Espanya no és una democràcia. I vaig a exposar algunes raons que així ho reforcen. El règim actual ve viciat d'origen a partir d'una monarquia imposada. Mecanismes de censura i silenci-ament de la dissidència. Impunitat del franquisme.

No és cap secret que la continuïtat entre franquisme i Constitució es va personalitzar en la forma del Borbó. Un Borbó blindat davant la crítica i la llei que gaudeix d'una impunitat insostenible a partir de les evidències de comportaments familiars discutibles, incompetència professional, manca de neutralitat, i l'evidència creixent d'interferir en el govern o a expressar simpaties per la ultradreta. Es va tractar d'una continuïtat legal dictada a partir de la pròpia llei franquista de successió i les voluntats testamentàries del dictador. La pròpia Constitució va servir per ordenar la caòtica legislació franquista incorporant bona part del contingut de les Lleis Fonamentals. La monarquia imposada es va assegurar la prefectura perpètua de l'estat evitant un referèndum, que, a partir de les revelacions del president Suárez, hagués resultat advers. Des d'un punt legislatiu i polític es va tractar de preservar la brutalitat de la dictadura i emparar els seus crims -especialment mitjançant la Llei d '(auto) amnistia. En altres termes, respecte a l'equilibri de poders entre vencedors i perdedors de la guerra, el règim del 78 és l'actualització del 39. La no reparació ni el procés als crims (i criminals) de guerra és molt indicatiu del que va succeir després . La principal obsessió de la "democràcia" va ser mantenir intacte el poder, influència i privilegis d'aquells sectors beneficiaris del franquisme. És per això que es van deixar intactes els cossos repressius, especialment les forces armades, de l'ordre i la judicatura, encara que també de l'eclesiàstic o el mediàtic.

El dany infligit a la societat espanyola després de quatre dècades de dictadura va ser tan profund que va condicionar la capacitat de regenerar-se. La repressió fins als fonaments de la dissidència, l'ordre a partir de la por, va fabricar generacions d'espanyols, com deia la cançó de Jarcha, obedients fins al llit. El franquisme sociològic, que va acabar creient-se la propaganda que el precari benestar era fruit del desenvolupisme del règim, va acabar sent un fre per enjudiciar els crims del franquisme, el "Holocaust espanyol", en termes de l'historiador britànic Paul Preston. En certa manera, la submissió de la població espanyola davant la creixent involució d'aquests últims anys, i el suport, per acció o omissió a la repressió al País Basc o Catalunya demostra fins a quin punt està interioritzat l'autoritarisme dins de la pròpia societat, cada vegada més semblant als camperols porucs i maltractats en els Sants Innocents de Miguel Delibes. El comportament electoral, donant suport als que pretenen més nacionalisme (espanyol, és clar), més repressió, més involució, tot que l'atur, la precarietat i la pobresa, correlacionada per les desiguals relacions de classe, és un bon baròmetre que explica fins quin punt està interioritzada una cosmovisió jeràrquica del país. Però fins i tot, la idea que la democràcia és un mecanisme perquè les majories s'imposen a les minories també és una mostra de fins a quin punt l'autoritarisme està instal·lat en els subconscients. La democràcia serveix per gestionar els conflictes sobre la base del pacte i compromís, buscant consensos i realitzant cessions mútues per arribar a solucions. Però això no sembla estar succeint.

Com succeïa amb la dictadura txecoslovaca, intentar dissentir davant la repressió a Catalunya, el País Basc, o qüestionar la impundad dels crims del franquisme resulta arriscat. Hi ha desenes de casos de mecanismes, no sempre subtils, de repressió. Alguns exemples. Durant les manifestacions anticatalanes arran del retorn dels documents de la Generalitat de l'arxiu de Salamanca durant 1995, als escassos columnistes de la premsa local que comprenien els motius dels catalans, ... se'ls van tancar per sempre les pàgines dels mitjans. Molts dels que qüestionaven la política repressiva al País Basc van ser processats per "apologia del terrorisme". Jutges, com el mateix Garzón, que va intentar investigar els crims franquistes, van ser expulsats de la judicatura, així com tants altres que van tocar elements sensibles. Sis nois que van participar en una manifestació a Madrid, en suport al referèndum l'1 d'octubre estan sent processats. Alguns dels actes organitzats en suport dels independentistes en l'estat, han estat prohibits (a diferència del que succeeix amb els actes ultres). Diputats com Joan Tardà, no podien fer vida normal a Madrid, perquè eren habituals els incidents en què l'increpaven o amenaçaven per la seva condició de republicà. Els militars que s'han atrevit a denunciar el franquisme dels seus superiors, han estat apartats. Periodistes que han destapat escàndols de corrupció, estan sent assetjats per grups mafiosos o les pròpies forces policials. Ser un dissident a Espanya, quan s'ataquen els interessos dels hereus franquistes és un exercici arriscat .... com va passar amb aquells que van donar suport a la mare de Jan Palach en la seva recerca de justícia.

El règim del 78 es va construir per salvaguardar el vell ordre del 39. Com explicava el falangista Antonio Labadie el 1974 davant la incertesa dels canvis que s'acostaven, "defensarem amb ungles i dents la legitimitat d'una victòria que és avui patrimoni de tot el poble espanyol ". I, pel que es veu, el búnquer s'ha sortit amb la seva. Ni un sol franquista jutjat. Tot i que Espanya és el país, després de Cambodja, amb el major nombre de desapareguts, l'estat només ha servit per obstaculitzar qualsevol política de memòria i reparació. La Vall dels Caiguts segueix sent un lloc de pelegrinatge ultra, en què es difonen els valors de la violència i el feixisme. De fet, el feixisme és legal, en aquest país. Ni tan sols la democràcia va servir per extradir desenes de criminals nazis buscats internacionalment, com el belga Lleó Degelle, després de 46 peticions de Brussel·les, que va morir plàcidament el 1994. Però a tot això cal afegir que, després de la llei d'autoamnistía de 1977, desenes de crims comesos per la ultradreta o casos de tortures protagonitzades per forces policials, o bé s'han mantingut en la impunitat, o bé han gaudit d'indults sistemàtics. És evident que així no es pot construir cap democràcia. Perquè, en el fons, el que passa, és que la vida dels espanyols segueix afectada pels crims del franquisme que la Transició no va poder corregir. Sense justícia, ni igualtat, no és possible cap democràcia.