La Revolució Gloriosa de Setembre de 1868

El setembre de 1868 tot estava preparat per que es posés en pràctica el compromís acordat en el Pacte d’Ostende, es tractava d’organitzar un pronunciament militar que portés a la convocatòria d’unes Corts constituents que liquidessin el sistema isabelí. Així, el dia 18, l’esquadra concentrada a la badia de Cadis sota el comandament del brigadier Juan Bautista Topete va iniciar el pronunciament contra el govern d’Isabel II.
 El general Prim, exiliat a Londres, i el general Serrano, desterrat a les Illes Canàries, van reunir-se amb els insurrectes per passar a encapçalar el moviment i publicar un manifest contrari a la reina, que acabava amb l’ambigua proclama de “¡Viva España con honra!”. El moviment va estendre’s arreu de la Península sense que ni el govern ni la corona fossin capaços de neutralitzar-lo. Quan les escasses tropes fidels a la monarquia van ser derrotades per Serrano a la Batalla d’Alcolea, el govern no va tenir cap altra sortida que la dimissió, i la reina Isabel II, que es trobava estiuejant a Sant Sebastià, va haver de sortir cap a l’exili francès el 29 de setembre.
 A més del pronunciament militar, en la Revolució de Setembre hi van tenir un gran protagonisme les forces populars, en especial a les ciutats, dirigides per elements demòcrates i republicans. Així, a moltes ciutats la revolució va extendre’s mitjançant la formació de Juntes revolucionàries que van ser les encarregades d’organitzar la insurrecció i de fer les crides al poble. El recolzament popular va ser importantíssim perquè la revolució triomfés.

El guió era sempre el mateix: es formaven juntes revolucionàries que realitzaven reivindicacions extremistes que eren semblants arreu del territori espanyol: demandes de llibertat, sobirania, separació de l’Església i l’Estat, supressió de les quintes, sufragi universal, abolició d’impostos de consums, eleccions a corts constituents, llibertat de premsa i impremta, repartiment de la propietat i, en alguns casos, proclamació de la República. D’aquesta manera, paral·lelament a la revolució oficial, la Revolución Gloriosa, encapçalada per Prim i Serrano, van existir altres intents revolucionaris a càrrec de les juntes que s’havien format per tot el país i que van fracassar.

 A Catalunya, el cop militar que va destronar Isabel II va suposar l’inici d’un procés revolucionari amb un accentuat caràcter antiborbònic i republicà. Així, a Barcelona, la Junta Revolucionària, que aviat es constituiria com a Junta de Catalunya, va esdevenir la nova autoritat política i va prendre una sèrie de mesures de desmantellament del sistema: nomenament de nous càrrecs (governador civil, ajuntament, diputació), formació de la Milícia per a controlar l’ordre públic, i l’inici de l’enderrocament de la Ciutadella, símbol del poder absolutista i centralista dels Borbons des del segle XVIII. La perspectiva d’aquesta Junta Revolucionària era formar, com el 1808, una Junta Central que comptés amb representats de les diferents juntes provincials i dirigís el procés de reforma política tenint en compte les demandes populars.

 El radicalisme d’algunes de les propostes de les juntes revolucionàries, però, no podia ser compartit pels dirigents unionistes i progressistes que formaven part del pronunciament militar. Així, en els primers dies d’octubre, després de prendre Madrid, els insurrectes van proposar a la Junta revolucionària madrilenya, que ja estava sota el seu control, i sense consultar a les altres juntes provincials, el nomenament d’un govern provisional de caràcter centrista i que deixava fora els republicans i demòcrates.

 El general Serrano va ser proclamat regent, i Prim, president d’un govern integrat exclusivament per progressistes i unionistes. Immediatament, el nou executiu va ordenar la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional, deixant ben clar que la revolució social no es trobava en l’agenda dels vencedors de la revolució. Aquests havien instrumentalitzat les demandes del poble per fer caure els Borbons i fer-se amb el poder, sense cap intenció de fer canvis més radicals. D’aquesta manera, el desenvolupament de la Revolució de Setembre seria el d’un simple moviment reformista que no buscava transformacions radicals sinó el canvi polític.