rol que van
adquirint els governs de les entitats “sub-nacionals” o “regionals” en el si de la Unió Europea. El Tractat de
Maastricht atorgava de manera explicita als ens sub-estatals un nou rol, molt més pronunciat en el procés
d’integració europeu. La creació del Comitè de les Regions (CoR) va ser entès com una manifestació important
en aquest mateix sentit. L’autor continua destacant:
La realitat jurídica i política europea s’ha anat transformat com a conseqüència de les nacions sense Estat i la
necessitat de situar aquestes realitats politiques a l’elenc jurídic europeu. Tal i com demostra aquesta evolució
jurídica i política, la Unió Europea s’adapta a la realitat que afronta, en ocasions en contra dels interessos
dels Estats. En base a l’experiència ja constatada, el més adient és pensar que la Unió també atorgarà una
solució satisfactòria als processos d’autodeterminació que afectin els Estats membres, és a dir, establirà un
nou estadi en l’atorgament de sobirania als nous ens polítics que apareguin adaptant-se a la nova situació
de fet. Si com diu Larsson, de l’actual Unió Europea n’esdevenen 60 membres, està en joc l’existència de la
mateixa Unió Europea. L’autor assenyala que allò realment destacable no és la mera existència de diferents
tipus d’estructures polítiques intermediàries als Estats, sinó la seva absoluta proliferació.
Catalunya compta amb el dret internacional consuetudinari, la necessitat de manteniment d’estabilitat en el
si de la Unió Europea, a més dels drets fonamentals de les persones i la democràcia com a principals aliats
de la seva successió a la Unió Europea. Tal i com es demostra en aquest informe al davant d’una situació
d’anomia i en base a l’aplicació del dret consuetudinari internacional, tot fa pensar que la Unió Europea
establirà mecanismes jurídics ex-nunc per tal de juridificar les noves realitats jurídiques que afrontarà, entre
elles els fenòmens d’ampliació interna.
Aquestes solucions pragmàtiques són necessàries ja que transcendeixen el sentit identitari europeu i poden
minvar la pròpia existència de la Unió. La secessió catalana provocarà que com a mínim dos nous Estats
apareguin, i ambdós Estats poden succeir l’actual Estat espanyol a la Unió. Negar la possibilitat de successió
és negar en qualsevol cas aquesta possibilitat a tots els potencials successors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS